Solitud

Feia temps que no gaudia de la meua condició de persona normal i corrent. Jo sola, immersa en les meues tasques. He deixat d’invertir hores en afers absurds, farcits de falses importàncies. De coses que ens venen com imprescindibles però que, a poc a poc, van menjant-me la moral. Des del dia quinze que gaudeixo de la meua mortalitat. De la discreció que atorga la benedicció de la indiferència, al apartar-me del corrent de la festa. Avui sóc jo mateixa, lliscant complaguda, amb el meu propi ritme, pel corrent de les coses. Alleugerida i deixant-me enlairar, voltant per la natura solitària.

Foto: Iulian Zambrean

He passat moltes hores pensant que podria redreçar petites coses. Ara vull ser la que sóc: la persona que camina set quilòmetres sense més objecte que comprar el diari per a després, sola a casa, desestimar el gruix de les notícies i gaudir-ne dels suplements; la clienta del bar que comparteix converses sense transcendència, i fa ús del seu bon humor, per deixar-se després a l’esquena una petita alegria compartida; l’alumna, que redreça llibres i apunts; l’amiga, farta de ser segon plat per culpa de totes les batalles perdudes que gaudeix dels silencis… I una cosa curiosa, ha saltat el tap que m’impedia agafar-me al tren de fer el que vull.

Per alguna raó tinc una capacitat il·limitada d’assumir responsabilitats, així que demane que a partir d’ara no m’aclapareu amb encomandes que reclamen una resolució immediata. Res d’accelerades, ni precipitacions. Vull encalçar-me la vida a poc a poc. Treballar no és una situació d’emergència. És un procés que cal afrontar amb certa meticulositat. Així que ficaré les exigències en un contenidor d’espera. Gaudiré de la breu llibertat que em queda abans no comence a capbussar-me en la voràgine. I ho adverteixo: si després de tot res no casa, no casa. Mai més em barallaré contra la convinença.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús