La contracrònica

Dijous amb tarde de divendres. Sabates de talons i abric nou que lluir. Lentament la tarde cau i el sol marxa. L’ambient gèlid s’instal·la premonitori al cotxe que m’hi porta. Riure distés i intens. Cert cansament i ganes de poc. Certa curiositat i ganes de molt. Rostres pendents de ser identificats, esperant el seu moment. Conversa al bar amb l’editor de capçalera per veure les cares de signatures conegudes. Sonen expressions i temps verbals característics del Baix Maestrat, la Plana, el Camp de Morvedre, la Ribera, l’Horta, de la Marina i altres punts del País Valencià. Una nit allargada fins la matinada que s’ha fet curta. Són hores de xarrades infinites que se tanquen amb moltes abraçades, com ha de ser.

Un sol generós de febrer ens apropa fins el carrer Cavallers. Dos cavallers ens esperen. Una cruïlla de passadissos fins la trobada amb el tercer dels cavallers. Ens reconeixem afectuosament. I tornem a riure en saber-nos torracollons. Ell és de qui l’escriptor de Sedaví ha dit: Si en cinc minuts ha fet un bon discurs, és d’esperar que en quatre anys faça un bon treball. Així ho sento. Potser perquè així ho necessito també.                                       Tissanes, infusions i  tallats amb llet natural després de dinar per fer-la petar al carrer de Sant Ferran amb valencians que fan bona música i que inspiren joves a seguir amb la ideologia activista.

A l’estació, cada maleta arrossega un drama. Dissabte de matí, no les he pogut comptar totes, però he sentit molts fragments de conversa per telèfon. També em veig la tensió , els nervis i la incertesa de no saber si en qualsevol moment s’espatlla del tot este moment d’estació en què  tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
Són moments on el món s’atura mentre  repasso bitllets, escric missatges i faig l’última trucada. El tren arrenca i al davant tenim centenars de quilòmetres que recòrrer este cap de setmana perfecte. Potser alguns plans es desintegren en un escenari de tristesa col·lectiva com ho és d’on han florit les veus de la primavera valenciana. Exhalo tot l’aire que em permeten els meus pulmons d’anys i panys d’abús del poder. I sentencio que vull un país amb capacitat d’improvisació. Carrego una mica contra tot i semblo sentir-me una mica millor. Potser sí que sóc una torracollons, sí.

2 comentaris

  • Bàrbera M.

    10/03/2012 10:36

    Sí que serà un gust conèixer-nos!

  • jordi teixidó

    27/03/2012 22:27

    35 segons de vídeo animació per compartir
    http://vimeo.com/39289608

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús