Entrades amb l'etiqueta ‘Romea’

El fantasma de la Xirgu

dilluns, 3/10/2011

Un dels valors de l’obra Llum de guàrdia (Ghost light) que es pot veure -i gaudir- aquests dies al Teatre Romea de Barcelona és la recuperació de Margarida Xirgu, l’actriu catalana amb més projecció internacional al segle XX, i una gran desconeguda entre els aficionats al teatre del XXI. Tot un mèrit, tenint en compte que no es tracta d’una biografia, ni tan sols d’una reivindicació directa del seu llegat.

Julio Manrique i Sergi Pompermayer, coautors del text,  tenen l’habilitat de situar la Xirgu com un leitmotiv, un fantasma que apareix, desapareix i s’entrellaça amb els temes d’aquest exercici metateatral: la passió i la resignació, els somnis i l’autoengany, l’amor i la mort… la funció de la vida.  Però aquest paper de fantasma intermitent, la Xirgu no el fa sola: el comparteix amb el propi Teatre Romea, que aquí esdevé continent i personatge alhora. Una aliança que ve de lluny.

Nascuda a Molins de Rei el 1888, Margarida Xirgu va debutar com a actriu professional al Teatre Romea el 1906 amb l’obra Mar i cel, un dels grans èxits d’Àngel Guimerà, en la qual va interpretar el personatge protagonista de Blanca. Aquesta actuació i altres que la van seguir, tant al Romea com en altres escenaris, li van valdre el reconeixement del públic i la crítica, amb una projecció dins i fora de Catalunya que no s’aturaria fins la seva mort, a Montevideo, el 1969.

Per això, a la plaça del Canonge Colom amb el carrer Hospital, just davant del teatre que la va veure néixer com a estrella, hi ha una escultura d’Eudald Serra que ens recorda, tal com ho fa Llum de guàrdia, que el fantasma de la Xirgu encara volta per aquell indret.

#Twitteatre: comença la funció

divendres, 25/02/2011

Dies enrere explicava l’experiència – inèdita a Europa- de retransmetre una obra de teatre en directe, via Twitter, des de la platea de La Villarroel. La iniciativa formava part de la promoció de l’obra Íncubo, del jove autor Àlex Mañas. Ahir va tenir lloc la segona part d’aquesta experiència de teatre 2.0. Aquest cop, l’escenari era el teatre Romea i l’obra, tot un clàssic: el Conte d’hivern de William Shakespeare.

A diferència de la vegada anterior, els tuitaires no vam piular durant la representació sinó que, un cop acabada la funció, vam participar, mòbil en mà,  en un col·loqui amb els actors i la directora Carme Portaceli i – el que és més interessant- amb altres persones que, sense ser-hi físicament, ens feien arribar els seus comentaris i preguntes mitjançant el hastag #twitteatre.

A aquestes alçades, afirmar que Twitter i les xarxes socials d’immediatesa han capgirat els paradigmes de la comunicació, ja no és cap novetat. Només cal veure el paper clau que han tingut en les revoltes del sud de la Mediterrània per veure que això és imparable. I aquestes dues experiències parateatrals posen de manifest que la revolució ha arribat, també, a les estratègies de promoció i comunicació cultural, on les xarxes socials no només són una eina útil per a la difusió dels espectacles sinó, sobretot, per a la cerca de nous públics, que és la gran assignatura pendent.

És d’esperar que, després del #twitteatre, apareguin experiències de #twitcinema, #twitconcert, #twitexposició, #twitpasarel·la i, per què no, de #twitdegustació gastronòmica que, amb la mateixa vocació participativa, facilitin la incorporació de persones inicialment profanes a aquestes experiències culturals. Comença la funció.