Entrades amb l'etiqueta ‘cultura del foc’

Una mica d’èpica, si us plau

dilluns, 27/06/2011

Ja ho sabem: hi ha crisi, el país podria anar molt millor i el món no és un compendi de bones notícies, precisament. Tanmateix, la vida segueix i les expressions culturals ens donen motius per evadir-nos, il·lusionar-nos i, fins i tot, per pensar que tard o d’hora les coses aniran cap a millor.

La cultura popular n’és un bon exemple. Dimecres passat vaig tenir el privilegi de participar en tot el procés de la flama del Canigó, una tradició relativament nova (s’instaura l’any 1955) però arrelada en el costum atàvic de celebrar el solstici d’estiu amb el foc que baixa de les muntanyes. En aquest cas, la muntanya és la més mítica i literària del Pirineu català, i a la celebració del solstici s’hi afegeix un component identitari i col·lectiu, una èpica de poble.

Per als no iniciats, el ritual és aquest: la #flamadelCanigó, que es manté encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà, surt cada 22 de juny cap al massís, portada per excursionistes del Cercle de Joves de la capital rossellonesa. Un cop al refugi de Cortalets, a 2.150 metres d’alçada, els portadors de la flama es troben amb altres muntanyencs, vinguts d’arreu del país, que en fer-se fosc emprenen el camí cap al cim del Canigó. A mitja nit, assolits el 2.784 metres de la muntanya, s’hi encén una petita foguera. Després d’aquesta cerimònia, coneguda com a ‘regeneració’ del foc, la flama renovada baixa amb torxes i fanalets i comença a fer quilòmetres portada a peu, en cotxe, bicicleta o llaüt per tal d’escampar-se per pobles i ciutats i il·luminar les revetlles.

Pensar que bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan -de Perpinyà fins a Alacant- són enceses amb aquest foc, atiat al cim de la nostra muntanya, té un punt màgic i il·lusionador, et connecta amb la tradició cultural, amb la terra i, sobretot, amb la gent que, de Nord a Sud, viu la mateixa festa. Tota aquesta èpica, representada en una flama que traspassa fronteres i uneix persones amb la certesa d’un present compartit i un futur per construir, és avui més necessària que mai. Com canta Feliu Ventura: que no s’apagui la llum.

Imatge: la flama al cim del Canigó (Jordi Lon, 22/6/2011).

Exportar l’arrel

dimarts , 11/01/2011

El director Kevin McDonald i el productor Ridley Scott han impulsat un projecte audiovisual innovador, que fàcilment podríem etiquetar com a cinema 2.0. L’objectiu: fer una pel·lícula sobre la vida quotidiana de persones de tot el món a partir de fragments de vídeos penjats a YouTube expressament per a l’ocasió. El resultat, Life in a day, es presentarà el 27 de gener al festival de Sundance. De les 80.000 propostes rebudes a través de la xarxa, n’han triat 331. I entre aquestes, n’hi ha tres de catalanes (vegeu la notícia).

Curiosament, els tres vídeos del país incorporats al film tenen un element en comú: la festa popular, representada d’una banda pels castellers (i per una enxaneta de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona) i, de l’altra, per la cultura del foc (amb el correfoc de Masquefa i el ball del Drac Bufut com a protagonistes). Sens dubte, és una petita però bona notícia per a la internacionalització de la cultura catalana d’arrel. Una nova mostra que quan la tradició és viscuda, quan és popular -en el sentit estricte de la paraula- pot traspassar fronteres.

I és que el primer pas per exportar un producte és creure-hi. Això, en el cas d’una manifestació cultural, vol dir viure-la, gaudir-ne amb tanta naturalitat com orgull, sense complexos. I afortunadament, de la festa popular a la creació contemporània, de l’arrel a l’avantguarda, tenim prous motius per fer-ho.

[Més:  Slim Up, de Tonio Xou i Patrícia Martínez. Enxaneta: Virgínia Salvadó (YouTube) / Ball del Drac Bufut, de Daniel Mes (YouTube) / Correfoc de Masquefa, de Daniel Mes (YouTube)]