Entrades amb l'etiqueta ‘poesia’

Poesia, també, per la llibertat

dimarts , 2/07/2013

El Concert per la Llibertat que va tenir lloc el 29 de juny al Camp Nou de Barcelona serà recordat per moltes coses: des de l’espectacular mosaic a les grades fins a la diversitat (també qualitativa) d’actuacions musicals, passant pel 3 de 9 amb folre dels Castellers de Vilafranca (probablement, el castell que més persones han vist) o la diversitat de proclames i discursos.

Entre els elements del concert, però, també hi va treure el cap la poesia, que va esgarrapar minuts de protagonisme de la mà de diverses persones del món de la cultura i la ciència d’aquest país (llegida, segons el cas, amb més o menys encert). Vet aquí la relació de textos que es van poder sentir:

  • Sense el ressò del dring (Joan Salvat-Papasseit)
  • Assumiràs la veu d’un poble (Vicent Andrés Estellés)
  • Futuribles catalans (Dolors Miquel)
  • La llibertat (Joan Margarit)
  • Preguntes d’un treballador que llegeix / Cançó de la roda hidràulica (Bertol Brecht)
  • El vell vestit (Joana Raspall)
  • Sermó -fragment- (Enric Casasses)
  • Testimoniatge (Joan Brossa)
  • El meu poble i jo (Salvador Espriu)
  • Deixeu-me dir (Miquel Martí i Pol)
  • La veu del Montseny -fragment- (Jacint Verdaguer)
  • Espera (Montserrat Abelló)
  • Ara mateix (Miquel Martí i Pol)
  • Terra natal (Marià Villangómez)
  • La campana de Sant Honorat (Josep M. de Sagarra)

Un poble que estima la seva poesia té un futur esperançador. Sens dubte

[Foto: Dani Codina / Òmnium Cultural]

El llibre que no oscil·la. #artalcarrer

dimecres, 6/02/2013

Homenatge al llibre, instal·lat a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de Barcelona. Poema visual de Joan Brossa, 1994.

Quan el Gremi de Llibreteres de Vell va encarregar a Brossa una obra que homenatgés públicament el llibre a la ciutat de Barcelona, l’artista va recórrer a la imatge del saltamartí -joguina que sempre retorna a la posició inicial-, que ja havia utilitzat el 1969 en un poema escrit i com a títol d’un dels seus llibres més celebrats.

Brossa, artista interdisciplinari, bibliòfil, i una de les figures centrals de les segones avantguardes des de l’època de Dau al Set, va concebre un poema corpori amb un missatge metafòric ben clar: ell llibre, punta de llança de la cultura, es manté ben dret, en equil·libri, malgrat els avenços tecnològics i la temptació d’ignorar-lo, controlar-lo o bandejar-lo d’una centralitat que s’ha guanyat a pols.

Inicialment havia de ser una instal·lació dinàmica, amb moviment oscil·lant, talment com un saltamartí de grans dimensions. Però la idea es va haver de descartar per la complexitat tècnica i la inevitable limitació pressupostària. Avui, en un moment en què algunes llibreries del país estan abaixant la persiana sense perspectives de tornar-la a aixecar, el llibre, com el saltamartí, es torna a posar a prova.

[Fotografia feta amb dispositiu mòbil | Jordi Lon]

Més que Espriu

dijous, 24/01/2013

Ahir es va donar el tret de sortida oficial a la celebració de l’Any Espriu en un acte al Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Albertí. Una posada en escena  austera -com els temps i el mateix Espriu requereixen- en la qual, a banda dels discursos de rigor, es van poder sentir les paraules de l’autor per boca d’actors, músics i poetes (per cert: es va tornar a fer evident que els poetes no són les persones més indicades per recitar poesia. Amb honroses excepcions).

L’any Espriu ens ha de servir per (re)descobrir l’obra d’aquest homenot nascut a Santa Coloma de Farners, arrelat a Sinera i mort a Lavínia. També ha de servir per ampliar el seu públic lector i, per extensió, el de la literatura catalana, farcida d’obres i noms homologables als de les grans literatures europees però que, per causes que coneixem prou bé, no gaudeixen del reconeixement ni de les plataformes de projecció adequades.

Però aquesta commemoració també hauria de servir per reconèixer el paper dels artistes que han contribuït de manera notable a la recepció de l’obra de Salvador Espriu entre el gran públic. És evident, per exemple, que la poesia d’Espriu no hauria assolit la dimensió social que va obtenir a partir dels anys 60 sense les interpretacions de Raimon. L’associació de la poesia -un art minoritari per definició- amb la Cançó -un fenomen cultural de masses- va arribar al seu punt àlgid amb el disc Cançons de la roda del temps (1966), en què el cantant va popularitzar una dotzena de poemes d’Espriu amb la força de la veu i la guitarra i amb l’encert d’uns bons arranjaments. La coberta del disc, obra de Miró, hi va fer la resta.

La simbiosi entre Raimon i Espriu va ser fecunda, fins al punt que el poeta li va dedicar un dels seus textos més celebrats, Inici de càntic en el temple, amb l’encapçalament “Perquè Raimon el provi d’entonar”. Però el de Xàtiva no va ser l’únic en interpretar versos d’Espriu. Altres veus, com les d’Ovidi Montllor, Marina Rossell, Ramon Muntaner o Túrnez & Sessé, entre d’altres, també ho van fer. Sense menystenir les adaptacions corals d’alguns dels seus textos, com ara els de l’espectacle He mirat aquesta terra, de la Coral Sant Jordi amb La Locomotora Negra.

El món del teatre també ha contribuït a donar a conèixer l’obra dramàtica i lírica d’Espriu. En aquest sentit, cal destacar la tasca feta per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany en el marc de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual durant els primers 60, amb muntatges a partir del poemari La pell de Brau o la posada en escena de Primera història d’Esther i Antígona. Però va ser sobretot Salvat qui amb les diverses versions del muntatge Ronda de mort a Sinera va popularitzar l’univers d’Espriu enllà i ençà d’aquesta bruta, trista i dissortada pàtria. Després vindrien altres muntatges fets per Lluís Pascual, Joan Ollé o Oriol Broggi.

També les arts plàstiques han tingut un paper en la difusió de l’obra d’Espriu. Si abans parlàvem de la intervenció de Miró en el disc Cançons de la roda del temps, també cal destacar la relació de Subirachs amb Espriu, des del disseny de l’escenografia d’algun dels muntatges teatrals citats fins a gravats i il·lustracions per a llibres, passant per escultures commemoratives alçades en homenatge al poeta. En aquest mateix àmbit cal subratllar el cicle d’escultures de bronze que Manuel Cusachs va realitzar a partir dels poemes d’El caminant i el mur entre 1978 i 1987, recollides posteriorment en una edició d’aquest poemari.

Fins i tot el cinema va posar el seu gra de sorra en la recepció pública del món literari d’Espriu. El 1970, el cineasta Vicent Lluch va portar a la gran pantalla l’adaptació de la novel·la Laia, protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert. Arrel d’aquesta col·laboració, Espert va encarregar a l’autor que li fes una obra a mida. El resultat Una altra Fedra, si us plau (1977)  va ser representat en diversos escenaris.

Sense voler rebaixar ni un gram el mèrit d’Espriu en el reconeixement públic de la seva obra, és de justícia reconèixer la feina de músics, cantants, dramaturgs, actors, directors i artistes plàstics en la popularització d’aquest llegat literari. Tots ells, i molts altres que em deixo pel camí, han contribuït a fer de Salvador Espriu un dels nostres grans clàssics contemporanis. Que aquest any serveixi, també, per reconèixer el seu treball.

Sagarra

dimecres, 28/09/2011

El 27 de setembre es van commemorar cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. La data rodona va fluir amb més pena que glòria però, com acostuma a passar amb aquestes efemèrides, caldrà esperar unes quantes setmanes -fins i tot mesos- per poder fer balanç de les accions dutes a terme amb l’objectiu de recordar o donar a conèixer l’obra d’un autor tan prolífic com polifacètic.

L’obra de Sagarra comprèn gèneres tan diversos com la novel·la, el teatre, el periodisme, la memorialística, les traduccions i, sobretot, la poesia.  I és que aquest barceloní d’arrel aristocràtica tenia una facilitat innata pel vers: aplicava amb encert el seu domini de la mètrica i la rima tant en composicions líriques com en cançons de tall popular, tant en la reconstrucció de mites i creences com en la dramatització de situacions i personatges.  Fins i tot excel·lia en la traducció versificada de grans autors de la literatura universal, com Shakespeare o Dant.

No em puc estar de reconèixer la responsabilitat de l’obra de Sagarra en l’origen del meu gust -un xic irracional, un xic primari- per la poesia. En té la culpa la musicalitat, intel·ligibilitat, rigurositat lingüística i bellesa de poemes com aquest:

AIGUA-MARINA

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

[Segueix…]

Més:  #50JMSagarra (Josep Maria de Sagarra a Twitter)

El poeta amb majúscula

dilluns, 10/01/2011

El 16 de maig de 1894, en un pis del carrer Urgell de Barcelona, va néixer Joan Salvat-Papasseit. Trenta anys després, el 7 d’agost de 1924, i en un pis del carrer Argenteria, va morir.  Trenta anys justos de vida, una formació escassa, autodidacta, i una obra literària més intensa que extensa no són cap impediment perquè, avui, els seus versos es comptin entre els més llegits, dits, cantats, memoritzats i versionats de la literatura catalana contemporània. El secret? Una actitud vitalista i enèrgica que ell mateix exposa en forma de manifest (Contra els poetes amb minúscula, 1920):

Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers”

Aquesta actitud es complementa amb una evolució formal particular, amb un llenguatge poètic a cavall de les avantguardes literàries i de la tradició popular. Entre el futurisme de Marinetti i la paraula viva de Maragall, Salvat-Papasseit basteix un llegat literari que ha arribat fins avui amb una salut de ferro. En part per mèrits propis, en part gràcies a la contribució de molts artistes que l’han fet present amb la veu, la música i les arts. Podeu redescobrir el poeta amb majúscula -i aquest llegat- fins el 3 d’abril a l’exposició de l’Arts Santa Mònica, a la ciutat que el va veure néixer, escriure i morir. Servidor, des d’un blog que pren el nom d’un dels seus llibres, no pot fer més que recomanar-vos-la.

Més: Joan Salvat-Papasseit (pàgina de l’AELC) / Joan Salvat-Papasseit (Viquipèdia) /Manifest ‘Contra els poetes amb minúscula’ (wikitexts)

El millor homenatge a Maragall

dijous, 2/12/2010

Més enllà de la programació oficial organitzada amb motiu de l’any Joan Maragall i de tots els actes populars que s’estan celebrant -i es celebraran- arreu del país, el millor homenatge que es pot fer al poeta barceloní, i a qualsevol escriptor, és la difusió de la seva obra entre els lectors de tota mena, més enllà dels estudiants i estudiosos, superant la membrana dels cercles erudits.

Per això és una bona notícia la publicació de la Poesia completa de Maragall en edició popular i compacta, a l’abast de tot el públic. La iniciativa és d’Edicions 62 que, com no podia ser d’una altra manera tenint en en compte l’objectiu, l’ha publicat dins el segell econòmic La Butxaca. L’edició, a cura de Glòria Casals i Lluís Quintana, incorpora els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). També incorpora poemes esparsos i Nausica, l’obra dramàtica en vers que va quedar inèdita a la mort del poeta, el 1911. Una bona oportunitat per capbussar-se entre els versos del pare de la nostra poesia contemporània.

Més: Joan Maragall a la Viquipèdia / Pàgina de l’AELC / Mishima vs. Maragall