Arxiu de la categoria ‘Barcelona’

DiccionAra

dimecres, 8/08/2012

Quants dies esperant una nit així. De riure, vull dir. La del 27 de juliol va ser una d’aquelles d’avui, tot.

Érem tots, alguns arribaren, altres vingueren i d’altres tornaren per col·locar matisos en un verb o nom i continuar parlant per explicar-nos allò que ens passa i ens passarà, o ens podria passar. Havíem escrit annigmes, immutades, endewilnalles, banditades, endrinàrius, patillades i dacampades com qui escriu desitjos de cap d’any, a finals de juliol.

Entre el meu brain training absurd i l’obsessiu ordre quadriculat, descobreixo rostres amb qui els tuits van i vénen i es troben un moment o uns quants o molts.

Una Pati coordinadora d’agendes va trobar el dia per fer que les postres no engreixaren i els mosquits no picaren. Que el cafè no caiguera en passar-lo al got del gel. Que la nit no s’acabara mai i que en fer-se de dia ningú tinguera pressa.

Una nit de propostes, projectes, cerveses, mojitos i gin-tònics. Noséqui m’ha dit que tal i l’altre que noséquè. Blablabla i molt de ball. Molt. Un munt de coses per dir, veure i escriure-ho tot. I tot a un ritme estiuenc que fa que sembla que el món no s’haja d’acabar mai. Com sempre, les nits duren massa poc i després tenim son.

No importa si al matí següent em cremo la pell per voltar Barcelona en moto. No importa esta calor que m’ondula els cabells. No vull que s’acabe mai. La cançó, l’estiu, el vitalisme general del #sopardiccionAra @sopardiccionAra

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…