Em sent de poble

Sempre he dit que m’agraden els dies de festa. Xicotets regals que t’exporten fora de la rutina.

Quan hi ha retrobada és dia de festa per mi. Jornada d’incontrolada passió i celebració sentimental per aquells que no en gaudim dia rere dia. Ja fa anys que vaig decidir viure al poble, al meu, però segueixo traient l’esperit cosmopolita quan se’m presenta l’ocasió. En esta, he gaudit d’una passejada per la Ciutadella, amb fred i sol. El parc és un autèntic viatge en el temps, penso. Em sobra certa tendència gratuïta al ‘guirisme’, però em quedo amb els sons que m’arriben de les bèsties properes i el soroll de les trepitjades a l’ avançar. Converso reparadorament fins l’hora del dinar. Llegeixo diaris de diumenge, com quan els passo al poble. Descobreixo la Història que s’amaga sota la terra que trepitjo. Veïns del barri de la Ribera, els primers plànols i traçats de Josep Fontseré, burgesos industrials barcelonins. Visualitzo visitants amunt i avall de l’Exposició Universal de 1888 i escolto les inèdites veus dels qui se sorprenien amb el primat albí. Sempre m’ha embadalit imaginar, fins aconseguir veure, escenes quotidianes d’anys passats, de segles passats. A punt de ser atropellada pel Mihari d’una novell conductora davant del Parlament, sento que per tornar al passat tot es redueix a reviure sensacions: recordar certa olor, retastar certs gustos, recitar certes veus, recuperar certes textures i repassar la vista cap enrere.

Tanco els ulls, ho revisc i torno al meu origen. A la gran ciutat també em trobo el poble.

Foto: Iulian Zambrean

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús