Opinió

Una altra setmana. De sumes i restes amb una agenda entre les mans. Les butxaques amb alguna moneda menys i plenes de coses intangibles. Coses petites per anar sumant i arribar al divendres amb el pensament despistat pel cansament. M’entristeixo per la marxa de la meva companya de feina. Penso en el futur i recaic constantment en un passat recent. Passejo per carrers que abans sovintejava. De nou tornar a casa, sense ganes de conversa. Com sovint últimament. Migdiada anestèsica i poc més. Penso en anades i vingudes, de llocs on arribar. I sento que no em costaria gaire plorar. Sovint com les poques ganes de parlar.

Llavors m’aturo en preguntes relacionades amb la funcionalitat d’escriure, en la complexitat d’expressar certs sentiments i en la reserva, cada cop major, que se’m planteja al parlar de pensaments privats. Igual aquí també arriben les reformes. És la història de sempre. La d’obrir finestres i deixar que passe l’aire una mica més gèlid renovador de partícules. No penso en tancar ni en deixar d’escriure aquí, de moment. Però a vegades costa veure que res no funciona de la millor manera.

Contradictòriament, me n’adono que sempre tinc algun lloc on anar. Alguna cosa a fer. Cites i hores apuntades en paper i en mentalitat. És divendres, per fi! I tinc ganes de desconnectar i ser capaç d’exercitar el pensament només de forma voluntària. Vespre de divendres mirant fotografies.

Foto: Iulian Zambrean

És ara quan em sento una mica poderosa i m’agradaria poder sentir esta sensació tots els dies. Fer perdurables les sensacions. Voler allargar els migdies de divendres i robar-ne l’essència. Bon cap de setmana!

Entrada publicada a Actualitat, General, Llunambulades el divendres, 13/04/2012 a les 13:56.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.