Entrades amb l'etiqueta ‘cultura popular’

La paradoxa tió

dilluns, 17/12/2012

  La imatge, descrita per la directora d’una escola pública de la Barceloneta, és aquesta: una dona d’origen magrebí, vestida amb xilaba i cofada amb el hijab, surt del centre escolar amb un parell de nens agafats de la mà, un tió sota el braç -manufacturat pel fill gran- i un somriure d’orella a orella. No es difícil imaginar-ne la continuació: els vailets, de camí cap a casa, li explicaran quines propietats fantàstiques té aquest personatge i com n’és de divertit etzibar-li cops de bastó tot cantant “caga tió, caga torrons d’avellanes i pinyons…”

La paradoxa, però, no ve donada per aquesta imatge. Al contrari: és ben normal que les persones que s’incorporen a un nou país incorporin, també, elements de la tradició cultural de la societat acollidora. I el sistema escolar, malgrat les limitacions pressupostàries i les pressions a què està sotmès, és la porta d’entrada més directa i eficaç perquè la cultura popular s’introdueixi a la quotidianitat de famílies amb orígens i tradicions ben diverses. La “paradoxa tió” és una altra.

En un moment en què el món tendeix a l’homogeneïtzació en grans sistemes culturals, a la simplificació de la diversitat i a l’assimilació de les minories, no deixa de sorprendre que una tradició com la del tió, amb una competència tan forta i directa (personificada per l’avi de la coca-cola) es mantingui viva. I no només això, sinó que creixi i es multipliqui. Només cal fer un volt per les fires de Nadal de pobles i ciutats per comprovar com l’oferta de troncs amb nas vermell i barretina va en augment any rere any. Siguin d’alzina o cartró, de mida clauer o amb iman per a nevera. I ja sabem que, en el camp del comerç, una oferta creixent respon a un augment de la demanda.

I és que, amb poc risc d’equivocar-me, m’atreviria a afirmar que mai com ara hi ha hagut tantes persones que visquin, d’alguna manera o altra, la tradició de fer cagar el tió. Potser ha estat de manera inconscient, però és evident que hem sabut crear una icona simpàtica, arrelada a la tradició, vinculada a la il·lusió del Nadal i prou forta per competir amb altres elements simbòlics d’aquest cicle festiu. Una agència publicitària de prestigi no ho hauria fet millor. Bon tió i bones festes.

 

[Foto: Jordi Lon / Fira de Santa Llúcia, Barcelona]

Una mica d’èpica, si us plau

dilluns, 27/06/2011

Ja ho sabem: hi ha crisi, el país podria anar molt millor i el món no és un compendi de bones notícies, precisament. Tanmateix, la vida segueix i les expressions culturals ens donen motius per evadir-nos, il·lusionar-nos i, fins i tot, per pensar que tard o d’hora les coses aniran cap a millor.

La cultura popular n’és un bon exemple. Dimecres passat vaig tenir el privilegi de participar en tot el procés de la flama del Canigó, una tradició relativament nova (s’instaura l’any 1955) però arrelada en el costum atàvic de celebrar el solstici d’estiu amb el foc que baixa de les muntanyes. En aquest cas, la muntanya és la més mítica i literària del Pirineu català, i a la celebració del solstici s’hi afegeix un component identitari i col·lectiu, una èpica de poble.

Per als no iniciats, el ritual és aquest: la #flamadelCanigó, que es manté encesa tot l’any al Castellet de Perpinyà, surt cada 22 de juny cap al massís, portada per excursionistes del Cercle de Joves de la capital rossellonesa. Un cop al refugi de Cortalets, a 2.150 metres d’alçada, els portadors de la flama es troben amb altres muntanyencs, vinguts d’arreu del país, que en fer-se fosc emprenen el camí cap al cim del Canigó. A mitja nit, assolits el 2.784 metres de la muntanya, s’hi encén una petita foguera. Després d’aquesta cerimònia, coneguda com a ‘regeneració’ del foc, la flama renovada baixa amb torxes i fanalets i comença a fer quilòmetres portada a peu, en cotxe, bicicleta o llaüt per tal d’escampar-se per pobles i ciutats i il·luminar les revetlles.

Pensar que bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan -de Perpinyà fins a Alacant- són enceses amb aquest foc, atiat al cim de la nostra muntanya, té un punt màgic i il·lusionador, et connecta amb la tradició cultural, amb la terra i, sobretot, amb la gent que, de Nord a Sud, viu la mateixa festa. Tota aquesta èpica, representada en una flama que traspassa fronteres i uneix persones amb la certesa d’un present compartit i un futur per construir, és avui més necessària que mai. Com canta Feliu Ventura: que no s’apagui la llum.

Imatge: la flama al cim del Canigó (Jordi Lon, 22/6/2011).