Entrades amb l'etiqueta ‘Modernisme’

Del desconsol a l’esperança. #artalcarrer

diumenge, 21/09/2014

Aquesta esculturDesconsola de Josep Llimona és una icona de l’estètica simbolista que va impregnar l’obra de molts dels artistes del Modernisme català. La dona nua, arraulida, amb el cap cot i la cabellera sobre les espatlles, transmet una sensació de fragilitat i abatiment que mou a la compassió de qui la contempla. El títol de l’obra, Desconsol, no deixa cap dubte del que l’autor volia expressar sobre el marbre.

L’obra original es conserva al MNAC. Però la singular ubicació d’aquesta còpia al Parc de la Ciutadella de Barcelona l’ha convertit, també, en una icona involuntària del parlamentarisme català. Els fotògrafs que busquen una bona perspectiva de la façana del Parlament han de situar-se a l’altra banda del petit estany. I allà, emmirallant-se sobre l’aigua, hi emergeix el desconsol, la representació del que molts ciutadans sentim en veure una cambra de poders migrats que, lluny de representar la sobirania del poble, està condemnada a fer la viu-viu en un espai tancat, eternament limitat, com fan els peixos que donen voltes al recinte reclòs de l’estany.

Però de la mateixa manera que la generació modernista va saber treure Catalunya de la reclusió conservadora del vuit-cents (les aigües encantades de què parlava Puig i Ferrater) i obrir-la als aires de la modernitat europea, els ciutadans que avui habitem aquest racó de món tenim l’oportunitat de saltar el mur de l’estany i arribar al riu, al mar o on sigui que entre tots decidim arribar. Perquè la sobirania no és res més que això: assumir la capacitat de poder prendre les pròpies decisions i exercir-la. El Parlament de Catalunya, atent al mandat democràtic que li hem encomanat, ho ha sabut entendre. I ha obert una porta que mena de l’etern desconsol a la merescuda esperança.

 

[Josep Llimona: Desconsol (1907). Escultura sobre marbre. Còpia feta pel mateix autor a partir de l’original, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya]

Democràcia vs. Individu (Un enemic del poble)

diumenge, 26/01/2014

¿La democràcia és un valor suprem? ¿Les decisions col·lectives han de prevaler per damunt la consciència individual? ¿Què és millor: el govern d’una majoria desinformada o el d’una minoria culta? Aquestes són algunes de les preguntes que l’espectador s’emporta a casa després de veure la versió lliure d’Un enemic del poble que aquests dies es representa a Barcelona, a la sala Favià Puigserver del Teatre Lliure.

L’obra original, escrita per Henrik Ibsen el 1882, és un clàssic del teatre d’idees que planteja, d’una manera contundent, l’etern conflicte entre la massa i l’individu, entre la innèrcia col·lectiva i la llibertat. Un tema universal que, lluny de resoldre’s amb l’avenç de la civilització, s’accentua i pren vigència amb el pas dels anys, com ho posa de manifest l’excel·lent actualització que en fan Juan Mayorga i Miguel del Arco, tot situant l’acció en el context del segle XXI.

El teatre d’Ibsen ha tingut una gran influència en la cultura catalana contemporània que, del modernisme ençà, s’ha identificat fàcilment amb l’esperit llibertari del dramaturg Norueg. Sense anar més lluny, Un enemic del poble està en la base d’Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, una de les obres més representatives del teatre regeneracionista de principis del segle XX. També Salvat-Papasseit, en la seva faceta d’agitador, va publicar una revista anomenada “Un enemic del poble”, en la qual els primers cal·ligrames convivien amb alegats revolucionaris i manifestos avantguardistes.

Si el teatre i, per extensió, la creació artística té la vocació de remoure l’espectador, d’activar-li el sentit crític i posar-lo davant dels conflictes generats per l’ànima humana o per la societat en què viu, aquesta adaptació lliure del text d’Ibsen ho aconsegueix. L’escena del segon acte, en què el públic es troba formant part d’una assemblea popular, amb tots els seus vicis i imperfeccions, és un recurs eficaç que aconsegueix posar en qüestió la pròpia idea de democràcia. La posada en escena, senzilla i efectiva, i el bon treball dels actors, capitanejats per Pere Arquillué, hi fan la resta. Del tot recomanable.

 

Un tàndem al portal. #artalcarrer

divendres, 18/01/2013

Versió grafitti d’El tàndem, de Ramon Casas, en un portal del carrer Petritxol de Barcelona. Autor desconegut.

El quadre en què s’inspira aquest grafitti és de 1897. Ramon Casas va regalar-lo a Pere Romeu, amic i propietari de la taverna Els 4 Gats del carrer Montsió (feu dels modernistes barcelonins). El títol oficial de la pintura és Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem i va estar penjada a la paret d’aquest local en la seva primera època. Actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Al seu lloc d’origen s’hi pot contemplar una reproducció.

L’obra recull l’esperit innovador del Modernisme català que, enlluernat pels avenços tecnològics i estètics que bullien a Europa a finals del segle XIX, va modernitzar la cultura catalana en el camp de les arts plàstiques, la música, la literatura i, és clar, l’arquitectura. Més d’un segle després, algú ha decidit homenatjar aquest moviment en un dels carrers amb més encant de Barcelona.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

El millor homenatge a Maragall

dijous, 2/12/2010

Més enllà de la programació oficial organitzada amb motiu de l’any Joan Maragall i de tots els actes populars que s’estan celebrant -i es celebraran- arreu del país, el millor homenatge que es pot fer al poeta barceloní, i a qualsevol escriptor, és la difusió de la seva obra entre els lectors de tota mena, més enllà dels estudiants i estudiosos, superant la membrana dels cercles erudits.

Per això és una bona notícia la publicació de la Poesia completa de Maragall en edició popular i compacta, a l’abast de tot el públic. La iniciativa és d’Edicions 62 que, com no podia ser d’una altra manera tenint en en compte l’objectiu, l’ha publicat dins el segell econòmic La Butxaca. L’edició, a cura de Glòria Casals i Lluís Quintana, incorpora els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). També incorpora poemes esparsos i Nausica, l’obra dramàtica en vers que va quedar inèdita a la mort del poeta, el 1911. Una bona oportunitat per capbussar-se entre els versos del pare de la nostra poesia contemporània.

Més: Joan Maragall a la Viquipèdia / Pàgina de l’AELC / Mishima vs. Maragall