Entrades amb l'etiqueta ‘Twitter’

#Twitteatre: comença la funció

divendres, 25/02/2011

Dies enrere explicava l’experiència – inèdita a Europa- de retransmetre una obra de teatre en directe, via Twitter, des de la platea de La Villarroel. La iniciativa formava part de la promoció de l’obra Íncubo, del jove autor Àlex Mañas. Ahir va tenir lloc la segona part d’aquesta experiència de teatre 2.0. Aquest cop, l’escenari era el teatre Romea i l’obra, tot un clàssic: el Conte d’hivern de William Shakespeare.

A diferència de la vegada anterior, els tuitaires no vam piular durant la representació sinó que, un cop acabada la funció, vam participar, mòbil en mà,  en un col·loqui amb els actors i la directora Carme Portaceli i – el que és més interessant- amb altres persones que, sense ser-hi físicament, ens feien arribar els seus comentaris i preguntes mitjançant el hastag #twitteatre.

A aquestes alçades, afirmar que Twitter i les xarxes socials d’immediatesa han capgirat els paradigmes de la comunicació, ja no és cap novetat. Només cal veure el paper clau que han tingut en les revoltes del sud de la Mediterrània per veure que això és imparable. I aquestes dues experiències parateatrals posen de manifest que la revolució ha arribat, també, a les estratègies de promoció i comunicació cultural, on les xarxes socials no només són una eina útil per a la difusió dels espectacles sinó, sobretot, per a la cerca de nous públics, que és la gran assignatura pendent.

És d’esperar que, després del #twitteatre, apareguin experiències de #twitcinema, #twitconcert, #twitexposició, #twitpasarel·la i, per què no, de #twitdegustació gastronòmica que, amb la mateixa vocació participativa, facilitin la incorporació de persones inicialment profanes a aquestes experiències culturals. Comença la funció.

A la manera del #garrotweet

divendres, 11/02/2011

Diuen que aquesta setmana
a can Twitter -on si no?-
hi ha hagut gresca i tangana
al voltant d’una cançó.

Al #garrotweet, al garrotan
de la vera, de la vera
de Sant Joan.

La cosa ve de gener
amb un tuit d’Oriol Guinart
que, rimant, fou el primer
d’inventar-se aquest nou art.

Pensant de no fer-ne gaires
va seguir en Roc Casagran,
convidà altres tuitaires
que es mullessin amb el cant.

Un a un van seguir el repte
i es posaren a rimar
(en Titot, brandant el ceptre)
això no es pot aturar!

Amics, companys, adversaris,
fora son, adéu badall!
fins polítics i empresaris
pensen treure’n algun tall.

Vilaweb en feu notícia,
subratllant que, a Internet
i sense ànim de cobdícia,
el fenomen era obert.

I ben lluny de ser anecdòtic
feia via el garrotweet:
arribà a ser ‘trending topic’
mot a mot i bit a bit.

@uruguinart, @roccasagran
us farem un monument
per projectar la cultura
dospuntzero independent.

La cultura catalana,
la cultura popular
“volarà com au galana”
si a les xarxes no hi fem tard.

Al vent de l’home que treballa fent de gos

dimarts , 8/02/2011

Diumenge, mentre Els Amics de les Arts feien el primer dels dos concerts de final de gira al Palau de la Música, el Canal 33 -per fi alliberat del llast esportiu- emetia el concert que Raimon va fer a Xàtiva dies enrere per presentar el seu nou disc, Rellotge d’emocions. El concert dels Amics, amb el Palau ple a vessar, va ser narrat en directe pels propis assistents a través de les xarxes socials. I el hastag #amicspalau, utilitzat a Twitter per etiquetar les piulades sobre l’espectacle, va arribar ser trending topic a l’estat espanyol.

Raimon porta cinquanta anys llargs fent cançons, musicant poemes i pujant als escenaris acompanyat d’una guitarra o d’un conjunt de corda i vent. La força de la seva veu i la contundència de les seves lletres, ja siguin de lluita o d’amor, l’han situat com el màxim exponent de la Cançó d’un temps i d’un país, i com un dels agents més influents de la cultura catalana del darrer mig segle. Els Amics de les Arts tot just tenen un disc al mercat i un grapat de cançons penjades a Internet. En poc més d’un any i mig han aconseguit el beneplàcit del públic i de la crítica i han dut amunt i avall del país unes lletres carregades d’humor contemporani i una sonoritat a cavall del folk i el pop electrònic que els han permès connectar amb la generació mileurista.

Raimon és un clàssic. Els Amics de les Arts, l’últim -que no el darrer- grup revelació d’una escena musical en hores dolces. L’un, sense els altres, hauria estat en va. Els altres, sense l’un, segurament no existirien. I Al vent, aquell crit existencial que va remoure tot un país, seria poc menys que una anècdota si avui no poguéssim cantar, amb aire desenfadat i sense cap intencionalitat aparent, L’home que treballa fent de gos.

El teatre piulat i l’absurd de la gala en fals directe

dimarts , 18/01/2011

Ahir al vespre vaig tenir el privilegi de participar en una sessió de teatre molt especial a La Villarroel: una prèvia de l’obra Íncubo per a tuitaires, blocaires i altres usuaris de les xarxes socials que, amb permís dels actors i el director, i amb la complicitat del wi-fi, vam piular en temps real les sensacions i emocions que ens suggeria la representació. Una experiència de comunicació cultural reeixida, innovadora i, segons els seus organitzadors, pionera a Europa. Caldrà prendre’n bona nota. (Podeu veure’n part del resultat a Twitter seguint el hastag #incubo).

Una mica més tard vaig viure l’altra cara de la moneda: la retransmissió en fals directe per TV3 de la gala dels Premis Gaudí. Anys enrere la cosa no hauria tingut més importància: el decalatge entre el lliurament dels guardons i l’emissió del programa hauria passat desapercebut. I tots contents i enganyats. Però en l’era de la immediatesa i les xarxes socials, quan tothom coincideix a dir que la televisió es veu millor si es segueix alhora pel Twitter, l’anècdota s’ha elevat a la categoria d’absurd. I és que si algun reclam tenen aquestes gales és l’emoció d’anar coneixent els premis al mateix moment que es proclamen. I aquesta emoció, ahir, va quedar en un no-res. Llàstima.

En 140 espais

diumenge, 16/01/2011
  • Llegeixo al @diariARA que es reediten Les històries naturals de Joan Perucho. Una lectura absorbent, del tot recomanable. #lletres
  • En Juanjo Sáez és tot un personatge, però amb Arròs Covat ha fet una bona caricatura de la nostra generació. Entre l’humor i el patetisme.
  • Al Time Out classifiquen el llibre de Margarit com a ficció. Al Culturas, com a no ficció. I doncs, què és la poesia? #preguntasenseresposta
  • Van ser grans, La Trinca! Van ser, he dit… #nomelapuctreuredelcap
  • Dos e-books al vagó de metro. Tendència?
  • Pa negre obté 14 nominacions als Goya. Bé. Però han ignorat del tot Herois. Una llàstima… (cc @paufreixas)
  • M’agraden les musicacions que El Petit de Cal Eril fa de dos poemes de Pere Quart al seu disc Vol i dol.
  • És impressionant el domini que Barceló té de la matèria i els pigments. És l’apoteosi de les textures!
  • Un plaer sublim, esmorzar a les onze al so de Verges 50.
  • La senyora que fa mitja asseguda al metro contrasta amb la gernació que porta bosses i paquets. Manufactura creativa vs. consum compulsiu.
  • Degustant el suggerent nou disc de @PauVallve, que porta el nom de l’any que s’acaba.
  • Excel•lent notícia, la recuperació de Joan Amèric a la programació del @barnasants 2011.
  • 50 números de la revista Benzina. I per molts més, amics de @Comunicacio21!
  • L’home estàtic és una cançó immensa! #elconvidat
  • A un senyor li sona el mòbil dins la bossa i no se n’adona. Això em permet sentir el Toc de castells amb tota la seva amplitud.
  • Interessant monogràfic sobre ‘El teatre als Països Catalans’ al número de desembre de la revista Serra d’Or. #teatrecat
  • @FJVerdaguer bona iniciativa, aquesta del #canigo125
  • Xàtiva i les cançons de Raimon, dos llocs on tornar. #nomelapuctreuredelcap
  • Tenen sentit els premis literaris a obra inèdita? Un debat que tard o d’hora haurem d’abordar…

[Algunes piulades de l’últim mes i mig. Twitter: @JordiLon]