Manent en tres anècdotes

Permeteu-me que esbossi un perfil sintètic, d’urgència, sobre el recentment nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a partir de tres impressions personals.

Treballador. Albert Manent és d’aquelles persones pencaires que, malgrat la feina feta, sempre se’n busca de nova. I en busca als altres. La seva motivació principal és el país i allò que el sustenta: la cultura, la memòria, la llengua. I el deure intel·lectual que s’imposa passa per no descansar mentre quedi feina per fer en algun d’aquests àmbits. Dilluns, a la roda de premsa, va definir aquest esperit amb una frase: “he buscat sempre els buits del que no ha investigat ningú per no perdre la memòria històrica”. Tota una declaració de principis.

Curiós. Divendres, quan vaig trucar-li per concretar detalls de l’acte de presentació, i abans de donar-me temps de felicitar-lo pel premi, em va interrogar llargament sobre l’origen del meu cognom i va apuntar diverses hipòtesis sobre la seva etimologia i evolució.Van passar cinc minuts ben bons abans de poder continuar la conversa. Aquesta mateixa curiositat ha estat el que l’ha fet investigar sobre temes tan diversos com la toponímia de l’Aleixar, els noms de núvols, boires i vents al Vallès, la literatura catalana a l’exili o la presència del llop al nostre país.

Atent. Parlant de llops, fa cinc anys vaig publicar un breu article d’opinió sobre el retorn d’aquest mamífer als nostres boscos, tot partint del llibre de Manent El llop a Catalunya. Memòria, llegenda i història. Dies després, per correu convencional, vaig rebre una targeta, escrita a mà, agraint-me la cita al seu llibre. Tot un detall. Alguns han dit d’ell que és un Noucentista. Potser sí. Però, per damunt de tot, és un senyor. Una espècie que, com el llop, escasseja.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús