Entrades amb l'etiqueta ‘Salvat-Papasseit’

Democràcia vs. Individu (Un enemic del poble)

diumenge, 26/01/2014

¿La democràcia és un valor suprem? ¿Les decisions col·lectives han de prevaler per damunt la consciència individual? ¿Què és millor: el govern d’una majoria desinformada o el d’una minoria culta? Aquestes són algunes de les preguntes que l’espectador s’emporta a casa després de veure la versió lliure d’Un enemic del poble que aquests dies es representa a Barcelona, a la sala Favià Puigserver del Teatre Lliure.

L’obra original, escrita per Henrik Ibsen el 1882, és un clàssic del teatre d’idees que planteja, d’una manera contundent, l’etern conflicte entre la massa i l’individu, entre la innèrcia col·lectiva i la llibertat. Un tema universal que, lluny de resoldre’s amb l’avenç de la civilització, s’accentua i pren vigència amb el pas dels anys, com ho posa de manifest l’excel·lent actualització que en fan Juan Mayorga i Miguel del Arco, tot situant l’acció en el context del segle XXI.

El teatre d’Ibsen ha tingut una gran influència en la cultura catalana contemporània que, del modernisme ençà, s’ha identificat fàcilment amb l’esperit llibertari del dramaturg Norueg. Sense anar més lluny, Un enemic del poble està en la base d’Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, una de les obres més representatives del teatre regeneracionista de principis del segle XX. També Salvat-Papasseit, en la seva faceta d’agitador, va publicar una revista anomenada “Un enemic del poble”, en la qual els primers cal·ligrames convivien amb alegats revolucionaris i manifestos avantguardistes.

Si el teatre i, per extensió, la creació artística té la vocació de remoure l’espectador, d’activar-li el sentit crític i posar-lo davant dels conflictes generats per l’ànima humana o per la societat en què viu, aquesta adaptació lliure del text d’Ibsen ho aconsegueix. L’escena del segon acte, en què el públic es troba formant part d’una assemblea popular, amb tots els seus vicis i imperfeccions, és un recurs eficaç que aconsegueix posar en qüestió la pròpia idea de democràcia. La posada en escena, senzilla i efectiva, i el bon treball dels actors, capitanejats per Pere Arquillué, hi fan la resta. Del tot recomanable.

 

El poeta amb majúscula

dilluns, 10/01/2011

El 16 de maig de 1894, en un pis del carrer Urgell de Barcelona, va néixer Joan Salvat-Papasseit. Trenta anys després, el 7 d’agost de 1924, i en un pis del carrer Argenteria, va morir.  Trenta anys justos de vida, una formació escassa, autodidacta, i una obra literària més intensa que extensa no són cap impediment perquè, avui, els seus versos es comptin entre els més llegits, dits, cantats, memoritzats i versionats de la literatura catalana contemporània. El secret? Una actitud vitalista i enèrgica que ell mateix exposa en forma de manifest (Contra els poetes amb minúscula, 1920):

Jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers”

Aquesta actitud es complementa amb una evolució formal particular, amb un llenguatge poètic a cavall de les avantguardes literàries i de la tradició popular. Entre el futurisme de Marinetti i la paraula viva de Maragall, Salvat-Papasseit basteix un llegat literari que ha arribat fins avui amb una salut de ferro. En part per mèrits propis, en part gràcies a la contribució de molts artistes que l’han fet present amb la veu, la música i les arts. Podeu redescobrir el poeta amb majúscula -i aquest llegat- fins el 3 d’abril a l’exposició de l’Arts Santa Mònica, a la ciutat que el va veure néixer, escriure i morir. Servidor, des d’un blog que pren el nom d’un dels seus llibres, no pot fer més que recomanar-vos-la.

Més: Joan Salvat-Papasseit (pàgina de l’AELC) / Joan Salvat-Papasseit (Viquipèdia) /Manifest ‘Contra els poetes amb minúscula’ (wikitexts)

El futur comença ara

diumenge, 28/11/2010

El passat 4 de novembre vaig haver de seguir des de casa la presentació que el diari ARA feia al Palau de la Música de Barcelona. Coses de la grip.  Amb el portàtil sobre les cames i el mòbil a la mà no em vaig perdre cap detall del que passava dins del Palau, del que opinaven els que hi eren i, fins i tot, els que no hi érem (l’etiqueta #diariAra del Twitter treia fum). En acabar l’acte, vaig escriure: “Un diari que fa l’acte de presentació al Palau, el retransmet piulant i via streaming i posa Mazoni sobre l’escenari és el meu diari”.

Segurament per això, quan temps enrere en Guillem Carbonell, blocaire i piulador de referència, em va explicar el projecte multiplataforma de l’ARA i em va proposar de tenir-hi un blog vinculat, no vaig poder dir que no.  Tot al contrari: m’oferia la possibilitat de contribuir, d’alguna manera, a un projecte tan engrescador com necessari dins l’espai comunicatiu català.

Amb L’irradiador del port em proposo seguir dreceres en el camp de la comunicació i la difusió cultural. Sense gaires pretensions, potser sense un ordre i una estructura aparents, però amb la voluntat d’aprofitar les immenses oportunitats que ofereix la xarxa a una cultura com la nostra, tan viva però tan mancada d’autoestima.  El títol, manllevat d’un llibre de Joan Salvat-Papasseit és, a banda d’un homenatge a aquest poeta barceloní, una aclucada d’ull a la tradició popular i alhora avantguardista de la cultura catalana. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que escriuria Foix (un altre poeta barceloní, amb permís de Sarrià…)

Com diu la campanya de llançament del diari: el futur comença ara. De fet,  ja ha començat. I em fa il·lusió participar-hi a cop de bit. M’hi acompanyeu?