Escriure

dissabte, 21/09/2013

Segurament no m’has trobat a faltar. Segurament ara mateix m’estàs llegint sense cap raó concreta que t’ha portat fins aquí. Segurament no m’has llegit mai abans. I segurament just fa pocs segons has fet click i has sortit.

Escriure no és fàcil i a mi amb el temps em costa més encara. LLegeixo llibres i diaris, millor dit, el diari, i cada vegada admiro més i envejo els professionals de la ploma. Sé que no en seria capaç d’escriure un text decent cada dia. És aquesta la idea que em ve al cap en acabar de llegir l’opinió diària del Sebastià Alzamora. El millor.

Però després arriba l’estiu i qui més em vol em regala l’últim llibre de l’escriptor mallorquí. I a les primeres pàgines ja sóc conscient de la delícia que tinc a les mans. Hi ha un ritme, una musicalitat rere fons de cada línia, que em fa sentir més bé sols llegint-la.

Tranquil·litat, no faré ara cap crítica literària! Però permeteu-me convidar-vos a llegir la que va escriure el segon millor de l’Ara i que, per cert, va provocar que em deixara a mitges aquesta nova entrada del bloc. Per què clar, després de llegir l’Aragay qui gosa escriure del mateix? Jo no, és evident.

Dilluns 16 de setembre de 2013. Un poc més d’un quart de les onze de la nit, escolto les següents paraules dites pel Guillem Clua en una entrevista que li fa la Júlia Bertran al programa que més m’agrada. (L’Alzamora és a l’escriptura el què l’Ànima és a la televisió):

Si tu vols estar davant l’ordinador i dir “vaig a escriure una història universal”, no et sortirà. Tu escriu del què saps, del què sents i escriu del què vols que la gent sàpiga o del què vols que la gent s’emocioni. I a partir d’aquí sortirà la resta.

Fàcil eh? Inicio aquest nou curs acadèmic amb el propòsit d’escriure més sovint. La moleskine i l’estilogràfica ja les tinc a punt. Següent pas: fer la llista de tot allò que sé i de tot allò que sento. Pròximament la llista.

//

l’estiu que ens espera

dimarts , 23/07/2013

Parlaré del juliol del 2013 com aquell de treball de dilluns a divendres, fugides de cap de setmana i dormir tapada. Parlaré de tempestes de matinada que arriben dos i tres cops per setmana. Parlaré d’aquelles lectures que s’assemblaven als meus diaris que mai vaig escriure i dels trenta-dos recent assolits. Parlaré de l’home barbut que al final parlarà i de la fiscalia que farà parlar els responsables de l’accident oblidat. Amb els anys també aquest juliol del 2013 serà oblidat. El juliol del 2013 vaig menjar paella a una alqueria. Parlaré del juliol del 2013 com el més poc metòdic en molt de temps. Diré quin grup escoltava (el de les Treses, Manresa i Rampell), que ja no em banyava a la platja de la caracola i que me’n vaig anar a un poble de la serra d’espadà a una bonica casa amb un pati on no bufava l’aire pudent de la mar, però on a la nit m’havia de tapar per dormir.

 

 

Subtítols

dimecres, 17/04/2013

 

Una matinada qualsevol de dimecres em trobo efectuant preguntes amb respostes extranyament moderades. Clar, són quotidianes per elles. Em refereixo a les infermeres.

Mai he estat de grans demostracions d’afecte amb ella. No és mensypreu, de veritat, simplement són maneres inherents de fer. I de ser. Aquest matí, i ja en portem 28, em respon a un dels meus què tal?  amb un dels seus mira. I això que tot va bé, de moment, per aquí. Dins de la línia més o menys estable, que es texeix en el seguit dels dies dels últims temps.

Encara no he recuperat el ritme normal després de dies amb malestar a l’ànima. Encara tinc cert fàstic a certes olors (desinfectants, lleixius) i a certs tactes (camisons, llençols). I a més, suma-hi que les primeres calors al carrer durant el dia i les altes temperatures a l’habitació durant la nit em fonen.

I el dia segueix. Entro en dinàmiques de donar importància substancial a petits detalls i les conseqüències venen per si soles. Un verb llatí que no sé conjugar, una reunió que no puc mantenir, un projecte amb els d’Ataraxia que he deixat mig despenjat. I s’inicia el meu engranatge mental, maligne, inevitable. Destil·lo i pateixo hipersensibilitat.

El pitjor és que el principal problema té un nom i uns cognoms. I s’ha de quedar amb mi. Com sempre. No sabria què dir per començar a parlar-ne. I això m’entristeix. En canvi, ella ni se n’adona. Necessita subtítols per entendre’m…

i, a sobre, es posa a ploure

dijous, 4/04/2013

La vida s’atura. No calen despertadors ni massa plans. Ja ningú fa avançaments temeraris.

Tinc més son que un altre dia i sembla que no he d’arribar al divendres. Ahir parlàvem de com transformar la impaciència però després vam fer plans sense voler, com sempre, perquè concentrar-se en l’ara-i-aquí exigeix dosis d’estratègia fins i tot impertinents. Però no ens acabem de sortir aparcant les presses, rebentant temors i dir: tot anirà bé. Ara faria mil coses i d’aquí una hora potser cap. Segurament no cap.

Recordo quan el futur era una cosa poc tangible però més o menys optimista, més o menys possible, més o menys desitjat. Quan la incertesa no era un fantasma i quan el ‘ja es veurà’ es sentenciava amb picardia, desafiant els qui defensaven raons absolutes. Escric de la por i el desig. Escric de la maleïda incertesa i la felicitat puntual.

La resposta correcta

dilluns, 25/03/2013

Et semblarà estrany i potser agosarat que siga jo i no pas ella qui et conteste aquest article.  És ben cert que li hauria agradat respondre’t amb un miler de paraules, però no les ha sabudes trobar i m’ha fet corresponsal, suposo que a consciència, del que ella voldria dir-te.

És cert que tens un do per la paraula altament envejable. Ho sé perquè fa temps que et llegeixo i perquè malgrat que fa poc que ens coneixem, sé que et conec profundament. Si ella et coneguera també s’adonaria que no només tens aquest do de la paraula amb què sembla que tingues la capacitat de tocar-ho tot, sinó que també ets un home bo. Un home d’aquests que porta la bondat aferrada a les mans. Suposo que és això el que et dóna aquesta capacitat no només per avessar-te a la paraula exacta, sinó també per obrir-te i fer-ho sense por, sabent que els actes no es fan de bades i que un ha de ser conseqüent amb el que escriu i, més sovint encara, amb el que pensa.

A nosaltres, que som d’un poble menut, ens vessa l’amor per totes bandes, i crec que al final és això el que compta: estimar sense por. Per sort, tu no has hagut de passar pels moments pels quals nosaltres hem de passar ara, però saps què penso? Que malgrat que nosaltres, les dos, ens comportem davant els altres com si us estiguéssim retraient alguna cosa, en el fons, si les paraules són sinceres aniran on han d’anar, entre costella i costella.

Crec que és important que tu no et pugues retreure res si les coses van malament (espero amb totes les meves forces que no siga així), i això, per a mi, és un pensament que és aplicable a moltes altres situacions. Sigues sincer amb mi, al igual que jo ho seré amb ella, i sobretot, siguem sincers amb nosaltres mateixos. I recorda: de vegades un silenci és tot el que cal dir.

Són dies de llegir i escriure història

dilluns, 15/10/2012

La tralla política ennuega. La majoria de respostes a les queixes catalanes vingudes de Madrid són com calia esperar-les: feixistes. Hi ha també qui busca ara federalistes asimètrics sota les pedres. El procés que vindrà promet ser de fatiga sobre fatiga, i, a més, amb molt de soroll dur. La capa sobiranista pot tapar moltes polítiques implacables. Mas segueix amb fermesa d’acer inoxidable. Em desasosega que estiga convençut de que  pot quedar a la foto en sèpia orlada en historiat ferm. I la veritat és que el moment té traça de gruix històric. Però, on Mas pregona, Duran subtitula en rebaixa. I s’erra la coalició, perquè si alguna cosa ha quedat palesa és que ja no és hora d’ambigüitats amb Ramonetes al Liceu i la bollicao al Primavera Sound. Qui no parle clar serà castigat en les eleccions, que tenen caràcter plebiscitari.

Començo a pensar com entenc l’Edat Mitja, la medieval. He d’intervenir en un debat sobre l’època. Una època delicada, on no sobra res ni falta l’essencial. Sóc una lectora que s’estrella amb allò trobadoresc i èpic. Puc fer una intervenció a còpia de tòpics medievals enllaçats. Però em resulta quasi impossible condensar una idea de llargada història en una intervenció: moro empatxada. Sobre estos aspectes vaig rumiant. Remiro opinions de Curtius, Zumthor i Jauss. ¿En quina facultat ensenyen a poder – i saber- escriure per exemple que “Londres tenia color d’asma” (Pla)? Ras i curt: en cap ni una.

A les Espanyes, quan algú és massa brillant el condemnen a la gana, o a l’extramur de Brussel·les, o al Viaducte de Cansinos, o a la mossegada freda de Larra, o al paredó sota la lluna més negra de Lorca. Bé, en això, els aspirants a l’emancipació s’assemblen als del derecho de conquista. Potser se’ls ha encomanat de tants segles de dures lliçons persistides per ser uns bons esclaus pencaires i pagaires. Si fa no fa, les mateixes condemnes i menyspreus esperen a qui somnia elevacions d’esperit en la rodalia.

Els discursos de la por en la pàgina de les actualitats polítiques. Veus amb responsabilitats públiques que atien els odis. Tristament era d’esperar. El liberalisme ha tingut molt poques oportunitats a la Pell de Brau. Amenaces, insults, la temptació brunzent d’eliminar l’adversari, necessiten poques excuses per aparèixer en la remor general i en el negre sobre blanc de la premsa. Hi estem prou acostumats, però no deixa de fer feredat.

Altres estímuls de gent variada. Uns quants fusterians fan reviure aforismes i notes del mestre per la velocitat de les xarxes. Calvino deia que les formes breus s’acabarien imposant en la societat de les presses. En el negoci editorial això encara no ha passat. Però, en el sucre veloç cibernàutic és una realitat que la capacitat de condensació és un valor apreciat.

Després de la setmana intensa, la ressaca del èpics i dels lírics. Un resol empastifat en la volta dominical. Fent cal·ligrafia lenta a la quartilla. Practicant escriure. Repassant lliçons de 1914. Lliscant per les hores del repòs.

Viure és trair. Sobretot, anar traint-se un mateix.

divendres, 21/09/2012

Tan tranquil·lament inconstitucional, segons la peix bollit Soraya Sáenz, he dormit i potser somniat: l’olor de nata de la goma escolar ha esborrat les pistes.

La sagrada Constitució només es pot vulnerar al servei dels mercats. Quan la van aprovar, Fuster, en un article de lúcida urgència, va escriure que, com a text pornogràfic, en coneixia de millors. L’article 8, si no ho recordo malament, ens és dedicat. Sotmesos, mai confederats, i a callar.

Sedadament inconstitucional, he sigut aspra malfactora robant el pa als xiquets d’Extremadura.

Infractora fora de la constitucional dels mercats , he llegit el diari que pren el sol entelat del matí. Fins alguna capçalera de la quinta columna s’ha adonat que en passa alguna de seriosa. Cadascú canta la seua tarara. Que si pacte fiscal. Que si estat associat. Que si demà o l’any vinent.

Amb la meua suspicàcia post-constitucionalisa  llegeixo Ferrater i escolto els fandangos de Las Migas. Sóc molt feliç amb el director d’escola entusiasta que m’escriu per agraïr el regal de la col·lecció de ‘Els millors poetes catalans del segle XX’ per la seua escola. Hi ha mestres joiosos que encara fan país, tot i estar acusats de paràsits indignes.

Fins ara tot va en to cívic i festiu.  Intercanvio opinions amb aquells que diuen  que la classe política ja desbarra, com era d’esperar. Discrepo, perquè les pensades i decisions dels actuals dirigents no són d’este calibre. Hi hauria més independentisme amb altres caps visibles, diuen. Potser sí, però estos de moment  ja en tenen un milió i mig. Això sí, els discursos d’estos dies no expressen les penúries agòniques que viu la llengua i la cultura a peu de carrer. Hem estat en manifestacions més perilloses, a València, per exemple, amb dreta extrema repartint hòsties davant la passivitat policial, i tampoc serviren de molt.

Els convergents volien una mica de força per rebre la negativa al pacte fiscal, però  el cert és que esta vegada la demanda, l’emprenyada civil, ha sobrepassat els governants i ara han de posar-se a defensar sense embuts el que tants anys han portat entre dobles fons d’armari discursiu.

El pujolisme  ha mort, és un fet.  El iode dels tics ja s’ho ensumava, i feia mesos que ja era independentista de tota la vida ( qui ho anava a dir).

Mentre, a Madrid, Rajoy respon amb un no estamos para líos, que sona molt a n’aquell son uns hilillos de plastilina, que em recorda l’estil i l’estatura marca de la casa. Amb reptes que demanarien un grandíssim estatista tenim un registrador de la propietat lent i espès – i mal assesorat.

12S: Dolze de setembre

dimecres, 12/09/2012

L’aire fred d’estos matins em recorda on sóc. Em posa a lloc i exagera el final d’estiu. Les coses tornen a començar. Continuen bons vents i coses noves i canvis i retorns. Què tal, com estàs és difícil de resumir quan les coses depenen, més enllà de les passes que dono i com les dono, de com m’ho miro tot.

Hi ha qui ha escollit dubtar, d’altres han preferit creure i arriscar-se. Després estan els qui com els  federalistes de l’esquerra més espanyolista que no ho saben, no acaben de triar la paraula justa perquè no volen vèncer la prudència del persidecas. Això sempre, que ningú els veja que podrien ser fràgils. I acaben per aparcar la nostàlgia de l’ideal de país i cada cop que algú pregunte què, dir bé, bé, tot bé.

Esta terra, la que reclama llibertat, necessita la plena combustió de la raó per no abaixar els braços davant de notícies pèssimes. I ahir es tractava de sortir a ballar a la pista i ja està. De treure’s les rodetes de la bici i agafar aire.

En un article Valentí Puig recordava destres lliçons d’Albert Camus per lluitar contra els instints de mort que saturen tants discursos. “Cada generació, sense dubte, es creu destinada a refer el món. La meua sap, no obstant, no el refarà. La seua labor potser siga més gran. Consisteix en impedir que el món es desfaça”.

Sí, encara que certes pirotècnies han enlluernat nits puntuals i dos de pit i brindis efervescents, trepitjant una mica el país com l’hem trepitjat els darrers mesos, feia l’efecte que anàvem cap a la rendició final. Que no sabíem – ens havien deixat exercir poc- governar-nos.

Però ahir, la gallineta va dir prou a tanta cautela, tanta temor, tant de despropòsit desconjuntant, que han anat convocant els enterramorts ( que han redoblat les ganes de la completa arranada).

Un lliri a la dignitat no sobra mai.

 

El títol d’esta blocada és mèrit de @jrmoleroyll

La sabata esquerra ( sandàlia sense escumalls galileus, en realitat), la sandàlia esquerra.

diumenge, 2/09/2012

Aigua i sabó per escatar la sentor del desinfectant hospitalari.

Sues, doncs existeixes. O insisteixes. O herboritzes. O escrius. O ensumes la ferum humida de les tragèdies. O esperes una radiografia inquietant. No en fas cas del dolor i poses a prova l’equilibri.

Resol aspre. Sues, doncs camines amb crosses. Algú recorda on anàvem?

Resol agut. Sues, doncs encara no ets marbre. Hores davant de la pantalla. Les portes de París, en fotos emmarcades, callen. La gossa em llepa el peu trencat (potser també li agraden els llibres). Dos piles de volums amenacen d’estimbar-se (Newton ho va desxifrar). Passo la vida amb estes cuinetes de paper. Hi ha obligacions pitjors.

Resol amb teranyines. Sues, doncs pateixes. Em dedico a amoïnar-me pels propers apunts que són en visites mèdiques. He heretat un patir per tot, encara que pel gest no ho parega. Les processons van per dins, sota cobert, mentre els exteriors aguanten la pedregada d’intempèries, les fuetades dels atzars.

Atemorit, el periodisme afegeix angoixa a l’angoixa, temor a la temor, es recrea en el pitjor encara. Els ocults motors anversos persisteixen en l’individualisme, en la divisió social, en la criminalització dels moviments que han decidit treure el cap de sota l’ala i reclamar dignitats verament democràtiques.

Quan des de Madrid anuncien harmonitzacions territorials, un triomf diàfan de l’intent de cop del 1981, ja sabem que el concepte d’harmonia castellana és excloure tota diferència. Ara persisteixen en la jugada, judicatura, forces dominants de l’espectre, i un exèrcit darrera, empenten amb embranzida renovada.

“La cultura és el primer recurs econòmic europeu”, va dir Bauam, el pensador polonès. Una cosa pareguda li vaig dir no fa molt a un dels pesos pesants de la gestió política local, i em va mirar amb un gest de menyspreu compadit, que volia dir: “tu no hi toques”.

Hi ha qui oculta les seues incompetències amb un orgull local elevat a la màxima potència. El color local sempre ha tapat moltes vergonyes i maniobres potser no del tot netes.

DiccionAra

dimecres, 8/08/2012

Quants dies esperant una nit així. De riure, vull dir. La del 27 de juliol va ser una d’aquelles d’avui, tot.

Érem tots, alguns arribaren, altres vingueren i d’altres tornaren per col·locar matisos en un verb o nom i continuar parlant per explicar-nos allò que ens passa i ens passarà, o ens podria passar. Havíem escrit annigmes, immutades, endewilnalles, banditades, endrinàrius, patillades i dacampades com qui escriu desitjos de cap d’any, a finals de juliol.

Entre el meu brain training absurd i l’obsessiu ordre quadriculat, descobreixo rostres amb qui els tuits van i vénen i es troben un moment o uns quants o molts.

Una Pati coordinadora d’agendes va trobar el dia per fer que les postres no engreixaren i els mosquits no picaren. Que el cafè no caiguera en passar-lo al got del gel. Que la nit no s’acabara mai i que en fer-se de dia ningú tinguera pressa.

Una nit de propostes, projectes, cerveses, mojitos i gin-tònics. Noséqui m’ha dit que tal i l’altre que noséquè. Blablabla i molt de ball. Molt. Un munt de coses per dir, veure i escriure-ho tot. I tot a un ritme estiuenc que fa que sembla que el món no s’haja d’acabar mai. Com sempre, les nits duren massa poc i després tenim son.

No importa si al matí següent em cremo la pell per voltar Barcelona en moto. No importa esta calor que m’ondula els cabells. No vull que s’acabe mai. La cançó, l’estiu, el vitalisme general del #sopardiccionAra @sopardiccionAra