El fantasma de la Xirgu

Un dels valors de l’obra Llum de guàrdia (Ghost light) que es pot veure -i gaudir- aquests dies al Teatre Romea de Barcelona és la recuperació de Margarida Xirgu, l’actriu catalana amb més projecció internacional al segle XX, i una gran desconeguda entre els aficionats al teatre del XXI. Tot un mèrit, tenint en compte que no es tracta d’una biografia, ni tan sols d’una reivindicació directa del seu llegat.

Julio Manrique i Sergi Pompermayer, coautors del text,  tenen l’habilitat de situar la Xirgu com un leitmotiv, un fantasma que apareix, desapareix i s’entrellaça amb els temes d’aquest exercici metateatral: la passió i la resignació, els somnis i l’autoengany, l’amor i la mort… la funció de la vida.  Però aquest paper de fantasma intermitent, la Xirgu no el fa sola: el comparteix amb el propi Teatre Romea, que aquí esdevé continent i personatge alhora. Una aliança que ve de lluny.

Nascuda a Molins de Rei el 1888, Margarida Xirgu va debutar com a actriu professional al Teatre Romea el 1906 amb l’obra Mar i cel, un dels grans èxits d’Àngel Guimerà, en la qual va interpretar el personatge protagonista de Blanca. Aquesta actuació i altres que la van seguir, tant al Romea com en altres escenaris, li van valdre el reconeixement del públic i la crítica, amb una projecció dins i fora de Catalunya que no s’aturaria fins la seva mort, a Montevideo, el 1969.

Per això, a la plaça del Canonge Colom amb el carrer Hospital, just davant del teatre que la va veure néixer com a estrella, hi ha una escultura d’Eudald Serra que ens recorda, tal com ho fa Llum de guàrdia, que el fantasma de la Xirgu encara volta per aquell indret.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús