Cap a un projecte majoritari (III). La Catalunya real

Les eleccions d’ahir tenen la virtud d’haver comptat amb una de les participacions més altes de la nostra història democràtica. La gent ha anat a votar massivament tenint en compte el moment decisiu en què es troba el país (és a dir: posicionant-se en l’anomenat eix d’identificació nacional) sense oblidar el context econòmic i la percepció social i ideològica que cadascú en té (l’eix esquerra-dreta).

De la dreta liberal a l’esquerra anticapitalista, de l’espanyolisme unionista a l’independentisme, els resultats ens mostren una fotografia plural, força representativa, de la societat catalana. Segurament, un dels retrats més fiables de què podem disposar, sobretot tenint en compte la ineficàcia de les enquestes i altres sistemes demoscòpics. Podríem dir, doncs, que gairebé amb un 70% de participació, el Parlament sorgit del 25N representa, d’alguna manera, la Catalunya real. O, si més no, s’hi aproxima.

Ho he dit, oi? He dit Catalunya real? Ja em perdonareu. Hi ha conceptes que perden el seu significat a força de ser utilitzats reiteradament per aquells que volen negar-los, com la paraula ‘pau’ en boca d’un comandament militar o ‘llibertat’ en les lleis d’un règim autoritari. I el mateix ha passat amb l’ús reiterat de ‘Catalunya real’ per part d’aquells que, dins i fora del país, han fet mans i mànigues per negar-la.

Digueu-me limitat, però no n’he sabut trobar cap de millor. Perquè ahir Catalunya es va mostrar tal com és: tossudament plural. I, des d’aquesta pluralitat, va expressar una voluntat ferma, àmplia, molt majoritària, a favor de poder exercir el dret democràtic d’autodeterminació.  Cal repassar els números?

1 comentari

  • Enric barba

    29/11/2012 10:19

    Si.Si. De fora estant, si més nó em dóna certa por i recança. Està la societat catalana en condicions de suportar els més o menys explicits atacs que vindran?
    Quin camí s’està recorrent a les Balears?
    L’error als anys 30 va esser no tindre un fons prou solid en el que amparar-se.
    No sera el cas que ara estem en mans dels seus bancs i els seus diners?
    Ara toca fer feina de fons, d’esta que no es veu, com diu Marti i Pol, “amb un proposit que no dic” i dic que diu perquè encara esta entre nosaltres.
    Podem delir però no somniar. Hem d’aprendre a fer-nos grans.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús