Art, dos punts…i seguit?

¿És en un cul de sac l’art contemporani? ¿Hi ha vida després de les avantguardes? Dues preguntes que, qui més qui menys, ja sigui en veu alta o en la intimitat -el més digne dels recers intel·lectuals- s’ha formulat alguna vegada. La contemplació d’una tela en blanc a la paret d’un museu -com les White painting de Joseph Marioni o la sèrie Infinity nets de Yayoi Kusama, que es va poder veure fa poc al Pompidou de París- pot estimular aquest tipus de preguntes retòriques en l’individu no iniciat.

I és que si les ‘avantguardes clàssiques’ -un oxímoron com n’hi ha pocs- van significar el trencament formal amb la tradició pictòrica i escultòrica anterior al segle XX; si les segones avantguardes van posar l’expressió dels sentiments, angoixes i anhels per davant de qualsevol concessió figurativa, què més ens pot oferir la pràctica artística contemporània?

La doble exposició que s’ha pogut veure fins fa pocs dies al MACBA i al CaixaFòrum de Barcelona -Art, dos punts- ha projectat una mica de llum sobre aquesta qüestió. Sense resoldre els dubtes legítims que l’art d’avui genera entre el públic, el mercat i -no ho dubteu- els propis artistes, la mostra ha permès fer una immersió selectiva al gavadal de moviments, contramoviments, estils i estètiques que s’han anat succeïnt entre els inicis del segle XX i els nostres dies.

Algú va decidir que Barcelona i la postmodernitat fossin els eixos vertebradors d’aquesta doble mostra, dos relats forçats i, al meu entendre, innecessaris, utilitzats per fugir de l’ordenació estrictament cronològica més que  no pas per bastir un discurs determinat. No calia. Les obres exposades i algunes de les signatures que hi ha al darrere tenen prou entitat com per explicar-se elles mateixes i les seves circumstàncies.

Tant és així que l’espectador ha pogut sortir-ne amb una conclusió. Provisional, com totes, però no per això menys contundent: l’art d’avui, postavanguardista, postmodern o com sigui que vulgueu anomenar-lo, se sustenta en un únic principi: el concepte. Ni la tècnica, ni l’estil, ni la matèria ni res que atenyi l’execució de l’obra té cap importància. Només la idea, allò que transmet, que suggereix, que insinua. L’enginy, la llibertat estètica i el gust de cadascú -tant del creador com del receptor- hi fan la resta.

Del pop art al land art, del minimalisme al neoexpressionisme, aquest plantejament obre un univers de possibilitats creatives que tendeix a l’infinit. És clar que això, portat a l’extrem, ens pot dur a un altre cul de sac si fem cas al que va escriure Lawrence Weiner, un dels pares de l’art conceptual: “L’obra no té per què ser realitzada”. És a dir: n’hi ha prou amb crear-la, concebre-la i, fins i tot, imaginar-la. Aviat està dit.

Sigui com sigui, i gràcies a la cooperació públic-privat -menys habitual en el sector cultural del que ens agradaria- l’exposició Art, dos punts ha permès fer una immersió a pulmó lliure en el fons de dues de les col·leccions d’art contemporani més rellevants del país. Incompletes però dignes. I la resta, més que literatura, és pura especulació.

 

[Postaler (1984), Perejaume. Col·lecció Macba]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús