DiccionAra

Quants dies esperant una nit així. De riure, vull dir. La del 27 de juliol va ser una d’aquelles d’avui, tot.

Érem tots, alguns arribaren, altres vingueren i d’altres tornaren per col·locar matisos en un verb o nom i continuar parlant per explicar-nos allò que ens passa i ens passarà, o ens podria passar. Havíem escrit annigmes, immutades, endewilnalles, banditades, endrinàrius, patillades i dacampades com qui escriu desitjos de cap d’any, a finals de juliol.

Entre el meu brain training absurd i l’obsessiu ordre quadriculat, descobreixo rostres amb qui els tuits van i vénen i es troben un moment o uns quants o molts.

Una Pati coordinadora d’agendes va trobar el dia per fer que les postres no engreixaren i els mosquits no picaren. Que el cafè no caiguera en passar-lo al got del gel. Que la nit no s’acabara mai i que en fer-se de dia ningú tinguera pressa.

Una nit de propostes, projectes, cerveses, mojitos i gin-tònics. Noséqui m’ha dit que tal i l’altre que noséquè. Blablabla i molt de ball. Molt. Un munt de coses per dir, veure i escriure-ho tot. I tot a un ritme estiuenc que fa que sembla que el món no s’haja d’acabar mai. Com sempre, les nits duren massa poc i després tenim son.

No importa si al matí següent em cremo la pell per voltar Barcelona en moto. No importa esta calor que m’ondula els cabells. No vull que s’acabe mai. La cançó, l’estiu, el vitalisme general del #sopardiccionAra @sopardiccionAra

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús