Més que Espriu

Ahir es va donar el tret de sortida oficial a la celebració de l’Any Espriu en un acte al Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Albertí. Una posada en escena  austera -com els temps i el mateix Espriu requereixen- en la qual, a banda dels discursos de rigor, es van poder sentir les paraules de l’autor per boca d’actors, músics i poetes (per cert: es va tornar a fer evident que els poetes no són les persones més indicades per recitar poesia. Amb honroses excepcions).

L’any Espriu ens ha de servir per (re)descobrir l’obra d’aquest homenot nascut a Santa Coloma de Farners, arrelat a Sinera i mort a Lavínia. També ha de servir per ampliar el seu públic lector i, per extensió, el de la literatura catalana, farcida d’obres i noms homologables als de les grans literatures europees però que, per causes que coneixem prou bé, no gaudeixen del reconeixement ni de les plataformes de projecció adequades.

Però aquesta commemoració també hauria de servir per reconèixer el paper dels artistes que han contribuït de manera notable a la recepció de l’obra de Salvador Espriu entre el gran públic. És evident, per exemple, que la poesia d’Espriu no hauria assolit la dimensió social que va obtenir a partir dels anys 60 sense les interpretacions de Raimon. L’associació de la poesia -un art minoritari per definició- amb la Cançó -un fenomen cultural de masses- va arribar al seu punt àlgid amb el disc Cançons de la roda del temps (1966), en què el cantant va popularitzar una dotzena de poemes d’Espriu amb la força de la veu i la guitarra i amb l’encert d’uns bons arranjaments. La coberta del disc, obra de Miró, hi va fer la resta.

La simbiosi entre Raimon i Espriu va ser fecunda, fins al punt que el poeta li va dedicar un dels seus textos més celebrats, Inici de càntic en el temple, amb l’encapçalament “Perquè Raimon el provi d’entonar”. Però el de Xàtiva no va ser l’únic en interpretar versos d’Espriu. Altres veus, com les d’Ovidi Montllor, Marina Rossell, Ramon Muntaner o Túrnez & Sessé, entre d’altres, també ho van fer. Sense menystenir les adaptacions corals d’alguns dels seus textos, com ara els de l’espectacle He mirat aquesta terra, de la Coral Sant Jordi amb La Locomotora Negra.

El món del teatre també ha contribuït a donar a conèixer l’obra dramàtica i lírica d’Espriu. En aquest sentit, cal destacar la tasca feta per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany en el marc de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual durant els primers 60, amb muntatges a partir del poemari La pell de Brau o la posada en escena de Primera història d’Esther i Antígona. Però va ser sobretot Salvat qui amb les diverses versions del muntatge Ronda de mort a Sinera va popularitzar l’univers d’Espriu enllà i ençà d’aquesta bruta, trista i dissortada pàtria. Després vindrien altres muntatges fets per Lluís Pascual, Joan Ollé o Oriol Broggi.

També les arts plàstiques han tingut un paper en la difusió de l’obra d’Espriu. Si abans parlàvem de la intervenció de Miró en el disc Cançons de la roda del temps, també cal destacar la relació de Subirachs amb Espriu, des del disseny de l’escenografia d’algun dels muntatges teatrals citats fins a gravats i il·lustracions per a llibres, passant per escultures commemoratives alçades en homenatge al poeta. En aquest mateix àmbit cal subratllar el cicle d’escultures de bronze que Manuel Cusachs va realitzar a partir dels poemes d’El caminant i el mur entre 1978 i 1987, recollides posteriorment en una edició d’aquest poemari.

Fins i tot el cinema va posar el seu gra de sorra en la recepció pública del món literari d’Espriu. El 1970, el cineasta Vicent Lluch va portar a la gran pantalla l’adaptació de la novel·la Laia, protagonitzada per Paco Rabal i Núria Espert. Arrel d’aquesta col·laboració, Espert va encarregar a l’autor que li fes una obra a mida. El resultat Una altra Fedra, si us plau (1977)  va ser representat en diversos escenaris.

Sense voler rebaixar ni un gram el mèrit d’Espriu en el reconeixement públic de la seva obra, és de justícia reconèixer la feina de músics, cantants, dramaturgs, actors, directors i artistes plàstics en la popularització d’aquest llegat literari. Tots ells, i molts altres que em deixo pel camí, han contribuït a fer de Salvador Espriu un dels nostres grans clàssics contemporanis. Que aquest any serveixi, també, per reconèixer el seu treball.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús