Entrades amb l'etiqueta ‘exposicions’

Remirar Miró

dijous, 19/01/2012

Les dues exposicions de Joan Miró que aquests mesos es poden veure a Barcelona ens brinden l’oportunitat de fer una immersió força exhaustiva en l’obra de l’artista i d’apropar-nos a la seva trajectòria creativa des d’una òptica propera, arrelada, desacomplexadament autòctona. El pintor, un dels referents internacionals de les avantguardes del segle XX, se’ns presenta (i es presenta a sí mateix) com un català conscient del lloc on ha nascut i el temps que li ha tocat viure.

Al costat de la voluntat trencadora -que es manifesta tant en el camp estètic com ideològic- i la vocació internacionalista i universal -present en els temes i el seu enfocament- Miró no amaga un lligam profund amb el seu país. Ben al contrari: aquest es revela com un dels motors més potents de la seva praxi  creativa: des de La masia (1922), la seva gran obra mestra de joventut, on els elements rurals inicien el camí cap a la transformació en elements simbòlics, fins al tríptic de traços minimalistes L’esperança del condemnat a mort (1974), acabada en homenatge a Salvador Puig Antic, tot passant pel Cap de pagès català (1925) o  la Natura morta del sabatot (1937).

Un viatge evolutiu per l’univers mironià que ens permet descobrir l’artista complex, arrelat i universal, íntim i compromès, que va més enllà del pintor oníric dels cinc colors bàsics a què sovint se l’ha volgut reduir. La retrospectiva L’escala de l’evasió té el complement ideal en l’exposició Cartells d’un temps, d’un país que -més enllà de la poca originalitat del títol- ens presenta un Miró més públic i popular, el Miró cartellista, l’il·lustrador oficiós de la represa cultural, el company de viatge de poetes i cantants. Tant en l’una com en l’altra, no deixeu passar l’oportunitat de remirar Miró. Paga la pena.

Barceló: matèria i projecció

dilluns, 24/01/2011

Darrerament he tingut l’oportunitat de fer una doble immersió en l’obra de Miquel Barceló visitant, d’una banda, la capella de Sant Pere a la Catedral de Palma i, de l’altra, la retrospectiva de la seva obra que s’ha pogut veure fins fa pocs dies a Barcelona. L’experiència m’ha refermat en la certesa -fins ara només sospitada- que Barceló és un dels artistes més interessants i amb més projecció de la nostra plàstica contemporània.

Interessant perquè la seva obra, sigui pictòrica, escultòrica o a la frontera dels dos llenguatges, desprèn una originalitat gens improvisada, fruit d’un treball de més de trenta anys experimentant amb la matèria. Amb un domini absolut de les tècniques, els materials i els pigments, les obres de Barceló són una apoteosi de textures i relleus, de  gruixos i colors amb significat. I és que, lluny de l’expressionisme abstracte, el de Felanitx no renuncia al llenguatge figuratiu, a les formes identificables, a la representació directa de la realitat, sense que això li resti ni una mil·lèsima de contemporaneïtat.

I amb projecció, perquè Miquel  Barceló és un dels artistes del país amb més renom internacional. La seva signatura es compta entre les més cotitzades de l’art català, darrere de Miró, Dalí i Tàpies. I el seu mètode de treball, itinerant per diversos continents, li ha permès ser conegut i admirat en entorns tant distants com París, Saõ Paolo o Mali. Si l’art és el millor ambaixador d’una cultura, l’obra de Barceló esdevé una excel·lent ambaixada allà on s’exposa. Sense anar més lluny: El mar, la intervenció que va fer a la cúpula de la sala dels Drets Humans de la seu de l’ONU a Ginebra, ha fet possible que els colors i la llum de Mallorca, de la nostra Mediterrània, il·luminin ara el bressol de l’anomenada aliança de civilitzacions. Què més es pot demanar a un artista?

[Fotografia: La multiplicació dels pans i els peixos, detall del mural ceràmic de la capella de Sant Pere, a la Catedral de Palma. ]

El poeta amb majúscula

dilluns, 10/01/2011

El 16 de maig de 1894, en un pis del carrer Urgell de Barcelona, va néixer Joan Salvat-Papasseit. Trenta anys després, el 7 d’agost de 1924, i en un pis del carrer Argenteria, va morir.  Trenta anys justos de vida, una formació escassa, autodidacta, i una obra literària més intensa que extensa no són cap impediment perquè, avui, els seus versos es comptin entre els més llegits, dits, cantats, memoritzats i versionats de la literatura catalana contemporània. El secret? Una actitud vitalista i enèrgica que ell mateix exposa en forma de manifest (Contra els poetes amb minúscula, 1920):

Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers”

Aquesta actitud es complementa amb una evolució formal particular, amb un llenguatge poètic a cavall de les avantguardes literàries i de la tradició popular. Entre el futurisme de Marinetti i la paraula viva de Maragall, Salvat-Papasseit basteix un llegat literari que ha arribat fins avui amb una salut de ferro. En part per mèrits propis, en part gràcies a la contribució de molts artistes que l’han fet present amb la veu, la música i les arts. Podeu redescobrir el poeta amb majúscula -i aquest llegat- fins el 3 d’abril a l’exposició de l’Arts Santa Mònica, a la ciutat que el va veure néixer, escriure i morir. Servidor, des d’un blog que pren el nom d’un dels seus llibres, no pot fer més que recomanar-vos-la.

Més: Joan Salvat-Papasseit (pàgina de l’AELC) / Joan Salvat-Papasseit (Viquipèdia) /Manifest ‘Contra els poetes amb minúscula’ (wikitexts)

Univers Mariscal

dimecres, 15/12/2010

En una hipotètica enquesta a peu de carrer on la pregunta fos ¿qui és Mariscal? auguro que les respostes serien ben diverses: un dibuixant, un pintor, un dissenyador, l’autor del Cobi… Totes correctes. I encara n’hi podria haver alguna més, sobretot si l’enquesta es fes a la sortida de l’exposició que fins al 31 de gener es pot veure –i viure- a la planta noble de la Pedrera. La mostra recull la trajectòria d’aquest valencià (resident a Barcelona i estiuejant a les Illes Balears) que des dels anys setanta ençà ha transitat per diversos estils, tècniques i disciplines artístiques: el còmic, la il•lustració, el disseny tipogràfic i corporatiu, la pintura, la instal•lació, la poesia visual, l’interiorisme… El visitant hi pot reconèixer (o descobrir, depèn de l’edat) icones visuals de les últimes dècades, com les lletres BAR-CEL-ONA, les revistes il·lustrades, els garriris, els ninots d’Escola Valenciana, o la gamba del Moll de la Fusta, per posar només alguns exemples. Però també pot sorprendre’s amb la seva dimensió publicitària i cinematogràfica, o amb els treballs realitzats en el disseny de mobles i d’objectes utilitaris.  Tal com passa amb qualsevol artista, l’obra de Mariscal pot agradar més o menys, però ningú pot negar-ne l’originalitat i aquell estil fresc, divertit i un xic insolent que la fa reconeixible gairebé a primer cop d’ull. L’exposició, doncs, és una oportunitat per fer una immersió i (re)descobrir l’univers Mariscal. No us la deixeu perdre.

Més: Web de l’estudi Mariscal / Mariscal al Facebook /Web de l’exposició