Entrades amb l'etiqueta ‘teatre’

Democràcia vs. Individu (Un enemic del poble)

diumenge, 26/01/2014

¿La democràcia és un valor suprem? ¿Les decisions col·lectives han de prevaler per damunt la consciència individual? ¿Què és millor: el govern d’una majoria desinformada o el d’una minoria culta? Aquestes són algunes de les preguntes que l’espectador s’emporta a casa després de veure la versió lliure d’Un enemic del poble que aquests dies es representa a Barcelona, a la sala Favià Puigserver del Teatre Lliure.

L’obra original, escrita per Henrik Ibsen el 1882, és un clàssic del teatre d’idees que planteja, d’una manera contundent, l’etern conflicte entre la massa i l’individu, entre la innèrcia col·lectiva i la llibertat. Un tema universal que, lluny de resoldre’s amb l’avenç de la civilització, s’accentua i pren vigència amb el pas dels anys, com ho posa de manifest l’excel·lent actualització que en fan Juan Mayorga i Miguel del Arco, tot situant l’acció en el context del segle XXI.

El teatre d’Ibsen ha tingut una gran influència en la cultura catalana contemporània que, del modernisme ençà, s’ha identificat fàcilment amb l’esperit llibertari del dramaturg Norueg. Sense anar més lluny, Un enemic del poble està en la base d’Aigües encantades, de Joan Puig i Ferreter, una de les obres més representatives del teatre regeneracionista de principis del segle XX. També Salvat-Papasseit, en la seva faceta d’agitador, va publicar una revista anomenada “Un enemic del poble”, en la qual els primers cal·ligrames convivien amb alegats revolucionaris i manifestos avantguardistes.

Si el teatre i, per extensió, la creació artística té la vocació de remoure l’espectador, d’activar-li el sentit crític i posar-lo davant dels conflictes generats per l’ànima humana o per la societat en què viu, aquesta adaptació lliure del text d’Ibsen ho aconsegueix. L’escena del segon acte, en què el públic es troba formant part d’una assemblea popular, amb tots els seus vicis i imperfeccions, és un recurs eficaç que aconsegueix posar en qüestió la pròpia idea de democràcia. La posada en escena, senzilla i efectiva, i el bon treball dels actors, capitanejats per Pere Arquillué, hi fan la resta. Del tot recomanable.

 

Més que Espriu

dijous, 24/01/2013

Ahir es va donar el tret de sortida oficial a la celebració de l’Any Espriu en un acte al Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Albertí. Una posada en escena  austera -com els temps i el mateix Espriu requereixen- en la qual, a banda dels discursos de rigor, es van poder sentir les paraules de l’autor per boca d’actors, músics i poetes (per cert: es va tornar a fer evident que els poetes no són les persones més indicades per recitar poesia. Amb honroses excepcions).

L’any Espriu ens ha de servir per (re)descobrir l’obra d’aquest homenot nascut a Santa Coloma de Farners, arrelat a Sinera i mort a Lavínia. També ha de servir per ampliar el seu públic lector i, per extensió, el de la literatura catalana, farcida d’obres i noms homologables als de les grans literatures europees però que, per causes que coneixem prou bé, no gaudeixen del reconeixement ni de les plataformes de projecció adequades.

Però aquesta commemoració també hauria de servir per reconèixer el paper dels artistes que han contribuït de manera notable a la recepció de l’obra de Salvador Espriu entre el gran públic. És evident, per exemple, que la poesia d’Espriu no hauria assolit la dimensió social que va obtenir a partir dels anys 60 sense les interpretacions de Raimon. L’associació de la poesia -un art minoritari per definició- amb la Cançó -un fenomen cultural de masses- va arribar al seu punt àlgid amb el disc Cançons de la roda del temps (1966), en què el cantant va popularitzar una dotzena de poemes d’Espriu amb la força de la veu i la guitarra i amb l’encert d’uns bons arranjaments. La coberta del disc, obra de Miró, hi va fer la resta.

La simbiosi entre Raimon i Espriu va ser fecunda, fins al punt que el poeta li va dedicar un dels seus textos més celebrats, Inici de càntic en el temple, amb l’encapçalament “Perquè Raimon el provi d’entonar”. Però el de Xàtiva no va ser l’únic en interpretar versos d’Espriu. Altres veus, com les d’Ovidi Montllor, Marina Rossell, Ramon Muntaner o Túrnez & Sessé, entre d’altres, també ho van fer. Sense menystenir les adaptacions corals d’alguns dels seus textos, com ara els de l’espectacle He mirat aquesta terra, de la Coral Sant Jordi amb La Locomotora Negra.

El món del teatre també ha contribuït a donar a conèixer l’obra dramàtica i lírica d’Espriu. En aquest sentit, cal destacar la tasca feta per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany en el marc de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual durant els primers 60, amb muntatges a partir del poemari La pell de Brau o la posada en escena de Primera història d’Esther i Antígona. Però va ser sobretot Salvat qui amb les diverses versions del muntatge Ronda de mort a Sinera va popularitzar l’univers d’Espriu enllà i ençà d’aquesta bruta, trista i dissortada pàtria. Després vindrien altres muntatges fets per Lluís Pascual, Joan Ollé o Oriol Broggi.

També les arts plàstiques han tingut un paper en la difusió de l’obra d’Espriu. Si abans parlàvem de la intervenció de Miró en el disc Cançons de la roda del temps, també cal destacar la relació de Subirachs amb Espriu, des del disseny de l’escenografia d’algun dels muntatges teatrals citats fins a gravats i il·lustracions per a llibres, passant per escultures commemoratives alçades en homenatge al poeta. En aquest mateix àmbit cal subratllar el cicle d’escultures de bronze que Manuel Cusachs va realitzar a partir dels poemes d’El caminant i el mur entre 1978 i 1987, recollides posteriorment en una edició d’aquest poemari.

Fins i tot el cinema va posar el seu gra de sorra en la recepció pública del món literari d’Espriu. El 1970, el cineasta Vicent Lluch va portar a la gran pantalla l’adaptació de la novel·la Laia, protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert. Arrel d’aquesta col·laboració, Espert va encarregar a l’autor que li fes una obra a mida. El resultat Una altra Fedra, si us plau (1977)  va ser representat en diversos escenaris.

Sense voler rebaixar ni un gram el mèrit d’Espriu en el reconeixement públic de la seva obra, és de justícia reconèixer la feina de músics, cantants, dramaturgs, actors, directors i artistes plàstics en la popularització d’aquest llegat literari. Tots ells, i molts altres que em deixo pel camí, han contribuït a fer de Salvador Espriu un dels nostres grans clàssics contemporanis. Que aquest any serveixi, també, per reconèixer el seu treball.

El fantasma de la Xirgu

dilluns, 3/10/2011

Un dels valors de l’obra Llum de guàrdia (Ghost light) que es pot veure -i gaudir- aquests dies al Teatre Romea de Barcelona és la recuperació de Margarida Xirgu, l’actriu catalana amb més projecció internacional al segle XX, i una gran desconeguda entre els aficionats al teatre del XXI. Tot un mèrit, tenint en compte que no es tracta d’una biografia, ni tan sols d’una reivindicació directa del seu llegat.

Julio Manrique i Sergi Pompermayer, coautors del text,  tenen l’habilitat de situar la Xirgu com un leitmotiv, un fantasma que apareix, desapareix i s’entrellaça amb els temes d’aquest exercici metateatral: la passió i la resignació, els somnis i l’autoengany, l’amor i la mort… la funció de la vida.  Però aquest paper de fantasma intermitent, la Xirgu no el fa sola: el comparteix amb el propi Teatre Romea, que aquí esdevé continent i personatge alhora. Una aliança que ve de lluny.

Nascuda a Molins de Rei el 1888, Margarida Xirgu va debutar com a actriu professional al Teatre Romea el 1906 amb l’obra Mar i cel, un dels grans èxits d’Àngel Guimerà, en la qual va interpretar el personatge protagonista de Blanca. Aquesta actuació i altres que la van seguir, tant al Romea com en altres escenaris, li van valdre el reconeixement del públic i la crítica, amb una projecció dins i fora de Catalunya que no s’aturaria fins la seva mort, a Montevideo, el 1969.

Per això, a la plaça del Canonge Colom amb el carrer Hospital, just davant del teatre que la va veure néixer com a estrella, hi ha una escultura d’Eudald Serra que ens recorda, tal com ho fa Llum de guàrdia, que el fantasma de la Xirgu encara volta per aquell indret.

#Twitteatre: comença la funció

divendres, 25/02/2011

Dies enrere explicava l’experiència – inèdita a Europa- de retransmetre una obra de teatre en directe, via Twitter, des de la platea de La Villarroel. La iniciativa formava part de la promoció de l’obra Íncubo, del jove autor Àlex Mañas. Ahir va tenir lloc la segona part d’aquesta experiència de teatre 2.0. Aquest cop, l’escenari era el teatre Romea i l’obra, tot un clàssic: el Conte d’hivern de William Shakespeare.

A diferència de la vegada anterior, els tuitaires no vam piular durant la representació sinó que, un cop acabada la funció, vam participar, mòbil en mà,  en un col·loqui amb els actors i la directora Carme Portaceli i – el que és més interessant- amb altres persones que, sense ser-hi físicament, ens feien arribar els seus comentaris i preguntes mitjançant el hastag #twitteatre.

A aquestes alçades, afirmar que Twitter i les xarxes socials d’immediatesa han capgirat els paradigmes de la comunicació, ja no és cap novetat. Només cal veure el paper clau que han tingut en les revoltes del sud de la Mediterrània per veure que això és imparable. I aquestes dues experiències parateatrals posen de manifest que la revolució ha arribat, també, a les estratègies de promoció i comunicació cultural, on les xarxes socials no només són una eina útil per a la difusió dels espectacles sinó, sobretot, per a la cerca de nous públics, que és la gran assignatura pendent.

És d’esperar que, després del #twitteatre, apareguin experiències de #twitcinema, #twitconcert, #twitexposició, #twitpasarel·la i, per què no, de #twitdegustació gastronòmica que, amb la mateixa vocació participativa, facilitin la incorporació de persones inicialment profanes a aquestes experiències culturals. Comença la funció.

Assajant amb les banyes posades

dilluns, 20/12/2010

Dilluns 13 de desembre, quarts de nou del vespre, l’auditori Àtrium de Viladecans és ple de persones assajant l’espectacle de la Nit de Santa Llúcia, que al cap de quatre dies es retransmetrà en directe per TV3. Sota la direcció d’un professional com Joan Font, els membres de l’Agrupació Cultural Mossèn Cinto Verdaguer diuen el text que s’han après i van ocupant posicions sobre l’escenari. Hi ha homes i dones jubilats, executius amb corbata, joves, adolescents i un grup de nens i nenes sorollosos. Entre ells, tres o quatre vailets llueixen banyes i cua vermella. I doncs?  -pregunto a la responsable de producció, tenint en compte que el guió no contempla l’aparició de cap dimoni. La resposta és ben zenzilla: des de les cinc de la tarda han estat assajant Els Pastorets, perquè al cap de pocs dies tenen una funció.

L’anècdota us pot semblar poca cosa, però l’entrega d’aquests nens i de tota l’agrupació Mossèn Cinto en els assajos de la Nit de Santa Llúcia és una mostra del paper bàsic que juguen les entitats amaters en la nostra cultura teatral. S’ha dit molts cops, i no sense raó, que Els Pastorets han estat la principal escola del teatre català. El mateix es pot dir de La Passió, el Misteri d’Elx o les obres de Guimerà, Sagarra i Benet i Jornet que diumenge rere diumenge es representen damunt l’escenari de casals, centres cívics i teatres d’arreu del país. Tal com publicava ahir el diari Ara, Catalunya exporta teatre al món. Però la bona salut de l’escena i la dramatúrgia catalana no és flor d’un dia. Els nens que dilluns al vespre assajaven quatre hores seguides amb les banyes posades en són bona mostra. I la millor garantia de futur.

Foto: Els Pastorets infantils (Viladecans.net)

Premis Butaca 2010

dimecres, 1/12/2010

Aquesta nit, a la sala Artèria Paral·lel de Barcelona, s’han lliurat els Premis Butaca 2010 de teatre, la 16a edició d’uns guardons que s’atorguen per votació popular i que, per tant representen el reconeixement anual dels espectadors cap a les arts escèniques que es fan a Catalunya. Aquests han estat, a parer del públic, els millors espectacles i profesionals del 2010:

  • Millor muntatge teatral: El ball, del TNC i el CDN
  • Millor direcció teatral: Julio Manrique, per American Buffalo
  • Millor espectacle de petit format: American Buffalo, del Teatre Lliure
  • Millor actor: David Bagès, per L’auca del senyor Esteve
  • Millor actriu: Anna Lizaran, per El ball
  • Millor espectacle de dansa: Dies Irae, de la Cia. Marta Carrasco
  • Millor musical: Pegados, de The Kaktus Music Corporation
  • Altres disciplines: Llits, de TNC i Santamandra produccions
  • Butaca Honorífic: Lita Claver “La Maña”
  • Millor actor de repartiment: Llorenç Gonzalez, per L’auca del senyor Esteve
  • Millor actriu de repartiment: Francesca Piñon, per El ball
  • Millor text teatral: Nao Albet i Marcel Borràs, per Democràcia
  • Millor escenografia: Max Glaenzel, per El ball
  • Millor vestuari: M. Rafa Serra i Berta Riera, per Alícia – Un viatge al país de les meravelles
  • Millor il·luminació: Kiko Planas, per El ball
  • Millor composició musical: Ferran Gonzàlez i Alícia Serrat, per Pegados

Més: web dels premis Butaca