Entrades amb l'etiqueta ‘Premi d’Honor’

Veny, elogi de la diversitat

diumenge, 15/02/2015

Hi ha molts indicadors que ens permeten avaluar la vitalitat d’una llengua: el nombre de persones que l’entenen, la parlen o la saben escriure, la quantitat de mitjans de comunicació que la utilitzen (i la seva difusió), el nombre de llibres editats o les universitats on s’estudia. Són indicadors numèrics, fàcilment quantificables, de digestió lleugera per a la societat del titular en 140 caràcters.

Però hi ha una altra mena d’indicadors, més intangibles, que ens parlen de la riquesa i la diversitat de les llengües. Dels matisos i variants  que aquestes tenen en funció del lloc on es parlen o de qui les parla. És allò que coneixem com a variació lingüística. El mestre Joan Veny ho sap. I per això n’ha fet el principal objecte d’estudi durant la seva dilatada trajectòria acadèmica (que, per cert, no s’ha aturat) i, també per això ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Més enllà de les dades sociolingüístiques, ocupar-se d’una llengua vol dir, també, conèixer-la i gaudir-ne en la seva plenitud, amb tots els seus matisos, contradiccions i complementarietats.

En certa ocasió, una professora de català es lamentava de la manera com venem la nostra llengua: mentre el primer que aprenen els estudiants de francès és el mapa de la francophonie, mentre en les primeres lliçons de castellà es fa gala dels cuatrocientos millones, els llibres de català sempre comencen explicant els dialectes. Segons la seva opinió, és una mala estratègia posar l’èmfasi en la diferència més que no en el seu pes específic al món. Potser té raó, però la comparativa amb llengües que compten els parlants en centenars de milions i l’àmbit territorial en continents tampoc no ens beneficia gaire.

Sigui com sigui, el català sempre ha tingut el puntal en la tenacitat dels seus parlants. D’altra forma no s’entendria com, sense un poder polític o militar al darrere, sense les eines que tradicionalment han utilitzat les llengües per estendre’s i perpetuar-se, hagi arribat ben viva al segle XXI. I són aquests parlants els qui, utilitzant la llengua en els diversos àmbits de la vida quotidiana, ensenyant-la als fills o compartint-la amb amics i desconeguts, han permès que el patrimoni de sons, paraules i expressions que la conformen, amb tota la seva diversitat geogràfica, hagi arribat fins aquí.

Premiar Joan Veny és premiar totes les persones que, d’una punta a l’altra del domini lingüístic, s’han servit -i ens servim- del català com una eina de comunicació, de cultura i, per què no?, d’identificació col·lectiva. Com una eina viva i, per tant, dinàmica i canviant, cadascú amb la fonètica del seu racó de món, la morfosintaxi domèstica i el lèxic heredat de pares i avis. Un elogi de la diversitat.

[Foto: Òmnium Cultural]

Manent en tres anècdotes

dimecres, 30/03/2011

Permeteu-me que esbossi un perfil sintètic, d’urgència, sobre el recentment nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a partir de tres impressions personals.

Treballador. Albert Manent és d’aquelles persones pencaires que, malgrat la feina feta, sempre se’n busca de nova. I en busca als altres. La seva motivació principal és el país i allò que el sustenta: la cultura, la memòria, la llengua. I el deure intel·lectual que s’imposa passa per no descansar mentre quedi feina per fer en algun d’aquests àmbits. Dilluns, a la roda de premsa, va definir aquest esperit amb una frase: “he buscat sempre els buits del que no ha investigat ningú per no perdre la memòria històrica”. Tota una declaració de principis.

Curiós. Divendres, quan vaig trucar-li per concretar detalls de l’acte de presentació, i abans de donar-me temps de felicitar-lo pel premi, em va interrogar llargament sobre l’origen del meu cognom i va apuntar diverses hipòtesis sobre la seva etimologia i evolució.Van passar cinc minuts ben bons abans de poder continuar la conversa. Aquesta mateixa curiositat ha estat el que l’ha fet investigar sobre temes tan diversos com la toponímia de l’Aleixar, els noms de núvols, boires i vents al Vallès, la literatura catalana a l’exili o la presència del llop al nostre país.

Atent. Parlant de llops, fa cinc anys vaig publicar un breu article d’opinió sobre el retorn d’aquest mamífer als nostres boscos, tot partint del llibre de Manent El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Dies després, per correu convencional, vaig rebre una targeta, escrita a mà, agraint-me la cita al seu llibre. Tot un detall. Alguns han dit d’ell que és un Noucentista. Potser sí. Però, per damunt de tot, és un senyor. Una espècie que, com el llop, escasseja.