12S: Dolze de setembre

L’aire fred d’estos matins em recorda on sóc. Em posa a lloc i exagera el final d’estiu. Les coses tornen a començar. Continuen bons vents i coses noves i canvis i retorns. Què tal, com estàs és difícil de resumir quan les coses depenen, més enllà de les passes que dono i com les dono, de com m’ho miro tot.

Hi ha qui ha escollit dubtar, d’altres han preferit creure i arriscar-se. Després estan els qui com els  federalistes de l’esquerra més espanyolista que no ho saben, no acaben de triar la paraula justa perquè no volen vèncer la prudència del persidecas. Això sempre, que ningú els veja que podrien ser fràgils. I acaben per aparcar la nostàlgia de l’ideal de país i cada cop que algú pregunte què, dir bé, bé, tot bé.

Esta terra, la que reclama llibertat, necessita la plena combustió de la raó per no abaixar els braços davant de notícies pèssimes. I ahir es tractava de sortir a ballar a la pista i ja està. De treure’s les rodetes de la bici i agafar aire.

En un article Valentí Puig recordava destres lliçons d’Albert Camus per lluitar contra els instints de mort que saturen tants discursos. “Cada generació, sense dubte, es creu destinada a refer el món. La meua sap, no obstant, no el refarà. La seua labor potser siga més gran. Consisteix en impedir que el món es desfaça”.

Sí, encara que certes pirotècnies han enlluernat nits puntuals i dos de pit i brindis efervescents, trepitjant una mica el país com l’hem trepitjat els darrers mesos, feia l’efecte que anàvem cap a la rendició final. Que no sabíem – ens havien deixat exercir poc- governar-nos.

Però ahir, la gallineta va dir prou a tanta cautela, tanta temor, tant de despropòsit desconjuntant, que han anat convocant els enterramorts ( que han redoblat les ganes de la completa arranada).

Un lliri a la dignitat no sobra mai.

 

El títol d’esta blocada és mèrit de @jrmoleroyll

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús