Ara és ella qui mana allí

Tot es fa de pressa, allí. Es viu ràpid i les coses, com més curtes, més intenses. No és que m’agrade esta teoria, què va, però va una mica així tot plegat. A Barcelona va passar, però en un sentit positiu, o siga, allò de passar dos dies vivint una vida que sembla que no siga la teua però que en aquell moment ho és del tot.

Quin empatx emocional d’actors, actrius, textos, diàlegs i de teatre en general. Ens trobem amb històries ben teixides i millor portades tant a l’íntim Goya com a l’immens TNC.

D’una manera tan fàcil i senzilla com, aparentment, ho és dir certes veritats que esdevenen punys, la Bàrbara Watson interpretada per la Vilarasau remou l’interior fins tocar-hi les entranyes.

La lliçó de Celobert és aprendre a familiaritzar-me amb la sensació de no mirar cada pas abans de fer-ne un altre. Baixant les escales del TNC, començo a prendre’m el temps i les persones sense mirar el preu a l’etiqueta. M’encadenava als personatges d’Agost que degusten la vida d’una manera que m’apassiona.

Una fugida de vacances curtes amb temps de tenir entre mandra i una mena de nostàlgia quan miro les cartelleres des de les escales del metro per últim cop i encara veig l’expressió de la Lizaran o el Pou. Com en saben de clavar la mirada. Quina parella de benparits!

I acabar corrent per no perdre el tren que a les nou del matí em torne a la realitat. Ningú se n’escapa, d’això. Fa dos dies que no sabia ni si era matí, vespre o nit i avui ja ha sonat el despertador puntual. I tot és un anar fent, d’ara vinc i ara me’n vaig i aprofita, aprofita que l’edat, i els diners i totes les coses que serien curtes, i ràpides i efímeres.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús