Arxiu de la categoria ‘#ARACreixem’

DiccionAra

dimecres, 8/08/2012

Quants dies esperant una nit així. De riure, vull dir. La del 27 de juliol va ser una d’aquelles d’avui, tot.

Érem tots, alguns arribaren, altres vingueren i d’altres tornaren per col·locar matisos en un verb o nom i continuar parlant per explicar-nos allò que ens passa i ens passarà, o ens podria passar. Havíem escrit annigmes, immutades, endewilnalles, banditades, endrinàrius, patillades i dacampades com qui escriu desitjos de cap d’any, a finals de juliol.

Entre el meu brain training absurd i l’obsessiu ordre quadriculat, descobreixo rostres amb qui els tuits van i vénen i es troben un moment o uns quants o molts.

Una Pati coordinadora d’agendes va trobar el dia per fer que les postres no engreixaren i els mosquits no picaren. Que el cafè no caiguera en passar-lo al got del gel. Que la nit no s’acabara mai i que en fer-se de dia ningú tinguera pressa.

Una nit de propostes, projectes, cerveses, mojitos i gin-tònics. Noséqui m’ha dit que tal i l’altre que noséquè. Blablabla i molt de ball. Molt. Un munt de coses per dir, veure i escriure-ho tot. I tot a un ritme estiuenc que fa que sembla que el món no s’haja d’acabar mai. Com sempre, les nits duren massa poc i després tenim son.

No importa si al matí següent em cremo la pell per voltar Barcelona en moto. No importa esta calor que m’ondula els cabells. No vull que s’acabe mai. La cançó, l’estiu, el vitalisme general del #sopardiccionAra @sopardiccionAra

Començar de nou

dilluns, 21/05/2012

Dissabte passat ens vam trobar, a la seu de l’Ateneu Cultural de Benicarló, una quinzena de persones per assistir a la presentació del llibre: Començar de nou, de Ferran Casas i Joan Rusiñol.

La presentació del llibre va anar a càrrec dels dos autors, periodistes del diari ARA, que van fer una reflexió sobre la situació actual i l’enfocament del llibre, destacant que precisament fent créixer la idea de que només amb un estat propi ens en sortirem.
Amb un llenguatge entenedor, amb exemples actuals i conjunturals ens van explicar els vincles entre la política de caire econòmic i fiscal i el nostre dia a dia, però també del moment polític actual, posant en contradicció algunes polítiques que fan els governs amb les retallades.
El llibre està farcit de testimonis que posen en evidència la manca de practicitat de l’organització territorial a la que ens sotmet l’estat espanyol i com amb un altre model, Catalunya podria afrontar millor els reptes que hi ha sobre la taula.
Escoltar i aprendre de les experiències que van compartir els periodistes amb els assistents, per mi va ser com quan veus sobre un escenari que ha cobrat vida un concert, acte o conferència que ha nascut del teu cap i li has donat forma teclejant en un ordinador. La satisfacció que et produeix sols és comparable a la del guionista que veu la seua història plasmada a un còmic, pel·lícula o obrra de teatre.

Però dissabte no em vaig sentir útil pel meu poble, ni el meu poble em va fer sentir orgullosa d’ell. Hi poses tot l’interès, li dediques totes les hores necessàries per ajudar a que la vida cultural del teu entorn millore, i el teu poble no et respon. Ja no sols el poble, així en general, sinó que aquelles associacions i entitats culturals que s’omplen la boca amb paraules auto-afalagadores respecte la seua tasca cultural, tampoc et responen.

M’enrabio amb la meua vocació de ser activista cultural. Ajudar a que la vida cultural del meu poble evolucione, bé formant part d’una comissió fallera o bé organitzant concerts. Tant és. Vull que esta siga la meua manera de contribuir a la millora del meu poble. Per poder contribuir penso que s’ha de compartir sense límits. I per això, a vegades comparteixo treball, altres coneixement, i d’altres contactes. Es tracta d’un nou paper que he descobert: ser connectora, aprofitar el meu lloc d’observadora i consumidora de cultura i la societat benicarlanda per establir ponts entre persones i projectes que no es coneixen perquè treballen junts i siguen més forts que per separat. És un paper que m’encanta. Però tindre esta visibilitat també té un altre risc: estic exposada a filies, fòbies i opinions de persones que no conec ni em coneixen.

Però si l’alternativa és no fer res, no recomanar res, no llançar actes diferents, com el de dissabte, per temor al què diran, llavors assumiré el risc. Tot i que em costa pair encara que no es pot acontentar a tot el món. El fals amiguisme, la supèrbia, la falta de compromís i d’ètica em segueixen fent mal per injustes. Però, poc a poc, vaig adonar-me’n que són el preu a pagar si una decideix moure’s en serio i públicament per millorar el seu entorn.

Foto: Iulian Zambrean

 

Comencem a conèixer, a construir.

dimarts , 28/02/2012

Avui, el comentari del dia és la publicació d’un enllaç a un article on es diu que el català va nàixer dos segles després de la conquesta de València, per part de Trini Miró.
Això no és res més que una més del que en la política valenciana es coneix com campades, que vindria a ser una ficada de pota per part de l’areny de càrrecs polítics afins a Paco Camps. Tanmateix, estes ficades de pota prenen consideracions molt més àmplies, quan la seua autora és l’exconsellera de Cultura.
Personalment, penso que nomenar una consellera que comet faltes d’ortografia quan escriu en valencià no és el millor que podia fer el President de la Generalitat Valenciana l’any 2007. Sembla clar, però, que tot i que per opositar a qualsevol lloc de l’Administració necessites conèixer el valencià, per opositar a consellera, sols necessites conèixer a algun valencià.
També penso que no és la millor solució la presa per l’Executiu després del 22 de maig de 2011 al posar la conselleria en mans de la que, primer afirma “com que sóc negra, em cauen tots els marrons” i, després no sent vergonya al ser trending topic per confondre l’autor de Tirant lo Blanc.

És per tot això que crec important que tots els valencians coneguem els seus errors, i els de dreta en este govern n’han estat molts, segurament masses, però el d’un govern format per polítics que es dediquen a mutilar la nostra llengua ha de ser l’última de les campades en cometre’s. El pitjor és que no veig tant difícil que es puga tornar a repetir veient com estan anant les coses al País Valencià.

Dijous passat amb motiu de la presentació del diari Ara a València compartia conversa i sopar amb el politòleg de la casa, Jordi Muñoz. D’ell vaig aprendre que la seua professió dóna per saber una mica més del que t’agrada, desconèixer falsos mites sobre la política i saber coses de dubtosa/relativa utilitat. Entre moltes altres, els conceptes mítics referents a la teoria política i de la democràcia. Tots dos fan referència a com en el s.XIX les comunitats anaven conformant-se en nacions, i d’altres, en ens organitzats que anomenaven Estats. En fi, són processos de construcció. Començar a perfilar conceptes. Donar forma a idees i construccions, fins al moment, mentals. I justament este és el sabor que se’m queda a la boca després de compartir poliols amb Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Miquel Gil. Tres dels grans. No sols de la música valenciana. Tres grans de la Cultura. Sí, així. En majúscula.

La contracrònica

diumenge, 26/02/2012

Dijous amb tarde de divendres. Sabates de talons i abric nou que lluir. Lentament la tarde cau i el sol marxa. L’ambient gèlid s’instal·la premonitori al cotxe que m’hi porta. Riure distés i intens. Cert cansament i ganes de poc. Certa curiositat i ganes de molt. Rostres pendents de ser identificats, esperant el seu moment. Conversa al bar amb l’editor de capçalera per veure les cares de signatures conegudes. Sonen expressions i temps verbals característics del Baix Maestrat, la Plana, el Camp de Morvedre, la Ribera, l’Horta, de la Marina i altres punts del País Valencià. Una nit allargada fins la matinada que s’ha fet curta. Són hores de xarrades infinites que se tanquen amb moltes abraçades, com ha de ser.

Un sol generós de febrer ens apropa fins el carrer Cavallers. Dos cavallers ens esperen. Una cruïlla de passadissos fins la trobada amb el tercer dels cavallers. Ens reconeixem afectuosament. I tornem a riure en saber-nos torracollons. Ell és de qui l’escriptor de Sedaví ha dit: Si en cinc minuts ha fet un bon discurs, és d’esperar que en quatre anys faça un bon treball. Així ho sento. Potser perquè així ho necessito també.                                       Tissanes, infusions i  tallats amb llet natural després de dinar per fer-la petar al carrer de Sant Ferran amb valencians que fan bona música i que inspiren joves a seguir amb la ideologia activista.

A l’estació, cada maleta arrossega un drama. Dissabte de matí, no les he pogut comptar totes, però he sentit molts fragments de conversa per telèfon. També em veig la tensió , els nervis i la incertesa de no saber si en qualsevol moment s’espatlla del tot este moment d’estació en què  tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
Són moments on el món s’atura mentre  repasso bitllets, escric missatges i faig l’última trucada. El tren arrenca i al davant tenim centenars de quilòmetres que recòrrer este cap de setmana perfecte. Potser alguns plans es desintegren en un escenari de tristesa col·lectiva com ho és d’on han florit les veus de la primavera valenciana. Exhalo tot l’aire que em permeten els meus pulmons d’anys i panys d’abús del poder. I sentencio que vull un país amb capacitat d’improvisació. Carrego una mica contra tot i semblo sentir-me una mica millor. Potser sí que sóc una torracollons, sí.