Començar de nou

Dissabte passat ens vam trobar, a la seu de l’Ateneu Cultural de Benicarló, una quinzena de persones per assistir a la presentació del llibre: Començar de nou, de Ferran Casas i Joan Rusiñol.

La presentació del llibre va anar a càrrec dels dos autors, periodistes del diari ARA, que van fer una reflexió sobre la situació actual i l’enfocament del llibre, destacant que precisament fent créixer la idea de que només amb un estat propi ens en sortirem.
Amb un llenguatge entenedor, amb exemples actuals i conjunturals ens van explicar els vincles entre la política de caire econòmic i fiscal i el nostre dia a dia, però també del moment polític actual, posant en contradicció algunes polítiques que fan els governs amb les retallades.
El llibre està farcit de testimonis que posen en evidència la manca de practicitat de l’organització territorial a la que ens sotmet l’estat espanyol i com amb un altre model, Catalunya podria afrontar millor els reptes que hi ha sobre la taula.
Escoltar i aprendre de les experiències que van compartir els periodistes amb els assistents, per mi va ser com quan veus sobre un escenari que ha cobrat vida un concert, acte o conferència que ha nascut del teu cap i li has donat forma teclejant en un ordinador. La satisfacció que et produeix sols és comparable a la del guionista que veu la seua història plasmada a un còmic, pel·lícula o obrra de teatre.

Però dissabte no em vaig sentir útil pel meu poble, ni el meu poble em va fer sentir orgullosa d’ell. Hi poses tot l’interès, li dediques totes les hores necessàries per ajudar a que la vida cultural del teu entorn millore, i el teu poble no et respon. Ja no sols el poble, així en general, sinó que aquelles associacions i entitats culturals que s’omplen la boca amb paraules auto-afalagadores respecte la seua tasca cultural, tampoc et responen.

M’enrabio amb la meua vocació de ser activista cultural. Ajudar a que la vida cultural del meu poble evolucione, bé formant part d’una comissió fallera o bé organitzant concerts. Tant és. Vull que esta siga la meua manera de contribuir a la millora del meu poble. Per poder contribuir penso que s’ha de compartir sense límits. I per això, a vegades comparteixo treball, altres coneixement, i d’altres contactes. Es tracta d’un nou paper que he descobert: ser connectora, aprofitar el meu lloc d’observadora i consumidora de cultura i la societat benicarlanda per establir ponts entre persones i projectes que no es coneixen perquè treballen junts i siguen més forts que per separat. És un paper que m’encanta. Però tindre esta visibilitat també té un altre risc: estic exposada a filies, fòbies i opinions de persones que no conec ni em coneixen.

Però si l’alternativa és no fer res, no recomanar res, no llançar actes diferents, com el de dissabte, per temor al què diran, llavors assumiré el risc. Tot i que em costa pair encara que no es pot acontentar a tot el món. El fals amiguisme, la supèrbia, la falta de compromís i d’ètica em segueixen fent mal per injustes. Però, poc a poc, vaig adonar-me’n que són el preu a pagar si una decideix moure’s en serio i públicament per millorar el seu entorn.

Foto: Iulian Zambrean

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús