Al vent de l’home que treballa fent de gos

Diumenge, mentre Els Amics de les Arts feien el primer dels dos concerts de final de gira al Palau de la Música, el Canal 33 -per fi alliberat del llast esportiu- emetia el concert que Raimon va fer a Xàtiva dies enrere per presentar el seu nou disc, Rellotge d’emocions. El concert dels Amics, amb el Palau ple a vessar, va ser narrat en directe pels propis assistents a través de les xarxes socials. I el hastag #amicspalau, utilitzat a Twitter per etiquetar les piulades sobre l’espectacle, va arribar ser trending topic a l’estat espanyol.

Raimon porta cinquanta anys llargs fent cançons, musicant poemes i pujant als escenaris acompanyat d’una guitarra o d’un conjunt de corda i vent. La força de la seva veu i la contundència de les seves lletres, ja siguin de lluita o d’amor, l’han situat com el màxim exponent de la Cançó d’un temps i d’un país, i com un dels agents més influents de la cultura catalana del darrer mig segle. Els Amics de les Arts tot just tenen un disc al mercat i un grapat de cançons penjades a Internet. En poc més d’un any i mig han aconseguit el beneplàcit del públic i de la crítica i han dut amunt i avall del país unes lletres carregades d’humor contemporani i una sonoritat a cavall del folk i el pop electrònic que els han permès connectar amb la generació mileurista.

Raimon és un clàssic. Els Amics de les Arts, l’últim -que no el darrer- grup revelació d’una escena musical en hores dolces. L’un, sense els altres, hauria estat en va. Els altres, sense l’un, segurament no existirien. I Al vent, aquell crit existencial que va remoure tot un país, seria poc menys que una anècdota si avui no poguéssim cantar, amb aire desenfadat i sense cap intencionalitat aparent, L’home que treballa fent de gos.

6 comentaris

  • Tweets that mention Al vent de l’home que treballa fent de gos – Ara.cat — Topsy.com

    08/02/2011 2:44

    […] This post was mentioned on Twitter by testingguiatdt, Jordi Lon Quintana. Jordi Lon Quintana said: Al vent de l’home que treballa fent de gos – http://t.co/VaxsXuZ via @diariARA […]

  • Pep

    08/02/2011 11:07

    Doncs jo, sincerament, crec que els Amics -que van gravar la primera maqueta al 2005 i fins al 2009 ningú els havia fet ni cas, quina casualitat- haurien de donar les gràcies eternes als Manel, que han estat els autèntics renovadors d’aquest pop postmodern català; ells s’han aprofitat de la remoguda dels primers. Per gustos colors, només faltaria, i pel que sembla, ningú oblida que el “que tenim” és un país i una cultura oprimides, però em dol, i molt, que es comparin les cançons d’en Raimon, carregades de frenetisme combatiu, amb les dels Amics que, sincerament, serien la banda sonora ideal per…una party americana d’adolescents bebent ponx i amb un barret cucurutxu de cartró al cap.

    No és una crítica, és una opinió!
    Felicitats pel bloc, de debò.

    De futur filòleg a filòleg,
    Una abraçada

  • Jordi Lon

    08/02/2011 19:57

    Pep, gràcies pel comentari i pel que hi dius.

    En cap moment no pretenia assimilar les cançons d’en Raimon amb la dels Amics. És evident que les distàncies són immenses. Simplement pretenia fer una reflexió sobre la pervivència de la Cançó en català que, gràcies als pioners, ha pogut evolucionar, reinventar-se i recrear-se fins avui.

    És evident que Els Amics beuen dels Manel. També del Rock català, de l’Ona Laietana, del Grup de Folk, dels Setze Jutges… És aquesta continuïtat la que volia expressar en l’apunt.

    Salut! (I, si ets qui em penso, ens trobem per can Twitter)

  • Lluís

    09/02/2011 14:53

    Pep, per no ser una crítica, t’has quedat a gust amb Els Amics.
    De sociòleg a futur filòleg, cada música respon a un temps i em sembla que si escoltes les lletres dels Amics hi trobaràs discurs sobre problemàtiques de la Catalunya d’avui.
    Potser hauríem de plorar menys pels nostres drames nacionals i estar content que un grup que canta en català, Els Amics, hagi estat el referent musical del país el 2010, de la mateixa manera que el 2008/9 ho foren els Manel. I tant de bo el 2011 sigui l’any d’artistes com Cesk Freixas o Anna Roig, o el del nou disc de Manel…
    Un darrera punt, Jordi, no pot ser també que Manel begui dels Amics? Per allò que els Amics van guanyar el Sona9 el 2005 i els Manel el 2007. Vaja, sense ser expert musical, però no podem pensar en un corrent musical, de grups que s’influencien mútuament, que col·laboren…? Pel meu coneixement dels canvis socials, aquests no són fruit d’un geni individual, sinó d’un context social en evolució constant que afavoreix la transformació, on unes quantes persones abanderen el canvi.

  • Anna

    09/02/2011 16:19

    Sóc seguidora del Raimon des de petita, quan ho sentia per casa sense voler o volent-ho, i de la música en català dels anys 90; i dels Manel i ara ja de 4t1a.
    Jo tampoc crec que es pugui comparar, ni de lluny, en Raimon amb els Amics. Crec que toquen vessants ben diferents: en Raimon fa cançó protesta i els Amics fan música per passar-s’ho bé. Només per això ja són incomparables. I els Amics amb els Manel? Agosarat, potser és que només han sorgit, més o menys, en el mateix moment i han posat sobre la taula una nova opció: fer música en català sense connotacions polítiques.
    Jo estava al segon concert dels Amics al Palau de la Música, i he estat a uns quatre concerts del Raimon. Em vaig quedar impressionada de com tota aquella gent votava i frisava amb una banda que sonava, en bastantes cançons, amb un simple botó de play que és la base musical de les seves cançons.
    No serà que així tota aquella gent se sentia més integrada en algun grup?
    Vaig anar-hi per curiositat ( i no repetiré), i en poques setmanes tornaré a veure el Raimon, i no per curiositat, per plaer.

  • Jordi Lon Quintana

    09/02/2011 23:54

    Lluís, molt interessants les teves reflexions sobre la retroalimentació entre grups i l’evolució constant. Gràcies! És evident que l’èxit de l’escena pop actual no respon a un simple factor, ni a la sort d’un sol grup, sinó que cal interpretar-la a partir de molts condicionants, segurament en termes d’eclosió, de fructificació d’unes llavors que venen de lluny i tenen l’origen en la Nova Cançó.

    Anna, comparteixo amb tu que Raimon i els Amics de les Arts no són comparables des del punt de vista argumental. En l’apunt no intento assimilar-los, sinó subratllar que la Cançó catalana té vigència, 50 anys després del seu naixement com a moviment cultural, independentment (o gràcies a) la diversitat d’estils, d’intèrprets, de temes, de contingut, d’estètiques… Gràcies per les aportacions.

    Anna

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús