La paradoxa tió

  La imatge, descrita per la directora d’una escola pública de la Barceloneta, és aquesta: una dona d’origen magrebí, vestida amb xilaba i cofada amb el hijab, surt del centre escolar amb un parell de nens agafats de la mà, un tió sota el braç -manufacturat pel fill gran- i un somriure d’orella a orella. No es difícil imaginar-ne la continuació: els vailets, de camí cap a casa, li explicaran quines propietats fantàstiques té aquest personatge i com n’és de divertit etzibar-li cops de bastó tot cantant “caga tió, caga torrons d’avellanes i pinyons…”

La paradoxa, però, no ve donada per aquesta imatge. Al contrari: és ben normal que les persones que s’incorporen a un nou país incorporin, també, elements de la tradició cultural de la societat acollidora. I el sistema escolar, malgrat les limitacions pressupostàries i les pressions a què està sotmès, és la porta d’entrada més directa i eficaç perquè la cultura popular s’introdueixi a la quotidianitat de famílies amb orígens i tradicions ben diverses. La “paradoxa tió” és una altra.

En un moment en què el món tendeix a l’homogeneïtzació en grans sistemes culturals, a la simplificació de la diversitat i a l’assimilació de les minories, no deixa de sorprendre que una tradició com la del tió, amb una competència tan forta i directa (personificada per l’avi de la coca-cola) es mantingui viva. I no només això, sinó que creixi i es multipliqui. Només cal fer un volt per les fires de Nadal de pobles i ciutats per comprovar com l’oferta de troncs amb nas vermell i barretina va en augment any rere any. Siguin d’alzina o cartró, de mida clauer o amb iman per a nevera. I ja sabem que, en el camp del comerç, una oferta creixent respon a un augment de la demanda.

I és que, amb poc risc d’equivocar-me, m’atreviria a afirmar que mai com ara hi ha hagut tantes persones que visquin, d’alguna manera o altra, la tradició de fer cagar el tió. Potser ha estat de manera inconscient, però és evident que hem sabut crear una icona simpàtica, arrelada a la tradició, vinculada a la il·lusió del Nadal i prou forta per competir amb altres elements simbòlics d’aquest cicle festiu. Una agència publicitària de prestigi no ho hauria fet millor. Bon tió i bones festes.

 

[Foto: Jordi Lon / Fira de Santa Llúcia, Barcelona]

2 comentaris

  • Jaume

    18/12/2012 18:17

    I no només això. La tradició s’enriqueix amb la figura de l’Oncle Buscall (http://www.onclebuscall.com), cada any present a més escoles. Gràcies per l’article!

  • Jordi Lon Quintana

    18/12/2012 18:26

    Ben cert!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús