i, a sobre, es posa a ploure

La vida s’atura. No calen despertadors ni massa plans. Ja ningú fa avançaments temeraris.

Tinc més son que un altre dia i sembla que no he d’arribar al divendres. Ahir parlàvem de com transformar la impaciència però després vam fer plans sense voler, com sempre, perquè concentrar-se en l’ara-i-aquí exigeix dosis d’estratègia fins i tot impertinents. Però no ens acabem de sortir aparcant les presses, rebentant temors i dir: tot anirà bé. Ara faria mil coses i d’aquí una hora potser cap. Segurament no cap.

Recordo quan el futur era una cosa poc tangible però més o menys optimista, més o menys possible, més o menys desitjat. Quan la incertesa no era un fantasma i quan el ‘ja es veurà’ es sentenciava amb picardia, desafiant els qui defensaven raons absolutes. Escric de la por i el desig. Escric de la maleïda incertesa i la felicitat puntual.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús