Remirar Miró

Les dues exposicions de Joan Miró que aquests mesos es poden veure a Barcelona ens brinden l’oportunitat de fer una immersió força exhaustiva en l’obra de l’artista i d’apropar-nos a la seva trajectòria creativa des d’una òptica propera, arrelada, desacomplexadament autòctona. El pintor, un dels referents internacionals de les avantguardes del segle XX, se’ns presenta (i es presenta a sí mateix) com un català conscient del lloc on ha nascut i el temps que li ha tocat viure.

Al costat de la voluntat trencadora -que es manifesta tant en el camp estètic com ideològic- i la vocació internacionalista i universal -present en els temes i el seu enfocament- Miró no amaga un lligam profund amb el seu país. Ben al contrari: aquest es revela com un dels motors més potents de la seva praxi  creativa: des de La masia (1922), la seva gran obra mestra de joventut, on els elements rurals inicien el camí cap a la transformació en elements simbòlics, fins al tríptic de traços minimalistes L’esperança del condemnat a mort (1974), acabada en homenatge a Salvador Puig Antic, tot passant pel Cap de pagès català (1925) o  la Natura morta del sabatot (1937).

Un viatge evolutiu per l’univers mironià que ens permet descobrir l’artista complex, arrelat i universal, íntim i compromès, que va més enllà del pintor oníric dels cinc colors bàsics a què sovint se l’ha volgut reduir. La retrospectiva L’escala de l’evasió té el complement ideal en l’exposició Cartells d’un temps, d’un país que -més enllà de la poca originalitat del títol- ens presenta un Miró més públic i popular, el Miró cartellista, l’il·lustrador oficiós de la represa cultural, el company de viatge de poetes i cantants. Tant en l’una com en l’altra, no deixeu passar l’oportunitat de remirar Miró. Paga la pena.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús