Entrades amb l'etiqueta ‘discs’

Tot esperant en Manel i n’Antònia, tassa de Sopa

dissabte, 5/03/2011

L’avançament de dues cançons del nou disc de Manel a través de Youtube i Spotify -excel·lent estratègia promocional, per cert- ha tornat a posar de manifest l’interès que el grup barceloní suscita entre un públic ben ampli. No és gens agosarat afirmar que el segon disc de Manel és el treball més esperat de la música popular catalana de les últimes dècades. També ho és molt, d’esperat, el nou treball d’Antònia Font -del qual sabem ben poca cosa-, ja que des de l’emblemàtic Batiscafo Katiuskas (2006), els mallorquins no han publicat cap disc amb cançons noves.

I és que tant uns com els altres són, sens dubte, els màxims exponents del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys. Si els Antònia Font van ser els primers en molt de temps a endur-se els elogis unànimes de la crítica dins i fora de l’àmbit cultural català, els Manel han estat la prova que la música feta aquí també pot arribar a un públic ampli i majoritari i tenir presència en els mitjans de comunicació amb absoluta naturalitat. Potser per això, l’anunci que els dos grups compartiran cartell al festival PopArb amb nou disc sota el braç els ha tornat a convertir en notícia.

I enmig d’aquest panorama engrescador, reapareix un grup de la generació anterior i, com qui no vol la cosa, esgota les entrades d’un concert al Palau Sant Jordi en només un dia. La gesta de Sopa de Cabra no és gens menyspreable. Fins ara només havien omplert el Palau en solitari els grans noms de la Cançó (Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet) i la Companyia Elèctrica Dharma. Però des d’aquell llunyà -i mític- concert de 1991 en què Montjuïc es va rendir als peus de l’emergent Rock Català, el Palau s’havia mostrat més aviat esquerp al pop-rock del país. Deu ser veritat, que els temps estan canviant…

Al vent de l’home que treballa fent de gos

dimarts , 8/02/2011

Diumenge, mentre Els Amics de les Arts feien el primer dels dos concerts de final de gira al Palau de la Música, el Canal 33 -per fi alliberat del llast esportiu- emetia el concert que Raimon va fer a Xàtiva dies enrere per presentar el seu nou disc, Rellotge d’emocions. El concert dels Amics, amb el Palau ple a vessar, va ser narrat en directe pels propis assistents a través de les xarxes socials. I el hastag #amicspalau, utilitzat a Twitter per etiquetar les piulades sobre l’espectacle, va arribar ser trending topic a l’estat espanyol.

Raimon porta cinquanta anys llargs fent cançons, musicant poemes i pujant als escenaris acompanyat d’una guitarra o d’un conjunt de corda i vent. La força de la seva veu i la contundència de les seves lletres, ja siguin de lluita o d’amor, l’han situat com el màxim exponent de la Cançó d’un temps i d’un país, i com un dels agents més influents de la cultura catalana del darrer mig segle. Els Amics de les Arts tot just tenen un disc al mercat i un grapat de cançons penjades a Internet. En poc més d’un any i mig han aconseguit el beneplàcit del públic i de la crítica i han dut amunt i avall del país unes lletres carregades d’humor contemporani i una sonoritat a cavall del folk i el pop electrònic que els han permès connectar amb la generació mileurista.

Raimon és un clàssic. Els Amics de les Arts, l’últim -que no el darrer- grup revelació d’una escena musical en hores dolces. L’un, sense els altres, hauria estat en va. Els altres, sense l’un, segurament no existirien. I Al vent, aquell crit existencial que va remoure tot un país, seria poc menys que una anècdota si avui no poguéssim cantar, amb aire desenfadat i sense cap intencionalitat aparent, L’home que treballa fent de gos.

El vaixell de La iaia

dimarts , 1/02/2011

La iaia, El meu vaixell (autoeditat, 2010)

A la plana de Vic expliquen la història de l’Ernest, un noi que, tancat dins d’una “petita i desordenada habitació” i armat amb una guitarra de nylon va escriure un grapat de cançons. I mireu si n’estava de convençut d’aquelles cançons que, sense encomanar-se ni a déu ni al diable, les va enregistrar amb una colla d’amics, en va fer un disc i, enfilat dalt d’un vaixell, va anar amunt i avall per cantar-les allà on el volguessin escoltar. I vet aquí que el van voler escoltar unes quantes persones. Cada cop més. Les lletres directes, una sonoritat a cavall del folk i el pop, un bon joc de veus i un ús original dels loops van fer que, de concert en concert, l’Ernest i companyia arribessin a la final del concurs Sona 9. I que el guanyessin. Cançons com Jo vull ser la meva iaia, L’havanera dels moderns, El meu vaixell o Uh! van començar a sonar en auriculars, amplificadors i alguna ràdio. De moment, la història s’acaba aquí. Ara ve el més difícil: que el vaixell de La iaia s’obri camí en les aigües turbulentes de l’escena musical. Qui ha dit que tot fos tan fàcil?

Més: Web de La iaia / La iaia a Myspace / La iaia a Twitter

Un brindis pel nen androide

diumenge, 28/11/2010

Mine!, Un brindis pel nen androide (Música Global, 2010)

Aquest és el suggerent títol del segon disc de Mine!, el primer íntegrament en català del grup, conseqüència directa del seu pas victoriós pel concurs Sona 9 de l’any passat. Més enllà de la portada d’influència degassiana hi trobem una dotzena de cançons ben travades, amb una sonoritat plena, contundent, marcada per l’ús de segones i terceres veus, i per la bona conjunció de les guitarres elèctriques amb instruments de tall més acústic, com el piano, el clarinet, la trompeta, el violoncel o el violí. Amb lletres originals que fugen dels tòpics i que, si els aborden, ho fan amb una barreja d’humor i resignació. Cal destacar les cançons: ‘Mil exemples’, ‘Pastís’, ‘Superficial’ i, sobretot, ‘Els amics de la cigonya’.

Més: Mine! a Myspace / Mine! a Spotify / Mine! a Twitter /Mine! a Facebook