Arxiu de la categoria ‘General’

Ximo Puig: un triomf fàcil, ràpid i barat.

dimarts , 3/04/2012

El triomf de Ximo Puig en el 12è Congrés Nacional del Partit Socialista del País Valencià ha estat com un bitllet de cinc euros a terra. Te’l trobes i l’agraïxes. Potser no el necessitaves, però estes coses mai estan de més. El gaudeixes durant unes hores. En el cas del morellà, fins que anuncia la seua executiva. Un triomf fàcil, ràpid i barat.

Ximo Puig té un discurs regat amb els comentaris del socialisme de pacotilla tan propi del nostre país, i que en cada Ple escalfa el cul als seients de l’hemicicle de Les Corts.

Foto: Iulian Zambrean 

 Este que odio i que s’omple la boca amb un valencianisme de cassalla i porró i deixen anar paraules com català amb cert deix reprovable. Em fot escoltar el nou líder del PSPV a la tele i trobar-me renegant del tercermundisme en el que vivim. Tampoc amb Ximo Puig s’arreglaran les goteres d’este país.

No és ambició de la que escriu semblar una líder convençuda del que diu i convencent als qui la llegeixen. Però tampoc amago les meues preferències. Algú em va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me’l creia. I ho segueixo fent. Això si, menys intensament. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l’espectre ideològic.

Un altre congrés celebrat i acabat amb notícies generalistes. Poques novetats en la foscor generalitzada del panorama. Perspectives de canvi tantes com probabilitats que neve esta tarde. Batejo este 12è congrés de poca calada explicativa, però de complexa conjugació circumstancial. I que em fa veure que a vegades l’estructura s’aguanta amb banalitats relatives.

Continuo aferrant-me a a elements quotidians per no perdre la distància amb cert sentit necessari de la realitat. Em refugio de la realitat política valenciana en un cap de setmana de marc pasquer i calor d’intensitat notable a migdia.

 

I després del #29M, què?

dimarts , 27/03/2012

Després de dijous tot continuarà d’alguna manera o altra, i la majoria tindrà por dels canvis, i molts pocs no en tindrem, simplement. De fet, no ho sé.

El que sí sé és que dijous caldria començar de zero. Una reforma laboral tan injusta pels treballadors com ho és la que ens han imposat és més que suficient per començar a decidir quines són les guies que vol seguir una nació en matèria estatal.

Guiar el camí com a resultat d’un exercici democràtic no agrada a tots, cadascú ha de decidir si això és bo o dolent. Però al País Valencià comença a despertar-se-li la gana d’assistir a un exercici de maduresa política i democràtica. I els valencians, hem de ser capaços d’analitzar els fets com es mereixen i no témer a que un dia torne a sortir el sol.

Foto: Iulian Zambrean

Tan de bo algun dia, tot es col·lapse perquè els transportistes segueixen fent vaga i els diaris no arriben. Un dia on ningú puga conduir ni menjar peix del dia, per exemple. Aleshores sí que tot canviarà i la gent s’espantarà perquè parlaran de la reforma laboral i de la crisi de l’euro i del petroli barrejat amb el canvi climàtic.

Això sí, alguns sempre seguiran pendents només de la champions i d’animar l’equip ix.

 

El futur de la política

dilluns, 26/03/2012

Hi ha dies normals. Dies on la política facilita la vida. I dies estranys. Dies on la política es cargola de tal manera que se’m fa difícil de creure, d’empassar-me-la. El sentit comú i el de la responsabilitat es desdibuixen. Tanco el diari i els fets es van succeint com un torrent. Em refaig de la primera de les injustícies, i estes es van succeint sense que puga aturar-les. El pitjor és saber que faran més injustícies quan encara estic rebent el cop de les primeres. Aleshores les paraules em surten des de l’estómac. Embolcallades amb una mescla agre de ràbia i retret. Disparant piulades com si foren fletxes en forma de veritats com a punys. Tot surt, la merda sura i es queda a l’ambient. Però no em sento millor per ferir polítics aliens. Ni cicatritza la ferida que ells han fet en mi. Ni em sento terriblement gran i enorme al seu costat. Tot el contrari: el destí segueix sense donar-me senyals per creu-me’l. Darrere la democràcia, la llibertat, i la igualtat, encara em queda el dubte constant i de saber què seran capaços de fer. Fins on arribaran?

Foto: Iulian Zambrean

El després, quan la democràcia esdevinga en capacitat innata de la societat, es fa etern. El futur es converteix en una bombolla de sabó que vola i no sap on desfer-se. Caldrà marcar-li el seu full de ruta.

Solitud

diumenge, 18/03/2012

Feia temps que no gaudia de la meua condició de persona normal i corrent. Jo sola, immersa en les meues tasques. He deixat d’invertir hores en afers absurds, farcits de falses importàncies. De coses que ens venen com imprescindibles però que, a poc a poc, van menjant-me la moral. Des del dia quinze que gaudeixo de la meua mortalitat. De la discreció que atorga la benedicció de la indiferència, al apartar-me del corrent de la festa. Avui sóc jo mateixa, lliscant complaguda, amb el meu propi ritme, pel corrent de les coses. Alleugerida i deixant-me enlairar, voltant per la natura solitària.

Foto: Iulian Zambrean

He passat moltes hores pensant que podria redreçar petites coses. Ara vull ser la que sóc: la persona que camina set quilòmetres sense més objecte que comprar el diari per a després, sola a casa, desestimar el gruix de les notícies i gaudir-ne dels suplements; la clienta del bar que comparteix converses sense transcendència, i fa ús del seu bon humor, per deixar-se després a l’esquena una petita alegria compartida; l’alumna, que redreça llibres i apunts; l’amiga, farta de ser segon plat per culpa de totes les batalles perdudes que gaudeix dels silencis… I una cosa curiosa, ha saltat el tap que m’impedia agafar-me al tren de fer el que vull.

Per alguna raó tinc una capacitat il·limitada d’assumir responsabilitats, així que demane que a partir d’ara no m’aclapareu amb encomandes que reclamen una resolució immediata. Res d’accelerades, ni precipitacions. Vull encalçar-me la vida a poc a poc. Treballar no és una situació d’emergència. És un procés que cal afrontar amb certa meticulositat. Així que ficaré les exigències en un contenidor d’espera. Gaudiré de la breu llibertat que em queda abans no comence a capbussar-me en la voràgine. I ho adverteixo: si després de tot res no casa, no casa. Mai més em barallaré contra la convinença.

A Barcelona sempre va bé

dimecres, 14/03/2012

Barcelona és tantes coses que no ho saps explicar. És contradictòria i és un passat molt present i un futur que es respira per tot arreu. És sentir-te de moltes maneres.

A Barcelona és obrir la finestra i trobar-te amb este paisatge. El para-sol, les paradetes d’estendre roba i el mur de pedra. Potser a alguns els sembla horrible, a tu t’agrada. Pareix una escenografia d’aquelles tan modernes. Quasi es pot veure a Hamlet recitant el seu monòleg enfront del para-sol.

Saps que hi han hagut altres cases abans. Cases que li encantaven. Però estes vistes et poden. Veure el cel sempre gris, encara que el ritme a fora és un altre. Aquí el ritme és el teu que s’adapta, qui ho sap.

Este cub rectangular et fa de llar quan l’altre no està. T’oblides dels plats bruts i d’alguna caixa pendent de ser enllestida. Revises els llibres i et lamentes de quants et manquen per llegir. També t’adones de la maduresa i del bagatge que el seu propietari ha acumulat a través de la lectura. La vista se’t deté en alguna caràtula que fou la bonus track durant molts mesos. Revius aquells dies amb un somriure lleuger als llavis. I beneeixes la tornada a Barcelona.

Àpats el més casolans possibles dins la pròpia ciutat. Compartir taula amb incondicionals, beure cava i mirar a la teva dreta per reafirmar moltes coses. Sentir l’orgull al pit per la bellesa torbadora de les vistes i per tenir molta son però no importar-te el més mínim.

A Barcelona i amb la vista al mur de pedra, apuntes el cub rectangular com cau on creus que podries viure. Hi tornaràs. Que vagi bé per dir adéu i s’ha de dir simpàtic, t’ho han advertit.

Baixes o puges?

dimarts , 6/03/2012

L’ésser humà en el mateix instant de néixer és obsequiat amb la llibertat. Un do que romandrà en la persona si conviu amb respecte i raonament. Sense  imposar mai la seua voluntat a la força als altres. Dialogant sempre.

Malauradament m’adono sovint que hi ha llenguatges caracteritzats per la manca de diàlegs. Són estos llenguatges els que m’he cansat d’escoltar. Els llenguatges buits, pura façana i mentida.

Els valencians estem farts d’escoltar paraules farcides de gestos pomposos per impressionar el poble. Paraules que han patrocinat una falsetat que no es mereix la nostra terra. S’ha posat en dubte la fidelitat dels valencians al seu país. I així, una vegada i una altra, ens hem deixat utilitzar com contenidors on abocar el solatge espés. S’ha parlat i es parla de les idees, com qui escampa cortines de fum, que empudeguen esta pacient i, malgrat que pese, indiferent terra.

Fins ara se’ns ha dogmatitzat i adoctrinat a veure brillar ombres de sospita, corrupció i prevaricació.

I jo, m’autoconfesso, també he estat alliçonada a escoltar, veure i callar. Sempre amb el rere fons de per què parlar quan ja ens està bé així.

Sóc sabedora de que faig tard. Però no em vull avergonyir d’afirmar que és en este moment quan tinc la necessitat vital de despertar-me i reclamar per exigir que es parle de les persones. Des del respecte i confiança que s’obté amb els anys i els gestos de solidaritat, compromís i defensa, si cal. De paraules que hi ha rere la cultura, de les tradicions que ens fan còmplices amb els veïns, de la nostra pròpia naturalesa de ser i comportar-nos.

Sí,  ho sé, arribo quan la major part de la feina ja l’heu feta qui porteu anys patint i pagant molt car el pensar diferent. Però és ara quan, més que mai, molts valencians ens trobem amb la necessitat de passar comptes. Repassem els camins recorreguts i  escoltem els batecs del camp i de la mar que ens fan sentir vius.

Ells, després de tot, passaran per haver estés uns vestits bruts, tacats per l’engany. Jo, nosaltres, i molts de vosaltres, en canvi, hem trobat el lloc des d’on escriure els somnis dels éssers que volen ser lliures.

I tu lector, baixes o puges?

 

Camí de dilluns

diumenge, 4/03/2012

Després de recórrer  el plaent camí del cap de setmana, descobreixo el munt de tasques que no he pogut ni encetar i en què ha quedat el  projecte de redreçament dels espais, llibres i apunts. Constato que reprendre el ritme després del cap setmana em fa molta mandra. I què he fet per evitar-ho? Obviar completament tot allò relacionat amb obligació i compromís. No m’excuso, però hagués pogut ser pitjor. Podria haver-me compromès a coses més transcendents, com ara omplir la nevera (cosa que no he fet mai, fer la compra en cap de setmana dic), practicar listening (cosa que sí he fet fins que la capacitat auditiva de la llengua anglesa ha dit prou), o fer estiraments d’abductors i d’isquiotibials (i per què patir dolor?).

En canvi, tot i ser diumenge respecto el ritual d’alçar-me a les set i agrair la brisa generosa des de la terrassa vora el mar . El sol es desperta amenaçant, però les palmeres es deixen acaronar per un vent tímid. Unes hores més tard camino acompanyada, sempre, per enraonar  tot el trajecte. Caminar, respirar, és una feina perfectament automatitzada i compatible amb una conversa enriquidora.

Una vegada conquerit el diari del dia, el fullegem a una de les taules del bar que porta per nom el meu cognom. Ens barrem el pas entre cadires i seiem procurant no tacar de suor els encenalls. Els cambrers parlen animadament i poc a poc comença el moment de fer negoci i ja s’acomboien al coincidir amb rostres coneguts, des de molts estius enrere.

La conversa és més àgil a la tornada, la cocacola amb gel ens fa efecte, quan tot l’alè és nostre. Com avui és diumenge, tot el passeig va ple de famílies amb criatures, no pas llunàmbules, almenys encara no. Ens acomiadem al meu carrer. Demà repetirem la matinada. A casa, bec mig litre d’aigua, directament de l’ampolla. Al morro, com en diem.  Dutxa ràpida i em deixo eixugar els cabells pel sol que compleix la seua amenaça matinera.

Uns raigs de sol em besen parpelles adormides i cames cansades. Per un moment tinc la intenció d’entrar i posar-me amb el projecte de cap de setmana. Però és una temptació que només em dura uns segons, esvaïda ràpidament pel meu desig de sobreviure a una imatge que em resulta incapaç de pair, més tard.

Més tard, ara, quan la pluja enterboleix les últimes hores del diumenge i defineix en una escala de grisos el fi del cap de setmana. Dilluns arriba amb la treva i puc eixugar els records, estendre els pensaments mullats i reprendre els compromisos i obligacions d’entre setmana. Començar el camí, un altre cop.

Foto: Iulian ZambreanFoto: Iulian Zambrean

 

Rufus, pur deliri

divendres, 2/03/2012

Com sempre quan vaig a un concert i escolto cançons amb unes lletres magnífiques i un cantant superlatiu, passo uns dies com si no tocara de peus a terra.

Em venen al cap parts de la conversa prèvia abans de seure, les cares, mirades, expressions i gestos del públic que poc a poc ocupa els seients. Tots impacients.

Ho reconec, sóc mitòmana, i molt. El Rufus Wainwright em supera, em passa igual amb en Llach, entro directament en trànsit.

Durant el concert no veig ningú a la platea, no sento la gent tossir, no noto com se mouen als seus seients, no sento els xiuxiueigs constants de la parella que tinc al costat, i les quasi dos hores em passen sense adonar-me’n. Ric, m’emociono, també m’entendreixo. Em deixo sorprendre per la quantitat de recursos vocals i pianístics que té este home. És brutal l’arc emocional que transmet durant tot el concert, musicalitzant situacions que tots vivim, com són les relacions entre germanes.

Em congratulo d’haver tingut el privilegi, de gaudir d’este espectacle tridimensional.

L’escenari gegant també és protagonista: un piano immens de color negre, custodiat per l’Orquesta Simfònica de Castella i Lleó, dirigida per Andrés Franco, i un Rufus Wainwright que es presenta com un autèntic dandy amb vestit gris clar, mocador lligat al coll i una gran flor blanca a la solapa.

Les lletres de la seua música, des de la nostra cultura mediterrània, poden semblar massa clàssiques o elevades, però en paraules del propi Rufus: els qui viuen l’anglès com primera llengua tenen el deure d’adorar a Shakespeare. I és per això, que tot el món hauria d’estimar els seus sonets.

Esta afirmació de Rufus bé podria ser absolutament universal , al meu entendre, ja que la riquesa lingüística no hauria d’entendre de fronteres. Però, en canvi, aquí cantautors i poetes encara reben crítiques pels seus projectes conjunts. I això fa ràbia. Però fot molt més saber que encara avui en una cultura menuda, com la nostra, la col·laboració entre dos persones que sumen continua provocant la gelosia de moltes altres, tal i com apuntava el propi Lluís Llach l’any 2009.

Gelosia provocada segurament perquè quan un músic desgrana versos amb sentiment sincer és llavors quan la música fa que la poesia passe de ser una preciositat a un pur deliri. Una autèntica passió.

 

 

 

 

Carta als estudiants valencians

dimecres, 29/02/2012

Apreciats estudiants valencians,

Em consta que en els darrers dies molts ciutadans del País Valencià ens hem emocionat amb vosaltres. Molts dels qui ens sentim vinculats a les lluites socials des de fa molt de temps ens sentim orgullosos dels qui únicament amb els llibres us heu jugat alguna cosa. Heu trencat premisses que fins ara dificultaven pensar diferent i en veu alta. Senzillament us heu vist afectats pel que heu pensat i opinat davant les retallades. Heu subvertit les vostres pròpies vides, passant per alt els paràmetres que ens han estat imposats per explicar-les.

L’actitud amb la que us heu presentat davant tot el país té la seua arrel en les condicions en què es produeixen, es comparteixen i s’encarnen les idees. Al llarg d’estos últims set dies de manifestacions guiades per una operació íntima i política, que no polititzada com alguns mitjans s’han encarregat de titllar, es pot dir que la vostra actitud s’ha caracteritzat per ser:

-Col·lectiva i generosa: l’educació es presenta, sovint, encaixada en corrents i sistemes d’aprenentatge enquistats en models del passat. En canvi, vosaltres n’heu presentat una que té capacitat de traspasar estes barreres, fins i tot d’abordar problemes que ens afecten. Heu buidat la societat valenciana de les posicions preconcebudes per a perseguir junts el fil d’una interrogació que ens confronta a un mar de dubtes compartit; i finalment en l’acció, ja que no entenem l’educació com un moment separat de la pràctica. Col•lectivitzar l’educació és posar en marxa processos i dinàmiques capaces de connectar amb el que passa i, sobretot, amb el que pot arribar a passar.

- Desinstitucionalitzada: l’educació encara està amenaçada per la institucionalització de les seves instàncies de reconeixement i legitimació. A cada temps li ha correspost trobar les seues pròpies maneres de combatre i desbordar estes amenaces. Organitzar una societat jove i estudiant que apareix quan i on menys se l’espera és potser una de les respostes més decisives que pot donar l’educació. Avui l’educació a més de  lluitar contra la ignorància o l’absència d’idees, se les ha de veure amb la producció contínua i avasalladora d’idees òbvies que impedeixen escollir, fins i tot pensar, lliurement els joves estudiants.  Davant d’això, la vostra decisió insistent de continuar experimentant, parlant, escrivint, fins i tot quan entre les nostres paraules sentiu la incomoditat del silenci i del sense-sentit, és l’única via per combatre la imposició de pensaments.

- Oberta a la participació. Si els joves voleu tenir algun paper decisiu en el país que ens toca viure heu de neutralitzar qualsevol via d’intervenció, i aventurar-vos en una terra de ningú, on transmetre un discurs que tinga efectes de realitat, i no que siga una mera declaració programàtica.

Per fer apassionada l’educació us heu de jugar alguna cosa, heu de trencar els cercles d’impotència i d’autosatisfacció en què tan fàcil i còmode resulta refugiar-se. Este entrada  de la llunàtica criatura que el subscriu vol ser una invitació a donar este salt, a fer vostres algunes de les proposicions que en estes línies he volgut compartir amb vosaltres. Podeu, podem anar junts o no en esta tasca, en este desafiament. No és el que compta. L’important és que no ens quedem quiets, ni tristos ni porucs.

 

Comencem a conèixer, a construir.

dimarts , 28/02/2012

Avui, el comentari del dia és la publicació d’un enllaç a un article on es diu que el català va nàixer dos segles després de la conquesta de València, per part de Trini Miró.
Això no és res més que una més del que en la política valenciana es coneix com campades, que vindria a ser una ficada de pota per part de l’areny de càrrecs polítics afins a Paco Camps. Tanmateix, estes ficades de pota prenen consideracions molt més àmplies, quan la seua autora és l’exconsellera de Cultura.
Personalment, penso que nomenar una consellera que comet faltes d’ortografia quan escriu en valencià no és el millor que podia fer el President de la Generalitat Valenciana l’any 2007. Sembla clar, però, que tot i que per opositar a qualsevol lloc de l’Administració necessites conèixer el valencià, per opositar a consellera, sols necessites conèixer a algun valencià.
També penso que no és la millor solució la presa per l’Executiu després del 22 de maig de 2011 al posar la conselleria en mans de la que, primer afirma “com que sóc negra, em cauen tots els marrons” i, després no sent vergonya al ser trending topic per confondre l’autor de Tirant lo Blanc.

És per tot això que crec important que tots els valencians coneguem els seus errors, i els de dreta en este govern n’han estat molts, segurament masses, però el d’un govern format per polítics que es dediquen a mutilar la nostra llengua ha de ser l’última de les campades en cometre’s. El pitjor és que no veig tant difícil que es puga tornar a repetir veient com estan anant les coses al País Valencià.

Dijous passat amb motiu de la presentació del diari Ara a València compartia conversa i sopar amb el politòleg de la casa, Jordi Muñoz. D’ell vaig aprendre que la seua professió dóna per saber una mica més del que t’agrada, desconèixer falsos mites sobre la política i saber coses de dubtosa/relativa utilitat. Entre moltes altres, els conceptes mítics referents a la teoria política i de la democràcia. Tots dos fan referència a com en el s.XIX les comunitats anaven conformant-se en nacions, i d’altres, en ens organitzats que anomenaven Estats. En fi, són processos de construcció. Començar a perfilar conceptes. Donar forma a idees i construccions, fins al moment, mentals. I justament este és el sabor que se’m queda a la boca després de compartir poliols amb Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Miquel Gil. Tres dels grans. No sols de la música valenciana. Tres grans de la Cultura. Sí, així. En majúscula.