Arxiu de la categoria ‘General’

Ara és ella qui mana allí

divendres, 6/07/2012

Tot es fa de pressa, allí. Es viu ràpid i les coses, com més curtes, més intenses. No és que m’agrade esta teoria, què va, però va una mica així tot plegat. A Barcelona va passar, però en un sentit positiu, o siga, allò de passar dos dies vivint una vida que sembla que no siga la teua però que en aquell moment ho és del tot.

Quin empatx emocional d’actors, actrius, textos, diàlegs i de teatre en general. Ens trobem amb històries ben teixides i millor portades tant a l’íntim Goya com a l’immens TNC.

D’una manera tan fàcil i senzilla com, aparentment, ho és dir certes veritats que esdevenen punys, la Bàrbara Watson interpretada per la Vilarasau remou l’interior fins tocar-hi les entranyes.

La lliçó de Celobert és aprendre a familiaritzar-me amb la sensació de no mirar cada pas abans de fer-ne un altre. Baixant les escales del TNC, començo a prendre’m el temps i les persones sense mirar el preu a l’etiqueta. M’encadenava als personatges d’Agost que degusten la vida d’una manera que m’apassiona.

Una fugida de vacances curtes amb temps de tenir entre mandra i una mena de nostàlgia quan miro les cartelleres des de les escales del metro per últim cop i encara veig l’expressió de la Lizaran o el Pou. Com en saben de clavar la mirada. Quina parella de benparits!

I acabar corrent per no perdre el tren que a les nou del matí em torne a la realitat. Ningú se n’escapa, d’això. Fa dos dies que no sabia ni si era matí, vespre o nit i avui ja ha sonat el despertador puntual. I tot és un anar fent, d’ara vinc i ara me’n vaig i aprofita, aprofita que l’edat, i els diners i totes les coses que serien curtes, i ràpides i efímeres.

 

Presagi

dimecres, 27/06/2012

Simplement diré que serà immens…Es presentaran els tres a l’escenari: Andreu Valor fent gala d’una classe d’aquelles que es porten com qui no vol la cosa, Borja Penalba que ens farà pensar i recordar a Laura, i finalment, Feliu Ventura, simplement un àngel.

Amb les veus dolces d’Andreu i Feliu que lluiran labradorisme d’allò més pur, tots quedareu presos de la seua candidesa i sentireu ànsia de regalar-los un barnús del mateix color que el vostre i convidar-los a un cafè per parlar de quin nom posarem als nostres vins.

I què dir del concert. Serà una mostra de saber fer impressionant. Les cançons s’aniran succeint amb la seua rítmica gronxadora i amb aquell to únic que només saben donar ells. No esborrareu el somriure en tota l’estona i tampoc us traureu del rostre les llàgrimes d’emoció. El concert del divendres us té garantida la serenitat mental.

Els qui assistiu ja podreu dir que heu vist en directe tres dels granss cantautors del nostre petit país. Andreu, Borja i Feliu formaran un benvingut punt d’inflexió en el seguit de dies, sinó temps, massa grisos. Són músics que transmeten plaences físiques. No em direu que no us agrada anotar dies que il·lusionen a les agendes. A mi m’agrada tant com…el pimentó torrat!

El divendres 29 de juny a Muro, El Comtat, farà olor a èxit. Andreu Valor, Borja Penalba i Feliu Ventura rubricaran una setmana amb un final molt de l’esplèndid Tata Bates.

Alzamora, Teixidor i Fuster

divendres, 22/06/2012

Benvolgut Sebastià Alzamora,

hi ha qui diu que és una malaltia agonitzant el no valorar mai en positiu cap enriquidora diferència. D’exemples d’este tipus de malalts, n’hi ha molts. Un dels qui la pateix de fa anys és el PSOE-PSPV. Els socialistes no sols actuaren covardament ajornant permanentment l’aprovació de la ley de las lenguas de l’Aragó, sino que també són culpables de les incoherències balears i valencianes. Queda vist que ells ho tenen molt clar. La mala llet que gasten és immensa.

No sé si també li passa, però jo he arribat al moment en el que em resulten tan poc creïbles els missatges institucionals, que desconfio de tots. És evident que la classe política fa poc cas de les veus crítiques, molt especialment de les que s’entonen des de la literatura. I si algú emprenya massa determinades jugades i interessos, no dubten en fer-li el clàssic buit d’ostracismes del país. Malauradament, el cas del desaparegut Teixidor, n’ha estat un clar exemple.

Sort tinc del Visca el sistema, especialment el del diumenge 17 de juny. Sembla ser que la reacció esquerrana el segueix molestant a vegades, però jo des de la meua posició de lectora intento fer-li costat en les seues inacabables resistències. Sebastià Alzamora, vosté inquieta als qui fan o desfan, o millor dit, als qui voldrien fer i desfer; i tot perquè és un escriptor d’insubornable esperit lliure.

La descoberta del prolífic literat mallorquí que m’ha permès l’Ara, em fa situar-lo a tocant dels desheretats. I més encara després del Doncs mira, en Duran té raó. M’agrada perquè com tot, això també ho ha fet a pit descobert, posant-hi la ronyonada i el pulmó, a contravent. I Sebastià, ja se sap que anar contra la Tramuntana, és de valents. Valents com tots els mallorquins que es depleguen amb més grapa que mai davant la matança de l’escassa normalització lingüística que vol legislar el govern balear del PP.

Des de l’altra costa mediterrània, com si d’un missatge en una botella es tractés, li escric que al meu País Valencià els queden ja sols quatre ovelles per esquilar. Les gegants passes en confondre i criminalitzar s’acceleren diàriament. Tres-cents anys sense cap nervi protector potent no es poden aguantar sense perdre bous i esquelles.

Pot dormir ben tranquil si no acaba d’ocupar el lloc que mereix, a d’altres gegants també els hi ha passat. A més, tinc molts dubtes respecte el suposat privilegi de seure tocant dels qui amb discursos nacionalistes, i ara em refereixo al Mario Vargas Llosa (escriptoràs), ataquen el catalanisme una vegada més.
Este sí que és un forat molt significatiu, per a un suposat liberal que esgrimeix el pacte democràtic per sobre de tot. Nega a una cultura i a uns pobles el que exigeix per a la seua. Tothom té dret a la contradicció, per descomptat, però esta resulta molt esgarrifosa i fa pensar que sí, que d’algun ressentiment personal es tracta. Diu que ser peruà és un manera de ser espanyol. Obvia qualsevol matís indigenista i es queda més ample que llarg.

S’imagina a vostè dient una cosa idèntica en un mitjà estatal? Ser mallorquí és una manera de ser… ( ja ho escrigué Fuster i altres). El soroll seria l’habitual: compota d’espart.

Un grapat de batecs ben cordials,

sara.

No només són tuits

dijous, 31/05/2012

Ens ha tocat viure ara i aquí, en esta espècie de pre-apocalipsi mundial on les coses desapareixen sota el lema  de hem estirat més el braç que la màniga i els experts en macroeconomia es mutipliquen a una velocitat sorprenent.

Vivim pendents d’entendre el concepte prima-de-risc i ens hem acostumat a que la gent pregunte què fa la borsa. l’íbex s’ha colat al nostre vocabulari bàsic i no estava previst. Llavors mitifiquem discursos impecables i defensem (algunes) paraules per allò de seguir creient en alguna cosa. Després, clar, vénen els escèptics que insisteixen en l’anar tirant sense més, que total, després què.

I resulta que ens ha tocat viure en l’ara i aquí, però de sobte els endemàs agafen forces i la gent parla de futur, fills, febleses i coses que abans semblaven no existir tant.

I hi ha dies, com divendres passat al #Benimacletuits, que l’hecatombe mundial esgota i les mentides pesen massa i dius va, sobreviurem.

L’èpica dels dies tristos serveix per les cançons i himnes generacionals al desamor, guitarres, violins, versos clarividents; però el #Benimacletuits és per una altra cosa. Per reivindicar que (hi) som i que volem ser, i totes les coses que volem fer, ara i aquí, podem fer-les. Un dia o altre.

Ens inventarem la manera i desafiarem veritats a l’engròs. Un dia direm, te’n recordes, d’aleshores?

Bones cireres, nísprols i prunes amb moderació per tots els qui participareu al #Benimacletuits ; però en especial per @lucreciadeborja , @valencianna , @Mrelectrique , @jcgirbes , @vicentmartinez , @lalectora , @antonirubio i @SalvaAlmenar

Doble R: Rato rodó

dimecres, 9/05/2012

La calor encara no és extrema, però es fa de nit tan tard, que sembla que l’estiu ja arriba. Ahir vam alçar copes per motius molt diversos i vam oblidar les conclusions. Avui és un fals dissabte que al vespre serà diumenge.  Les nostres vides han canviat, però avui torna a ser nou de maig i això, Gregoris i Gregòries a banda, al meu poble vol dir festa.  Fa anys, crèiem que era una de les nits més importants de l’any, expectatives altes i intencions concretes, potser per tot allò de tenir tot i tots concentrats en un mateix lloc brindant, rient i ballant, sense poca més història.

Sí, així en fred sona absurd, però més o menys tots sabeu de què parlo. En el fons potser estaria bé que aparegués algú a tots els nostres jos de quinze o setze anys, per avisar-los que les nits de festa major s’acaben assemblant molt les unes a les altres, que els desitjos existiran sempre i que segons quines coses tampoc s’han de prendre massa en serio.

En serio és per prendre’s la carrera de qui fou vuit anys Ministre d’Economia i Hisenda, i després va ser nomenat Director gerent del Fons Monetari Internacional, sota prèvia pressió de Rodríguez Zapatero.

El mateix senyor que en veure la fallida de Lehman Brother no va tardar en abandonar el FMI per passar a treballar per diverses institucions bancàries, entre les quals es troba el Banc Santander.

El mateix senyor que a principi de l’any 2010 entra com President de Caja Madrid i dotze mesos després estava presidint el banc resultant de la fusió de caixes denominat: Bankia. D’entre les caixes fusionades, es troba Bancaja, entitat amb seriosos problemes pels prèstecs concedits principalment a la Generalitat Valenciana.

El mateix senyor amb qui Luís de Guindos, actual ministre d’Economia, no comparteix el seu criteri de solvència per Bankia i per això ha previst injectar-hi 10.000.000.00 d’euros amb diners de tots. I este mateix senyor com ha reaccionat davant d’esta decisió? Abandonant l’entitat.

Nom del senyor: Rodrigo Rato.

Carrera polític-econòmica:  rodona per al desballestament, però.

Foto: Iulian Zambrean

Temps de maduixes

dimarts , 1/05/2012

El meu cos no s’acostuma als dies de festa. Porto dos dies amb un mal d’esquena considerable.

Sembla que la primavera s’apodera del temps i li aporta esta inestabilitat tan palpable a la manifestació del 25 d’abril de dissabte a València.

Dissabte nit tot i les precarietats tècniques i les rareses de l’entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de @MRElectrique i de la seua candidesa. Totalment digne de barnús per part meua. No puc evitar, entre cigarreta i cançó, pensar en demanar-li de casar-nos, animada per la ginebra i el bon ambient. Esta variabilitat atmosfèrica es combina perfectament amb l’humor de @lucreciadeborja. Confiança i complicitat a tres bandes. Xalo d’estos moments de la nit que m’emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l’espècie humana.

Quasi a la matinada marxo a la tranquil·litat de la Serra d’Espadà. Em costa llevar-me perquè vull retenir l’extraordinària nit passada. La llum entrant per la finestra, mitja volta i un Cesk Montllorià a l’i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son.

Ja vestida exploro les possibilitats del terme no fer res. Segueixo cabussant-me en l’esplèndida escriptura de García-Márquez. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars a la carretera, pensaments i records encara d’alguna de les confessions surrealistes durant la nit valenciana.

Dilluns segueix la festa per trastocar la rutina. @duesotrescoses presenta la seua obra al café literari del poble. Enmig d’un sopar extremadament divertit, de sobte anuncio que he renunciat a la maternitat, potser fruit de la meua negativa a pensar en el futur. Al voltant cares de sorpresa. Alguna cella obliqua temporalment. Però ràpidament apareix la mà cobrint el genoll. Ens creuem mirades del jo ja t’entenc i saps que em tens aquí. Venen els vins i els musclos rapitencs.

Al matí em convenço de que quan les racionalitats marxen de viatge sense data de tornada no espero ni postals ni un trist sms. Un comiat forçat amb un va sí, que anirà bé.

Sabem que vindran camins de baixada que fan pujada. Però que vols què fem? Seguirem mirant l’horitzó.

Foto: Iulian Zambrean

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…

De la monarquia a la república: un pas a donar

dilluns, 16/04/2012

Encara no m’he refet de la impressió de veure que quan es tracta de la imposició dels mercats -ingerències estrangeres-, els polítics corren a reformar la constitució a tota castanya; però quan es tracta d’eliminar la remor que és la inviolabilitat de la immunitat reial, llavors per això mai hi ha temps. Fotre’t.

El meu descontent amb els Borbons ja fa temps que va en augment. Els fets ocorreguts en els darrers mesos no fan més que accentuar els meus pensaments de que la monarquia ha de començar a posar fi als seus dies. A mi de poc, o millor dit, de res, ja em serveixen les mesures estètiques que puguen prendre per callar les crítiques. Qui pot encara dubtar de que a la monarquia no li queda molt més temps? Una mostra més que evident és que ara la reivindicació de la República, tot i que històricament ha estat patrimoni de l’esquerra, sembla que ara també arriba en mans dels grups de pressió i mitjans de comunicació de la dreta, que se sumen a la caça i captura de la institució monàrquica.

Sembla ser que és ara quan la curta història d’esta dinastia s’erosiona a ritmes imparables. Sí, curta. Perquè la corona d’este Borbó no troba les seues arrels en la tradició dinàstica històrica borbònica. Juan Carlos és rei d’Espanya perquè ho va decidir el dictador Francisco Franco i així es va concretar l’any 1975. Si aleshores molts tancaren els ulls per la necessitat de passar de la dictadura a la democràcia, és ara quan tots els hem de tornar a obrir. I és que els anys han passat. I avui aquelles circumstàncies ja no existeixen.

L’escàndol d’Urdangarin, i d’altres com l’últim a Botswana demostren que ja no té cap sentit la monarquia de Juan Carlos. Penso que pot ser hereditària i m’entren calfreds. És una institució anacrònica. Gràcies pels serveis prestats, per cert més que degudament pagats. Però ara és l’hora de que cadascú se les apanye com puga.

Per un costat, la corona, privada i que ha de ser pagada per qui vol mantenir-la al cap de qui siga. I per l’altre, la república que és l’única forma d’Estat desitjable i legítima al país democràtic d’avui en dia.


Foto: Iulian Zambrean

Passar d’un costat a un altre sols és qüestió de donar un pas. Jo, per si de cas, ja m’estic cordant les sabates.

És divendres

divendres, 13/04/2012

Una altra setmana. De sumes i restes amb una agenda entre les mans. Les butxaques amb alguna moneda menys i plenes de coses intangibles. Coses petites per anar sumant i arribar al divendres amb el pensament despistat pel cansament. M’entristeixo per la marxa de la meva companya de feina. Penso en el futur i recaic constantment en un passat recent. Passejo per carrers que abans sovintejava. De nou tornar a casa, sense ganes de conversa. Com sovint últimament. Migdiada anestèsica i poc més. Penso en anades i vingudes, de llocs on arribar. I sento que no em costaria gaire plorar. Sovint com les poques ganes de parlar.

Llavors m’aturo en preguntes relacionades amb la funcionalitat d’escriure, en la complexitat d’expressar certs sentiments i en la reserva, cada cop major, que se’m planteja al parlar de pensaments privats. Igual aquí també arriben les reformes. És la història de sempre. La d’obrir finestres i deixar que passe l’aire una mica més gèlid renovador de partícules. No penso en tancar ni en deixar d’escriure aquí, de moment. Però a vegades costa veure que res no funciona de la millor manera.

Contradictòriament, me n’adono que sempre tinc algun lloc on anar. Alguna cosa a fer. Cites i hores apuntades en paper i en mentalitat. És divendres, per fi! I tinc ganes de desconnectar i ser capaç d’exercitar el pensament només de forma voluntària. Vespre de divendres mirant fotografies.

Foto: Iulian Zambrean

És ara quan em sento una mica poderosa i m’agradaria poder sentir esta sensació tots els dies. Fer perdurables les sensacions. Voler allargar els migdies de divendres i robar-ne l’essència. Bon cap de setmana!

Em sent de poble

dimecres, 11/04/2012

Sempre he dit que m’agraden els dies de festa. Xicotets regals que t’exporten fora de la rutina.

Quan hi ha retrobada és dia de festa per mi. Jornada d’incontrolada passió i celebració sentimental per aquells que no en gaudim dia rere dia. Ja fa anys que vaig decidir viure al poble, al meu, però segueixo traient l’esperit cosmopolita quan se’m presenta l’ocasió. En esta, he gaudit d’una passejada per la Ciutadella, amb fred i sol. El parc és un autèntic viatge en el temps, penso. Em sobra certa tendència gratuïta al ‘guirisme’, però em quedo amb els sons que m’arriben de les bèsties properes i el soroll de les trepitjades a l’ avançar. Converso reparadorament fins l’hora del dinar. Llegeixo diaris de diumenge, com quan els passo al poble. Descobreixo la Història que s’amaga sota la terra que trepitjo. Veïns del barri de la Ribera, els primers plànols i traçats de Josep Fontseré, burgesos industrials barcelonins. Visualitzo visitants amunt i avall de l’Exposició Universal de 1888 i escolto les inèdites veus dels qui se sorprenien amb el primat albí. Sempre m’ha embadalit imaginar, fins aconseguir veure, escenes quotidianes d’anys passats, de segles passats. A punt de ser atropellada pel Mihari d’una novell conductora davant del Parlament, sento que per tornar al passat tot es redueix a reviure sensacions: recordar certa olor, retastar certs gustos, recitar certes veus, recuperar certes textures i repassar la vista cap enrere.

Tanco els ulls, ho revisc i torno al meu origen. A la gran ciutat també em trobo el poble.

Foto: Iulian Zambrean