Cap a un projecte majoritari (II). La doble nacionalitat

Qui tindrà la nacionalitat catalana en el futur estat que hem començat a construir? Vet aquí una pregunta que aquests dies he sentit formular en més d’una ocasió. Algú pot pensar que aquest és un aspecte tècnic que ja ens plantejarem més endavant, quan arribi el moment. Però jo sóc partidari d’abordar-lo d’entrada i, sobretot, d’explicitar-lo públicament, si volem sumar una gran majoria a aquest procés.

Vivim en un temps i un context d’identitats múltiples, on són poques les persones que es defineixen nacionalment i cultural de forma monolítica i moltes les que ho fan de forma plural i complementària. En aquest context, és urgent assumir la complexitat identitària del nostre país com una fortalesa i aprofitar-la per construir un nou estat europeu que neixi, des de l’origen, amb un fort component de cohesió social.

La identificació de les persones que actualment vivim a Catalunya i, doncs, dels futurs ciutadans d’aquest estat català, és ben diversa i varia en funció del lloc de naixement, de l’origen familiar, dels cercles de socialització primaris i secundaris o del desenvolupament en un determinat àmbit cultural (i mediàtic) de referència. És imprescindible tenir en compte aquesta diversitat en el procés de construcció de l’estat propi des d’ara mateix. ¿Qui participarà en un projecte d’aquesta envergadura si no s’hi sent representat des de bon principi?

D’entrada, i de forma automàtica, haurien de gaudir de nacionalitat catalana totes les persones que visquin al territori que es constitueixi com a estat, sigui quin sigui el seu origen o lloc de naixement. En segon lloc, aquelles persones que, havent nascut aquí, visquin en algun altre lloc del món i desitgin adquirir-la. I, en tercer lloc, aquelles persones de la resta de territoris dels Països Catalans que, havent quedat fora de la primera fase del procés, vulguin obtenir aquesta nacionalitat.

Però tan important és clarificar els destinataris de la nova ciutadania com deixar clar un aspecte que, per a mi, és bàsic: el futur estat català ha de permetre la doble nacionalitat dels seus membres. Qualsevol ciutadà ha de poder decidir si, a més de la nacionalitat catalana, vol conservar-ne una altra, sigui espanyola, francesa, pakistanesa o colombiana. I és que, ara sí, podrem definir com a catalanes aquelles persones que en disposin la nacionalitat, sense perjudici de la seva identificació amb un o més marcs culturals o polítics de referència.

Evidentment, en la qüestió de la doble nacionalitat hi juga un paper decisiu el que diguin els estats corresponents i els possibles acords de reciprocitat* que s’estableixin entre els respectius governs.  Però això és una qüestió diplomàtica que, n’estic convençut, algú ja està començant a treballar.

 

[*Nota: L’estat espanyol, per exemple, permet la doble nacionalitat a les persones dels països iberoamericans, d’Andorra, Filipines, Guinea Equatorial o Portugal, considerant com a països iberoamericans aquells en què l’espanyol o el portuguès siguin una de les llengües oficials.]

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús