Perdre

dijous, 1/09/2016

 

La capacitat humana per fer el ridícul no coneix límits. Francesc Homs ha dit al president Rajoy que “ha renunciat a fer política” i que “és un perdedor”.

Homs ha protagonitzat els pitjors resultats de la historia de CDC caient dels 16 als 8 escons en només 4 anys.

Quan sembla que res pot anar pitjor apareix ell i ens demostra que sempre es pot caure més baix. Quan toquem terra allà és en Quico per cavar-hi un sot.

El pols polític del procés l’està guanyant Espanya per golejada i fins que no ho veiem perdrem. El govern espanyol no ha hagut de fer res per desactivar el procés.

Ens hem ofegat en la nostra retòrica. Rajoy ha demostrat que per aplacar el processisme no cal que es faci res. Cap proposta, cap concessió. Res.

En contra del que haguessin volgut els apologetes del victimisme processista, Rajoy va permetre que es votés el 9 de novembre del 2014.

Quina va ser la reacció del govern Mas? Convertir el referèndum en consulta, la consulta en “procés participatiu” i el procés participatiu en una botifarrada.

Hem ensenyat les cartes i no hi teníem res.

Guanyarem quan ens reconciliem amb les categories fortes de la vida. Quan defensem el palau d’hivern enlloc d’assaltar-lo.

Que no pari de tocar l’orquestra. La vida és una passada. Som els bons i guanyarem.

 

Francesc_Homs-Pactos_electorales-Mariano_Rajoy_Brey-Politica_143247919_10692120_1706x960

La separació de poders i l’universitat

dilluns, 25/05/2015

 

Montesquieu defensava que per evitar que una nació caigués en mans de la tirania s’havia de separar i delimitar els tres poders dels que és responsable l’estat: el legislatiu, judicial i executiu.

En el treball “l’esprit des lois” considerava que una concentració excessiva de poder és com una bola de neu caient pendís avall de la muntanya; l’estat acapara cada cop més i més poder tot posant en perill la llibertat de la ciutadania.

En canvi si s’aconseguia mantenir els tres poders prou separats es compensarien i controlarien mútuament tot establint unes majors garanties ciutadanes davant de l’estat en matèria de llibertat i propietat privada.

A Catalunya es va voler posar especial èmfasi en un quart poder: l’universitari. Així doncs, des de la caiguda del franquisme s’ha construït un model d’èxit que dona grans quotes de sobirania a les universitats davant dels poders polítics. Malgrat ser entitats subvencionades la seva direcció la decideix tota la comunitat universtària.

El passat 12 de març de 2015, el rectorat de la UPF va decidir tirar endavant un reglament on la mesa del claustre tindrà total llibertat per desestimar les mocions que es sotmetran a votació, tot tallant de soca-rel l’esperit originari de la auto-governança.

Estem vivint una incessable reforma dels òrgans de govern per donar més poder a ens no controlats directament per la universitat. La progressiva incapacitació del Claustre universitari a favor del Consell Social és una amenaça greu per la seva autonomia.

Només mitjançant el diàleg i el consens entre la comunitat universitària i el poder polític podrem arribar a resoldre els reptes que ens prepara el dia a dia. És per això que més que mai hem de garantir que els òrgans de govern de la universitat siguin representants fidels de la voluntat de la mateixa.

La universitat serà independent o no serà.

 

paranimf_8633

 

 

Quan les matemàtiques costen

dimarts , 10/02/2015

 

El ministre Wert va aprovar fa poc un RD Llei que instava les universitats a començar a escurçar els graus a favor dels màsters. És el que es coneix popularment com el 3+2.

En aquesta reforma es devalua el grau escurçant-lo tot fent imprescindible cursar màster, que passaria a tenir una durada de dos anys (del 4+1 actual a 3+2).

L’assumpte ha trobat l’oposició frontal, quasi unànime, de la comunitat universitària que ha criticat la manca de diàleg i els pocs fonaments acadèmics de la reforma. Per defensar-se, Wert, ha afirmat que permetrà abaratir el grau perquè durarà menys anys.

Altrament des del ministeri admeten que encara “no han pogut” calcular el cost que suposarà per les famílies que es dobli la durada dels màsters. Quina barra! És ben bé que les matemàtiques són feixugues només quan a ells els interessa.

És que es pensa que ens hem begut l’enteniment? Si l’única llança que pot trencar a favor seu és que com que es cursen menys anys de grau el seu cost total serà menor és que la reforma és pitjor del que ens pensàvem.

Wert treient anys de grau a canvi d’implementar-ne un d’addicional pel màster el que fa és encarir enormement els costos. És com si a partir d’ara ens racionessin l’aigua i ens obliguessin a beure suc.

De ben segur que si ens prohibeixen la aigua acabarem gastant menys diners en aigua però molts més en suc. Ministre, no feu de la nostra necessitat de formar-nos la vostra excusa per elititzar l’educació.

Com diria l’amic Ovidi, Ja no ens satisfà l’aigua, volem el suc sencer.

 

arton1357

 

 

Assalt a l’olimp; de la universitat a la cúria grega

dimecres, 28/01/2015

 

La victòria aclaparadora de Syriza a les eleccions no es pot explicar simplement com un triomf de l’eurocomunisme a Europa.  És una victòria de la sobirania popular i, en acabat, de tots els demòcrates del món.

El 2011 el país hel·lè va viure un fet tan històric com il·lustratiu. L’aleshores president de Grècia, Georgios Papandreu, va decidir convocar un referèndum sobre si acceptar o no el “rescat” que preparava per ells la Comissió Europea. En aquest referèndum s’assumia que si els ciutadans rebutjaven el rescat, Grècia marxaria de la UE.

Les elits desnacionalitzadores de Brussel·les van posar el crit al cel. Van convocar Papandreu a una reunió d’urgència per obligar-lo a avortar la consulta. La Comissió Europea va decidir precipitar el govern de Papandreu només 6 dies després que es votés convocar el referèndum al·ludint que era un plebiscit per sortir de la UE.

Doncs és clar que era per sortir de la UE! a ningú escapa la voluntat inesclafable dels grecs de desfer-se del jou a què estan sotmesos. La comissió es va fer una trampa al solitari: van prohibir el referèndum perquè enquestes en mà pronosticaven que els grecs decidirien autodeterminar-se.

Aquest fet dóna molt que pensar. Si impossibiliten que la població es manifesti sobre el rescat perquè saben que el vot seria negatiu, per què li’n diem “rescat”? els rescats no són d’acord amb les dues parts?

Per què la UE va impossibilitar la votació? Creia que els grecs no serien prou madurs com per entendre les gravíssimes conseqüències que implica un impagament parcial? O directament ho va fer coneixedora de que estava cometent un espoli inassumible pel poble?

Sense adonar-se’n van fer vàlida una de les màximes de Galeano: “si votar servís per alguna cosa, votar estaria prohibit”.

El pacte de Syriza amb els independents escindits de Nova Democràcia, Anel, no és un pacte contra natura. És una aliança sobiranista. Els mitjans tradicionals del país posen el crit al cel amb l’únic propòsit de deslegitimar el govern grec.

L’ascens de Syriza a Grècia, de la UKiP al Regne Unit i del Front Nacional a França són fracassos dels partits tradicionals que no han sabut dur a bon port les demandes sobiranistes de les diferents nacions estat. Ara la cosa es posa seriosa perquè sabem que després de Syriza només quedarà Alba Daurada.

És l’última oportunitat de la Comissió Europea per respectar les constitucions de les nacions-estat que composen la Unió. Itàlia, Grècia, Irlanda… Cada cop que els jerarques de la UE decideixen violar les constitucions dels estats, les noves forces guanyen.

Que prenguin nota: Grècia serà lliure o no serà.

 

grecia+

 

Reforma universitària; Quan 3+2 no fan cinc

divendres, 2/01/2015

 

En els darrers mesos s’han succeït les declaracions en què, tant des de Madrid com des de Brussel·les, insten a la comunitat universitària a escurçar els graus a favor dels màsters.

Aquestes reformes estan emparades generalment en el marc de la voluntat uniformitzadora a nivell de la UE. La eurocràcia baladreja als quatre vents que els únics països del EEES que mantenen el seu sistema educatiu propi votat per llurs sobiranies nacionals són Espanya, Xipre, Turquia i Eslovènia.

Actualment, el còmput total de la vida formacional d’un estudiant estàndard que decideixi fer màster i grau és de 4 anys +1 (240 + 60 crèdits ECTS). La reforma del projecte de Real Decret llei suposaria passar a fer 3+2 amb 180 + 120 crèdits respectivament.

La proposta suposa un aprofundiment de les tesis de Bolonya. Davant la forta resistència que ha trobat de la comunitat universitària enfront les contínues pujades del preu de la matrícula, les elits desnacionalitzadores han canviat d’estratègia.

En comptes d’encarir més el grau, l’escurcen i el buiden de contingut, fent-lo un curs purament generalista i sense cap mena de valor de cara al món laboral. Assistim astorats a un procés incessable de batxilleratització dels cursos de grau, els quals esdevenen una simple prolongació dels estudis de batxillerat.

No havent prou escapçant els graus, aquells que podrien tenir una funció de màster pel seu caràcter més específic són eliminats. Qui fins ara podia bonament formar-se per entrar al món laboral amb només un grau, es veurà obligat a cursar aquests mateixos conceptes universitaris a cost de màster.

Aquest RD Llei suposa un atemptat greu no només contra la universitat pública catalana; sinó també a la sobirania de les nacions estat, que estan rebent pressions inacceptables per cedir llurs competències a instàncies europees.

És palès que aquesta reforma no té el suport de la comunitat universitària i que, lluny de buscar-lo, el ministre Wert no té la més mínima intenció de diàleg. La universitat ha de ser el màxim garant de la meritocràcia en el nostre país. Tot això és nostre, no hi renunciïs.

 

1363567817_740215_0000000000_noticia_normal