Opinió

L’avançament de dues cançons del nou disc de Manel a través de Youtube i Spotify -excel·lent estratègia promocional, per cert- ha tornat a posar de manifest l’interès que el grup barceloní suscita entre un públic ben ampli. No és gens agosarat afirmar que el segon disc de Manel és el treball més esperat de la música popular catalana de les últimes dècades. També ho és molt, d’esperat, el nou treball d’Antònia Font -del qual sabem ben poca cosa-, ja que des de l’emblemàtic Batiscafo Katiuskas (2006), els mallorquins no han publicat cap disc amb cançons noves.

I és que tant uns com els altres són, sens dubte, els màxims exponents del salt endavant que ha experimentat el pop català – i, per extensió, tota la música moderna del país- en els últims anys. Si els Antònia Font van ser els primers en molt de temps a endur-se els elogis unànimes de la crítica dins i fora de l’àmbit cultural català, els Manel han estat la prova que la música feta aquí també pot arribar a un públic ampli i majoritari i tenir presència en els mitjans de comunicació amb absoluta naturalitat. Potser per això, l’anunci que els dos grups compartiran cartell al festival PopArb amb nou disc sota el braç els ha tornat a convertir en notícia.

I enmig d’aquest panorama engrescador, reapareix un grup de la generació anterior i, com qui no vol la cosa, esgota les entrades d’un concert al Palau Sant Jordi en només un dia. La gesta de Sopa de Cabra no és gens menyspreable. Fins ara només havien omplert el Palau en solitari els grans noms de la Cançó (Raimon, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet) i la Companyia Elèctrica Dharma. Però des d’aquell llunyà -i mític- concert de 1991 en què Montjuïc es va rendir als peus de l’emergent Rock Català, el Palau s’havia mostrat més aviat esquerp al pop-rock del país. Deu ser veritat, que els temps estan canviant…