El repte del Macba

El 28 de novembre de 1995, diumenge va fer 15 anys, es va inaugurar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), un equipament que naixia per omplir un buit en l’oferta pública de la ciutat (i el país) pel que fa a la difusió de les arts plàstiques de la segona meitat del segle XX ençà. Però el projecte venia de més lluny, quan el 1959 un grup de persones encapçalades pel crític d’art Alexandre Cirici van posar les bases del que hauria de ser aquesta institució cultural, institució que no prendria cos fins al 1988, amb la creació d’un consorci format per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona (vegeu-ne la història aquí).

Aprofitant la coartada que m’ofereix aquesta data rodona, m’atreveixo a apuntar el repte que, al meu entendre, encara té plantejat el museu, quinze anys després de la seva obertura: la creació d’un públic nou per a l’art contemporani. Un públic que ha d’anar més enllà dels cercles tradicionalment receptius i del turisme cultural urbà. Un públic propi, de la capital que l’acull, però també d’arreu del país. Un públic inèdit, que cal identificar, buscar, formar, seduir i, finalment, fidelitzar.

Però no ens enganyem, aquest repte no és exclusiu del Macba. La difusió i alfabetització cultural, la creació de públics presents i -sobretot- futurs hauria de ser l’objectiu bàsic, l’obligació prioritària de qualsevol institució cultural pública. Tampoc no és un repte fàcil. Gens ni mica. Però és, això sí, un repte col·lectiu.

Més:  Web del Macba / Ràdio web Macba / El Macba a Twitter

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús