Subtítols

 

Una matinada qualsevol de dimecres em trobo efectuant preguntes amb respostes extranyament moderades. Clar, són quotidianes per elles. Em refereixo a les infermeres.

Mai he estat de grans demostracions d’afecte amb ella. No és mensypreu, de veritat, simplement són maneres inherents de fer. I de ser. Aquest matí, i ja en portem 28, em respon a un dels meus què tal?  amb un dels seus mira. I això que tot va bé, de moment, per aquí. Dins de la línia més o menys estable, que es texeix en el seguit dels dies dels últims temps.

Encara no he recuperat el ritme normal després de dies amb malestar a l’ànima. Encara tinc cert fàstic a certes olors (desinfectants, lleixius) i a certs tactes (camisons, llençols). I a més, suma-hi que les primeres calors al carrer durant el dia i les altes temperatures a l’habitació durant la nit em fonen.

I el dia segueix. Entro en dinàmiques de donar importància substancial a petits detalls i les conseqüències venen per si soles. Un verb llatí que no sé conjugar, una reunió que no puc mantenir, un projecte amb els d’Ataraxia que he deixat mig despenjat. I s’inicia el meu engranatge mental, maligne, inevitable. Destil·lo i pateixo hipersensibilitat.

El pitjor és que el principal problema té un nom i uns cognoms. I s’ha de quedar amb mi. Com sempre. No sabria què dir per començar a parlar-ne. I això m’entristeix. En canvi, ella ni se n’adona. Necessita subtítols per entendre’m…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús