Rufus, pur deliri

Com sempre quan vaig a un concert i escolto cançons amb unes lletres magnífiques i un cantant superlatiu, passo uns dies com si no tocara de peus a terra.

Em venen al cap parts de la conversa prèvia abans de seure, les cares, mirades, expressions i gestos del públic que poc a poc ocupa els seients. Tots impacients.

Ho reconec, sóc mitòmana, i molt. El Rufus Wainwright em supera, em passa igual amb en Llach, entro directament en trànsit.

Durant el concert no veig ningú a la platea, no sento la gent tossir, no noto com se mouen als seus seients, no sento els xiuxiueigs constants de la parella que tinc al costat, i les quasi dos hores em passen sense adonar-me’n. Ric, m’emociono, també m’entendreixo. Em deixo sorprendre per la quantitat de recursos vocals i pianístics que té este home. És brutal l’arc emocional que transmet durant tot el concert, musicalitzant situacions que tots vivim, com són les relacions entre germanes.

Em congratulo d’haver tingut el privilegi, de gaudir d’este espectacle tridimensional.

L’escenari gegant també és protagonista: un piano immens de color negre, custodiat per l’Orquesta Simfònica de Castella i Lleó, dirigida per Andrés Franco, i un Rufus Wainwright que es presenta com un autèntic dandy amb vestit gris clar, mocador lligat al coll i una gran flor blanca a la solapa.

Les lletres de la seua música, des de la nostra cultura mediterrània, poden semblar massa clàssiques o elevades, però en paraules del propi Rufus: els qui viuen l’anglès com primera llengua tenen el deure d’adorar a Shakespeare. I és per això, que tot el món hauria d’estimar els seus sonets.

Esta afirmació de Rufus bé podria ser absolutament universal , al meu entendre, ja que la riquesa lingüística no hauria d’entendre de fronteres. Però, en canvi, aquí cantautors i poetes encara reben crítiques pels seus projectes conjunts. I això fa ràbia. Però fot molt més saber que encara avui en una cultura menuda, com la nostra, la col·laboració entre dos persones que sumen continua provocant la gelosia de moltes altres, tal i com apuntava el propi Lluís Llach l’any 2009.

Gelosia provocada segurament perquè quan un músic desgrana versos amb sentiment sincer és llavors quan la música fa que la poesia passe de ser una preciositat a un pur deliri. Una autèntica passió.

 

 

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús