Camí de dilluns

Després de recórrer  el plaent camí del cap de setmana, descobreixo el munt de tasques que no he pogut ni encetar i en què ha quedat el  projecte de redreçament dels espais, llibres i apunts. Constato que reprendre el ritme després del cap setmana em fa molta mandra. I què he fet per evitar-ho? Obviar completament tot allò relacionat amb obligació i compromís. No m’excuso, però hagués pogut ser pitjor. Podria haver-me compromès a coses més transcendents, com ara omplir la nevera (cosa que no he fet mai, fer la compra en cap de setmana dic), practicar listening (cosa que sí he fet fins que la capacitat auditiva de la llengua anglesa ha dit prou), o fer estiraments d’abductors i d’isquiotibials (i per què patir dolor?).

En canvi, tot i ser diumenge respecto el ritual d’alçar-me a les set i agrair la brisa generosa des de la terrassa vora el mar . El sol es desperta amenaçant, però les palmeres es deixen acaronar per un vent tímid. Unes hores més tard camino acompanyada, sempre, per enraonar  tot el trajecte. Caminar, respirar, és una feina perfectament automatitzada i compatible amb una conversa enriquidora.

Una vegada conquerit el diari del dia, el fullegem a una de les taules del bar que porta per nom el meu cognom. Ens barrem el pas entre cadires i seiem procurant no tacar de suor els encenalls. Els cambrers parlen animadament i poc a poc comença el moment de fer negoci i ja s’acomboien al coincidir amb rostres coneguts, des de molts estius enrere.

La conversa és més àgil a la tornada, la cocacola amb gel ens fa efecte, quan tot l’alè és nostre. Com avui és diumenge, tot el passeig va ple de famílies amb criatures, no pas llunàmbules, almenys encara no. Ens acomiadem al meu carrer. Demà repetirem la matinada. A casa, bec mig litre d’aigua, directament de l’ampolla. Al morro, com en diem.  Dutxa ràpida i em deixo eixugar els cabells pel sol que compleix la seua amenaça matinera.

Uns raigs de sol em besen parpelles adormides i cames cansades. Per un moment tinc la intenció d’entrar i posar-me amb el projecte de cap de setmana. Però és una temptació que només em dura uns segons, esvaïda ràpidament pel meu desig de sobreviure a una imatge que em resulta incapaç de pair, més tard.

Més tard, ara, quan la pluja enterboleix les últimes hores del diumenge i defineix en una escala de grisos el fi del cap de setmana. Dilluns arriba amb la treva i puc eixugar els records, estendre els pensaments mullats i reprendre els compromisos i obligacions d’entre setmana. Començar el camí, un altre cop.

Foto: Iulian ZambreanFoto: Iulian Zambrean

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús