Entrades amb l'etiqueta ‘museus’

Art, dos punts…i seguit?

dilluns, 13/01/2014

¿És en un cul de sac l’art contemporani? ¿Hi ha vida després de les avantguardes? Dues preguntes que, qui més qui menys, ja sigui en veu alta o en la intimitat -el més digne dels recers intel·lectuals- s’ha formulat alguna vegada. La contemplació d’una tela en blanc a la paret d’un museu -com les White painting de Joseph Marioni o la sèrie Infinity nets de Yayoi Kusama, que es va poder veure fa poc al Pompidou de París- pot estimular aquest tipus de preguntes retòriques en l’individu no iniciat.

I és que si les ‘avantguardes clàssiques’ -un oxímoron com n’hi ha pocs- van significar el trencament formal amb la tradició pictòrica i escultòrica anterior al segle XX; si les segones avantguardes van posar l’expressió dels sentiments, angoixes i anhels per davant de qualsevol concessió figurativa, què més ens pot oferir la pràctica artística contemporània?

La doble exposició que s’ha pogut veure fins fa pocs dies al MACBA i al CaixaFòrum de Barcelona -Art, dos punts- ha projectat una mica de llum sobre aquesta qüestió. Sense resoldre els dubtes legítims que l’art d’avui genera entre el públic, el mercat i -no ho dubteu- els propis artistes, la mostra ha permès fer una immersió selectiva al gavadal de moviments, contramoviments, estils i estètiques que s’han anat succeïnt entre els inicis del segle XX i els nostres dies.

Algú va decidir que Barcelona i la postmodernitat fossin els eixos vertebradors d’aquesta doble mostra, dos relats forçats i, al meu entendre, innecessaris, utilitzats per fugir de l’ordenació estrictament cronològica més que  no pas per bastir un discurs determinat. No calia. Les obres exposades i algunes de les signatures que hi ha al darrere tenen prou entitat com per explicar-se elles mateixes i les seves circumstàncies.

Tant és així que l’espectador ha pogut sortir-ne amb una conclusió. Provisional, com totes, però no per això menys contundent: l’art d’avui, postavanguardista, postmodern o com sigui que vulgueu anomenar-lo, se sustenta en un únic principi: el concepte. Ni la tècnica, ni l’estil, ni la matèria ni res que atenyi l’execució de l’obra té cap importància. Només la idea, allò que transmet, que suggereix, que insinua. L’enginy, la llibertat estètica i el gust de cadascú -tant del creador com del receptor- hi fan la resta.

Del pop art al land art, del minimalisme al neoexpressionisme, aquest plantejament obre un univers de possibilitats creatives que tendeix a l’infinit. És clar que això, portat a l’extrem, ens pot dur a un altre cul de sac si fem cas al que va escriure Lawrence Weiner, un dels pares de l’art conceptual: “L’obra no té per què ser realitzada”. És a dir: n’hi ha prou amb crear-la, concebre-la i, fins i tot, imaginar-la. Aviat està dit.

Sigui com sigui, i gràcies a la cooperació públic-privat -menys habitual en el sector cultural del que ens agradaria- l’exposició Art, dos punts ha permès fer una immersió a pulmó lliure en el fons de dues de les col·leccions d’art contemporani més rellevants del país. Incompletes però dignes. I la resta, més que literatura, és pura especulació.

 

[Postaler (1984), Perejaume. Col·lecció Macba]

Cap a una cultura streaming

divendres, 4/02/2011

Google acaba de presentar un projecte de digitalització que permetrà contemplar algunes de les millors obres d’art escampades pels museus de tot el món sense necessitat de treure els ulls de la pantalla. Més de mil pintures de la National Gallery, la Tate Britain, la Galeria Uffizzi, el MOMA o la col·lecció Thyssen, entre altres institucions, seran accessibles a distància mitjançant Google Art Project. I, gràcies a la tecnologia d’alta definició, algunes de les obres es mostraran amb una resolució tan elevada que l’usuari, des de casa, podrà ampliar-les i admirar detalls difícils de percebre a simple vista, com ara el traç de les pinzellades. Podeu fer la prova amb la Nit estelada, de Van Gogh. Realment impressionant.

Internet ens apropa els continguts culturals d’arreu del món. I, cada cop més, ho fa sense que haguem de destinar-hi memòria virtual, temps de descàrrega ni espai físic per emmagatzemar discs, disquets, pendrive o qualsevol altre artefacte. Eines com You Tube, My Space o Spotify han popularitzat l’streaming, és a dir, la possibilitat de consumir productes audiovisuals a l’instant, amb immediatesa i -si la connexió ho permet- des de qualsevol lloc i de forma continuada. Els límits ja només són tecnològics.

La cultura streaming és imparable. L’època de les descàrregues -legals o il·legals, aquesta no és la qüestió- queda enrere i el somni de la universalització del coneixement sembla més a l’abast. És evident que això té les seva creu: les indústries culturals viuen immerses en un tsunami de dimensions conegudes però conseqüències encara imprevisibles. S’hauran d’adaptar i reinventar, però tard o d’hora trobaran el fil del negoci per altres viaranys. Sempre quedarem els romàntics disposats a pagar per un bon producte.

El repte del Macba

divendres, 3/12/2010

El 28 de novembre de 1995, diumenge va fer 15 anys, es va inaugurar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), un equipament que naixia per omplir un buit en l’oferta pública de la ciutat (i el país) pel que fa a la difusió de les arts plàstiques de la segona meitat del segle XX ençà. Però el projecte venia de més lluny, quan el 1959 un grup de persones encapçalades pel crític d’art Alexandre Cirici van posar les bases del que hauria de ser aquesta institució cultural, institució que no prendria cos fins al 1988, amb la creació d’un consorci format per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona (vegeu-ne la història aquí).

Aprofitant la coartada que m’ofereix aquesta data rodona, m’atreveixo a apuntar el repte que, al meu entendre, encara té plantejat el museu, quinze anys després de la seva obertura: la creació d’un públic nou per a l’art contemporani. Un públic que ha d’anar més enllà dels cercles tradicionalment receptius i del turisme cultural urbà. Un públic propi, de la capital que l’acull, però també d’arreu del país. Un públic inèdit, que cal identificar, buscar, formar, seduir i, finalment, fidelitzar.

Però no ens enganyem, aquest repte no és exclusiu del Macba. La difusió i alfabetització cultural, la creació de públics presents i -sobretot- futurs hauria de ser l’objectiu bàsic, l’obligació prioritària de qualsevol institució cultural pública. Tampoc no és un repte fàcil. Gens ni mica. Però és, això sí, un repte col·lectiu.

Més:  Web del Macba / Ràdio web Macba / El Macba a Twitter