Viure és trair. Sobretot, anar traint-se un mateix.

Tan tranquil·lament inconstitucional, segons la peix bollit Soraya Sáenz, he dormit i potser somniat: l’olor de nata de la goma escolar ha esborrat les pistes.

La sagrada Constitució només es pot vulnerar al servei dels mercats. Quan la van aprovar, Fuster, en un article de lúcida urgència, va escriure que, com a text pornogràfic, en coneixia de millors. L’article 8, si no ho recordo malament, ens és dedicat. Sotmesos, mai confederats, i a callar.

Sedadament inconstitucional, he sigut aspra malfactora robant el pa als xiquets d’Extremadura.

Infractora fora de la constitucional dels mercats , he llegit el diari que pren el sol entelat del matí. Fins alguna capçalera de la quinta columna s’ha adonat que en passa alguna de seriosa. Cadascú canta la seua tarara. Que si pacte fiscal. Que si estat associat. Que si demà o l’any vinent.

Amb la meua suspicàcia post-constitucionalisa  llegeixo Ferrater i escolto els fandangos de Las Migas. Sóc molt feliç amb el director d’escola entusiasta que m’escriu per agraïr el regal de la col·lecció de ‘Els millors poetes catalans del segle XX’ per la seua escola. Hi ha mestres joiosos que encara fan país, tot i estar acusats de paràsits indignes.

Fins ara tot va en to cívic i festiu.  Intercanvio opinions amb aquells que diuen  que la classe política ja desbarra, com era d’esperar. Discrepo, perquè les pensades i decisions dels actuals dirigents no són d’este calibre. Hi hauria més independentisme amb altres caps visibles, diuen. Potser sí, però estos de moment  ja en tenen un milió i mig. Això sí, els discursos d’estos dies no expressen les penúries agòniques que viu la llengua i la cultura a peu de carrer. Hem estat en manifestacions més perilloses, a València, per exemple, amb dreta extrema repartint hòsties davant la passivitat policial, i tampoc serviren de molt.

Els convergents volien una mica de força per rebre la negativa al pacte fiscal, però  el cert és que esta vegada la demanda, l’emprenyada civil, ha sobrepassat els governants i ara han de posar-se a defensar sense embuts el que tants anys han portat entre dobles fons d’armari discursiu.

El pujolisme  ha mort, és un fet.  El iode dels tics ja s’ho ensumava, i feia mesos que ja era independentista de tota la vida ( qui ho anava a dir).

Mentre, a Madrid, Rajoy respon amb un no estamos para líos, que sona molt a n’aquell son uns hilillos de plastilina, que em recorda l’estil i l’estatura marca de la casa. Amb reptes que demanarien un grandíssim estatista tenim un registrador de la propietat lent i espès – i mal assesorat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús