Arxiu de la categoria ‘Actualitat’

La sabata esquerra ( sandàlia sense escumalls galileus, en realitat), la sandàlia esquerra.

diumenge, 2/09/2012

Aigua i sabó per escatar la sentor del desinfectant hospitalari.

Sues, doncs existeixes. O insisteixes. O herboritzes. O escrius. O ensumes la ferum humida de les tragèdies. O esperes una radiografia inquietant. No en fas cas del dolor i poses a prova l’equilibri.

Resol aspre. Sues, doncs camines amb crosses. Algú recorda on anàvem?

Resol agut. Sues, doncs encara no ets marbre. Hores davant de la pantalla. Les portes de París, en fotos emmarcades, callen. La gossa em llepa el peu trencat (potser també li agraden els llibres). Dos piles de volums amenacen d’estimbar-se (Newton ho va desxifrar). Passo la vida amb estes cuinetes de paper. Hi ha obligacions pitjors.

Resol amb teranyines. Sues, doncs pateixes. Em dedico a amoïnar-me pels propers apunts que són en visites mèdiques. He heretat un patir per tot, encara que pel gest no ho parega. Les processons van per dins, sota cobert, mentre els exteriors aguanten la pedregada d’intempèries, les fuetades dels atzars.

Atemorit, el periodisme afegeix angoixa a l’angoixa, temor a la temor, es recrea en el pitjor encara. Els ocults motors anversos persisteixen en l’individualisme, en la divisió social, en la criminalització dels moviments que han decidit treure el cap de sota l’ala i reclamar dignitats verament democràtiques.

Quan des de Madrid anuncien harmonitzacions territorials, un triomf diàfan de l’intent de cop del 1981, ja sabem que el concepte d’harmonia castellana és excloure tota diferència. Ara persisteixen en la jugada, judicatura, forces dominants de l’espectre, i un exèrcit darrera, empenten amb embranzida renovada.

“La cultura és el primer recurs econòmic europeu”, va dir Bauam, el pensador polonès. Una cosa pareguda li vaig dir no fa molt a un dels pesos pesants de la gestió política local, i em va mirar amb un gest de menyspreu compadit, que volia dir: “tu no hi toques”.

Hi ha qui oculta les seues incompetències amb un orgull local elevat a la màxima potència. El color local sempre ha tapat moltes vergonyes i maniobres potser no del tot netes.

Alzamora, Teixidor i Fuster

divendres, 22/06/2012

Benvolgut Sebastià Alzamora,

hi ha qui diu que és una malaltia agonitzant el no valorar mai en positiu cap enriquidora diferència. D’exemples d’este tipus de malalts, n’hi ha molts. Un dels qui la pateix de fa anys és el PSOE-PSPV. Els socialistes no sols actuaren covardament ajornant permanentment l’aprovació de la ley de las lenguas de l’Aragó, sino que també són culpables de les incoherències balears i valencianes. Queda vist que ells ho tenen molt clar. La mala llet que gasten és immensa.

No sé si també li passa, però jo he arribat al moment en el que em resulten tan poc creïbles els missatges institucionals, que desconfio de tots. És evident que la classe política fa poc cas de les veus crítiques, molt especialment de les que s’entonen des de la literatura. I si algú emprenya massa determinades jugades i interessos, no dubten en fer-li el clàssic buit d’ostracismes del país. Malauradament, el cas del desaparegut Teixidor, n’ha estat un clar exemple.

Sort tinc del Visca el sistema, especialment el del diumenge 17 de juny. Sembla ser que la reacció esquerrana el segueix molestant a vegades, però jo des de la meua posició de lectora intento fer-li costat en les seues inacabables resistències. Sebastià Alzamora, vosté inquieta als qui fan o desfan, o millor dit, als qui voldrien fer i desfer; i tot perquè és un escriptor d’insubornable esperit lliure.

La descoberta del prolífic literat mallorquí que m’ha permès l’Ara, em fa situar-lo a tocant dels desheretats. I més encara després del Doncs mira, en Duran té raó. M’agrada perquè com tot, això també ho ha fet a pit descobert, posant-hi la ronyonada i el pulmó, a contravent. I Sebastià, ja se sap que anar contra la Tramuntana, és de valents. Valents com tots els mallorquins que es depleguen amb més grapa que mai davant la matança de l’escassa normalització lingüística que vol legislar el govern balear del PP.

Des de l’altra costa mediterrània, com si d’un missatge en una botella es tractés, li escric que al meu País Valencià els queden ja sols quatre ovelles per esquilar. Les gegants passes en confondre i criminalitzar s’acceleren diàriament. Tres-cents anys sense cap nervi protector potent no es poden aguantar sense perdre bous i esquelles.

Pot dormir ben tranquil si no acaba d’ocupar el lloc que mereix, a d’altres gegants també els hi ha passat. A més, tinc molts dubtes respecte el suposat privilegi de seure tocant dels qui amb discursos nacionalistes, i ara em refereixo al Mario Vargas Llosa (escriptoràs), ataquen el catalanisme una vegada més.
Este sí que és un forat molt significatiu, per a un suposat liberal que esgrimeix el pacte democràtic per sobre de tot. Nega a una cultura i a uns pobles el que exigeix per a la seua. Tothom té dret a la contradicció, per descomptat, però esta resulta molt esgarrifosa i fa pensar que sí, que d’algun ressentiment personal es tracta. Diu que ser peruà és un manera de ser espanyol. Obvia qualsevol matís indigenista i es queda més ample que llarg.

S’imagina a vostè dient una cosa idèntica en un mitjà estatal? Ser mallorquí és una manera de ser… ( ja ho escrigué Fuster i altres). El soroll seria l’habitual: compota d’espart.

Un grapat de batecs ben cordials,

sara.

Diagnòstic del govern de Rajoy: extremadament dèbil

dilluns, 11/06/2012

 

Com és possible que un govern que va arribar al poder fa menys de sis mesos, acaparant el major poder central, autonòmic i local, que mai un partit havia aconseguit en la nostra democràcia, patisca d’una extrema debilitat? Com pot estar en les cordes un govern recolzat per una enorme majoria absoluta enfrontat a una oposició quasi inexistent?

La resposta està en la manca de legitimitat per fer el que està fent. Per descomptat que gaudeix de legalitat, i que és el govern de tots els espanyols resultat d’unes eleccions lliures. Estes constitueixen una raresa en la història d’Espanya, per la qual cosa cal defensar-les amb totes les nostres forces. En canvi, únicament el 30% dels espanyols amb dret a votar va recolzar el Partit Popular, motiu pel qual el no ens representen està bastant fonamentat.

Però a més, el govern ha incomplert totes i cadascuna de les promeses amb les que s’alçà amb el triomf electoral, destruint el pacte amb els ciutadans que suposa la democràcia. La base d’esta és que la sobirania resideix en el poble, però el govern l’ha enganyat des del principi, per tant, el mandat que li donaren s’ha trencat en mil bocins. Les promeses de centrar la legislatura en la lluita contra l’atur i en la defensa del model social, se les han passades totalment pel folre dels vestits que no paguen, des de el mateix moment que el govern va prendre possessió.

Per últim, la raó per la que s’ha actuat d’esta manera s’ha esfumat este cap de setmana, quan hem passat a estar intervinguts. El suposat saber fer que anava a impedir la intervenció havia estat l’excusa que havia emparat prendre decisions que els ciutadans no compartíem, però que suposadament era precís prendre. Però resulte que també això ha resultat ser mentida. Totes eixes decisions doloroses i que ningú volia ni acceptava no han servit per mantenir la nostra sobirania, i la intervenció ha desautoritzat totalment a este govern, que ha fet de la mentida una pràctica habitual.

Tot això explica l’extrema debilitat del govern. El govern sap que no té cap legitimitat per fer el que fa i que els ciutadans, de qui va rebre el poder per governar, no vol que prenga les decisions que està adoptant. El govern sap perfectament que tot i que la legislatura acaba de començar, pren d’un fil perquè està subvertint el sistema democràtic, amb les conseqüències que això comportarà.

Començar de nou

dilluns, 21/05/2012

Dissabte passat ens vam trobar, a la seu de l’Ateneu Cultural de Benicarló, una quinzena de persones per assistir a la presentació del llibre: Començar de nou, de Ferran Casas i Joan Rusiñol.

La presentació del llibre va anar a càrrec dels dos autors, periodistes del diari ARA, que van fer una reflexió sobre la situació actual i l’enfocament del llibre, destacant que precisament fent créixer la idea de que només amb un estat propi ens en sortirem.
Amb un llenguatge entenedor, amb exemples actuals i conjunturals ens van explicar els vincles entre la política de caire econòmic i fiscal i el nostre dia a dia, però també del moment polític actual, posant en contradicció algunes polítiques que fan els governs amb les retallades.
El llibre està farcit de testimonis que posen en evidència la manca de practicitat de l’organització territorial a la que ens sotmet l’estat espanyol i com amb un altre model, Catalunya podria afrontar millor els reptes que hi ha sobre la taula.
Escoltar i aprendre de les experiències que van compartir els periodistes amb els assistents, per mi va ser com quan veus sobre un escenari que ha cobrat vida un concert, acte o conferència que ha nascut del teu cap i li has donat forma teclejant en un ordinador. La satisfacció que et produeix sols és comparable a la del guionista que veu la seua història plasmada a un còmic, pel·lícula o obrra de teatre.

Però dissabte no em vaig sentir útil pel meu poble, ni el meu poble em va fer sentir orgullosa d’ell. Hi poses tot l’interès, li dediques totes les hores necessàries per ajudar a que la vida cultural del teu entorn millore, i el teu poble no et respon. Ja no sols el poble, així en general, sinó que aquelles associacions i entitats culturals que s’omplen la boca amb paraules auto-afalagadores respecte la seua tasca cultural, tampoc et responen.

M’enrabio amb la meua vocació de ser activista cultural. Ajudar a que la vida cultural del meu poble evolucione, bé formant part d’una comissió fallera o bé organitzant concerts. Tant és. Vull que esta siga la meua manera de contribuir a la millora del meu poble. Per poder contribuir penso que s’ha de compartir sense límits. I per això, a vegades comparteixo treball, altres coneixement, i d’altres contactes. Es tracta d’un nou paper que he descobert: ser connectora, aprofitar el meu lloc d’observadora i consumidora de cultura i la societat benicarlanda per establir ponts entre persones i projectes que no es coneixen perquè treballen junts i siguen més forts que per separat. És un paper que m’encanta. Però tindre esta visibilitat també té un altre risc: estic exposada a filies, fòbies i opinions de persones que no conec ni em coneixen.

Però si l’alternativa és no fer res, no recomanar res, no llançar actes diferents, com el de dissabte, per temor al què diran, llavors assumiré el risc. Tot i que em costa pair encara que no es pot acontentar a tot el món. El fals amiguisme, la supèrbia, la falta de compromís i d’ètica em segueixen fent mal per injustes. Però, poc a poc, vaig adonar-me’n que són el preu a pagar si una decideix moure’s en serio i públicament per millorar el seu entorn.

Foto: Iulian Zambrean

 

Temps de maduixes

dimarts , 1/05/2012

El meu cos no s’acostuma als dies de festa. Porto dos dies amb un mal d’esquena considerable.

Sembla que la primavera s’apodera del temps i li aporta esta inestabilitat tan palpable a la manifestació del 25 d’abril de dissabte a València.

Dissabte nit tot i les precarietats tècniques i les rareses de l’entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de @MRElectrique i de la seua candidesa. Totalment digne de barnús per part meua. No puc evitar, entre cigarreta i cançó, pensar en demanar-li de casar-nos, animada per la ginebra i el bon ambient. Esta variabilitat atmosfèrica es combina perfectament amb l’humor de @lucreciadeborja. Confiança i complicitat a tres bandes. Xalo d’estos moments de la nit que m’emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l’espècie humana.

Quasi a la matinada marxo a la tranquil·litat de la Serra d’Espadà. Em costa llevar-me perquè vull retenir l’extraordinària nit passada. La llum entrant per la finestra, mitja volta i un Cesk Montllorià a l’i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son.

Ja vestida exploro les possibilitats del terme no fer res. Segueixo cabussant-me en l’esplèndida escriptura de García-Márquez. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars a la carretera, pensaments i records encara d’alguna de les confessions surrealistes durant la nit valenciana.

Dilluns segueix la festa per trastocar la rutina. @duesotrescoses presenta la seua obra al café literari del poble. Enmig d’un sopar extremadament divertit, de sobte anuncio que he renunciat a la maternitat, potser fruit de la meua negativa a pensar en el futur. Al voltant cares de sorpresa. Alguna cella obliqua temporalment. Però ràpidament apareix la mà cobrint el genoll. Ens creuem mirades del jo ja t’entenc i saps que em tens aquí. Venen els vins i els musclos rapitencs.

Al matí em convenço de que quan les racionalitats marxen de viatge sense data de tornada no espero ni postals ni un trist sms. Un comiat forçat amb un va sí, que anirà bé.

Sabem que vindran camins de baixada que fan pujada. Però que vols què fem? Seguirem mirant l’horitzó.

Foto: Iulian Zambrean

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…

De la monarquia a la república: un pas a donar

dilluns, 16/04/2012

Encara no m’he refet de la impressió de veure que quan es tracta de la imposició dels mercats -ingerències estrangeres-, els polítics corren a reformar la constitució a tota castanya; però quan es tracta d’eliminar la remor que és la inviolabilitat de la immunitat reial, llavors per això mai hi ha temps. Fotre’t.

El meu descontent amb els Borbons ja fa temps que va en augment. Els fets ocorreguts en els darrers mesos no fan més que accentuar els meus pensaments de que la monarquia ha de començar a posar fi als seus dies. A mi de poc, o millor dit, de res, ja em serveixen les mesures estètiques que puguen prendre per callar les crítiques. Qui pot encara dubtar de que a la monarquia no li queda molt més temps? Una mostra més que evident és que ara la reivindicació de la República, tot i que històricament ha estat patrimoni de l’esquerra, sembla que ara també arriba en mans dels grups de pressió i mitjans de comunicació de la dreta, que se sumen a la caça i captura de la institució monàrquica.

Sembla ser que és ara quan la curta història d’esta dinastia s’erosiona a ritmes imparables. Sí, curta. Perquè la corona d’este Borbó no troba les seues arrels en la tradició dinàstica històrica borbònica. Juan Carlos és rei d’Espanya perquè ho va decidir el dictador Francisco Franco i així es va concretar l’any 1975. Si aleshores molts tancaren els ulls per la necessitat de passar de la dictadura a la democràcia, és ara quan tots els hem de tornar a obrir. I és que els anys han passat. I avui aquelles circumstàncies ja no existeixen.

L’escàndol d’Urdangarin, i d’altres com l’últim a Botswana demostren que ja no té cap sentit la monarquia de Juan Carlos. Penso que pot ser hereditària i m’entren calfreds. És una institució anacrònica. Gràcies pels serveis prestats, per cert més que degudament pagats. Però ara és l’hora de que cadascú se les apanye com puga.

Per un costat, la corona, privada i que ha de ser pagada per qui vol mantenir-la al cap de qui siga. I per l’altre, la república que és l’única forma d’Estat desitjable i legítima al país democràtic d’avui en dia.


Foto: Iulian Zambrean

Passar d’un costat a un altre sols és qüestió de donar un pas. Jo, per si de cas, ja m’estic cordant les sabates.

És divendres

divendres, 13/04/2012

Una altra setmana. De sumes i restes amb una agenda entre les mans. Les butxaques amb alguna moneda menys i plenes de coses intangibles. Coses petites per anar sumant i arribar al divendres amb el pensament despistat pel cansament. M’entristeixo per la marxa de la meva companya de feina. Penso en el futur i recaic constantment en un passat recent. Passejo per carrers que abans sovintejava. De nou tornar a casa, sense ganes de conversa. Com sovint últimament. Migdiada anestèsica i poc més. Penso en anades i vingudes, de llocs on arribar. I sento que no em costaria gaire plorar. Sovint com les poques ganes de parlar.

Llavors m’aturo en preguntes relacionades amb la funcionalitat d’escriure, en la complexitat d’expressar certs sentiments i en la reserva, cada cop major, que se’m planteja al parlar de pensaments privats. Igual aquí també arriben les reformes. És la història de sempre. La d’obrir finestres i deixar que passe l’aire una mica més gèlid renovador de partícules. No penso en tancar ni en deixar d’escriure aquí, de moment. Però a vegades costa veure que res no funciona de la millor manera.

Contradictòriament, me n’adono que sempre tinc algun lloc on anar. Alguna cosa a fer. Cites i hores apuntades en paper i en mentalitat. És divendres, per fi! I tinc ganes de desconnectar i ser capaç d’exercitar el pensament només de forma voluntària. Vespre de divendres mirant fotografies.

Foto: Iulian Zambrean

És ara quan em sento una mica poderosa i m’agradaria poder sentir esta sensació tots els dies. Fer perdurables les sensacions. Voler allargar els migdies de divendres i robar-ne l’essència. Bon cap de setmana!

Em sent de poble

dimecres, 11/04/2012

Sempre he dit que m’agraden els dies de festa. Xicotets regals que t’exporten fora de la rutina.

Quan hi ha retrobada és dia de festa per mi. Jornada d’incontrolada passió i celebració sentimental per aquells que no en gaudim dia rere dia. Ja fa anys que vaig decidir viure al poble, al meu, però segueixo traient l’esperit cosmopolita quan se’m presenta l’ocasió. En esta, he gaudit d’una passejada per la Ciutadella, amb fred i sol. El parc és un autèntic viatge en el temps, penso. Em sobra certa tendència gratuïta al ‘guirisme’, però em quedo amb els sons que m’arriben de les bèsties properes i el soroll de les trepitjades a l’ avançar. Converso reparadorament fins l’hora del dinar. Llegeixo diaris de diumenge, com quan els passo al poble. Descobreixo la Història que s’amaga sota la terra que trepitjo. Veïns del barri de la Ribera, els primers plànols i traçats de Josep Fontseré, burgesos industrials barcelonins. Visualitzo visitants amunt i avall de l’Exposició Universal de 1888 i escolto les inèdites veus dels qui se sorprenien amb el primat albí. Sempre m’ha embadalit imaginar, fins aconseguir veure, escenes quotidianes d’anys passats, de segles passats. A punt de ser atropellada pel Mihari d’una novell conductora davant del Parlament, sento que per tornar al passat tot es redueix a reviure sensacions: recordar certa olor, retastar certs gustos, recitar certes veus, recuperar certes textures i repassar la vista cap enrere.

Tanco els ulls, ho revisc i torno al meu origen. A la gran ciutat també em trobo el poble.

Foto: Iulian Zambrean

 

 

Ximo Puig: un triomf fàcil, ràpid i barat.

dimarts , 3/04/2012

El triomf de Ximo Puig en el 12è Congrés Nacional del Partit Socialista del País Valencià ha estat com un bitllet de cinc euros a terra. Te’l trobes i l’agraïxes. Potser no el necessitaves, però estes coses mai estan de més. El gaudeixes durant unes hores. En el cas del morellà, fins que anuncia la seua executiva. Un triomf fàcil, ràpid i barat.

Ximo Puig té un discurs regat amb els comentaris del socialisme de pacotilla tan propi del nostre país, i que en cada Ple escalfa el cul als seients de l’hemicicle de Les Corts.

Foto: Iulian Zambrean 

 Este que odio i que s’omple la boca amb un valencianisme de cassalla i porró i deixen anar paraules com català amb cert deix reprovable. Em fot escoltar el nou líder del PSPV a la tele i trobar-me renegant del tercermundisme en el que vivim. Tampoc amb Ximo Puig s’arreglaran les goteres d’este país.

No és ambició de la que escriu semblar una líder convençuda del que diu i convencent als qui la llegeixen. Però tampoc amago les meues preferències. Algú em va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me’l creia. I ho segueixo fent. Això si, menys intensament. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l’espectre ideològic.

Un altre congrés celebrat i acabat amb notícies generalistes. Poques novetats en la foscor generalitzada del panorama. Perspectives de canvi tantes com probabilitats que neve esta tarde. Batejo este 12è congrés de poca calada explicativa, però de complexa conjugació circumstancial. I que em fa veure que a vegades l’estructura s’aguanta amb banalitats relatives.

Continuo aferrant-me a a elements quotidians per no perdre la distància amb cert sentit necessari de la realitat. Em refugio de la realitat política valenciana en un cap de setmana de marc pasquer i calor d’intensitat notable a migdia.