Dalí i l’àvia Anita a ritme de xarleston

No acostumem a escoltar les històries que ens explica la gent gran. I després, quan ja no hi són, ens sap greu no haver-ho fet. L’àvia Anita va marxar el 1993 i, malgrat que en guardo un record nítid, agradable, jo era massa jove per retenir el pou d’experiència i coneixement que emanava d’una persona nascuda a principis de segle, el 1905. Massa cap de pardals per escoltar amb atenció una anècdota i poder imaginar l’escena en blanc i negre on l’àvia, al so del gramòfon, ballava xarleston amb un jove i encara poc conegut Salvador Dalí, només un any més gran que ella.

Dies enrere, a la presentació del llibre La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres (1892-1960), l’autora, Mariona Seguranyes, va fer referència a una carta escrita per Dalí a Federico García Lorca l’any 1927. El pintor li explicava com, per fugir de la llum feridora de l’Empordà, molts capvespres es refugiava a casa d’una amiga on s’organitzaven ballades de xarleston. A la sortida, estirant el fil de la conversa amb la mare i la tia Maleu, vaig recuperar l’anècdota de l’àvia, perduda en algun racó de la meva memòria.

Probablement va ser en una d’aquestes sessions, a la Figueres dels feliços anys vint, on l’àvia Anita va ballar amb l’enfant terrible del surrealisme les melodies d’un món modern que tot just treia el nas al compàs d’un disc de pedra. A ella me la imagino amb vestit de volants, sabates lluents, cabells tallats a la garçone i el somriure de la joventut als llavis. A ell, amb americana, corbatí, cabell curt i bigoti retallat, com a les fotografies amb García Lorca. De fons, el Charleston de Green Hill, amb el clarinet, la trompeta i el banjo ressonant per les parets d’un menjador ample, decorat al gust parisenc.

I la coreografia? Podria ser alguna cosa així com la que Dalí escenificaria, anys més tard, davant les càmeres franceses, sota l’atenta mirada de Gala. I, posats a imaginar: qui sap si en aquest moment Dalí va recordar els passos de ball que havia compartit amb l’Anita Soler. O qui sap si va ser a partir de la conversa que van tenir tot ballant que l’àvia es va decidir a agafar els pinzells per pintar algun dels quadres que encara hi ha penjats a casa. M’agrada imaginar-ho així. I se non è vero, è ben trovato.

 

En record dels oncles Tomàs i Anna Maria.

[Salvador Dalí: La persistència de la memòria, 1931. MoMA, New York]

Etiquetes ,

1 comentari

  • carles carbó

    06/11/2014 10:09

    M’ha agradat molt el comentari Jordi. La veritat és que no n’havia sentit a parlar mai… Per desgràcia no guardo tants records de l’àvia Anita com vosaltres.
    Moltes gràcies per la dedicatòria a la mama.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús