Arxiu de la categoria ‘General’

La contracrònica

diumenge, 26/02/2012

Dijous amb tarde de divendres. Sabates de talons i abric nou que lluir. Lentament la tarde cau i el sol marxa. L’ambient gèlid s’instal·la premonitori al cotxe que m’hi porta. Riure distés i intens. Cert cansament i ganes de poc. Certa curiositat i ganes de molt. Rostres pendents de ser identificats, esperant el seu moment. Conversa al bar amb l’editor de capçalera per veure les cares de signatures conegudes. Sonen expressions i temps verbals característics del Baix Maestrat, la Plana, el Camp de Morvedre, la Ribera, l’Horta, de la Marina i altres punts del País Valencià. Una nit allargada fins la matinada que s’ha fet curta. Són hores de xarrades infinites que se tanquen amb moltes abraçades, com ha de ser.

Un sol generós de febrer ens apropa fins el carrer Cavallers. Dos cavallers ens esperen. Una cruïlla de passadissos fins la trobada amb el tercer dels cavallers. Ens reconeixem afectuosament. I tornem a riure en saber-nos torracollons. Ell és de qui l’escriptor de Sedaví ha dit: Si en cinc minuts ha fet un bon discurs, és d’esperar que en quatre anys faça un bon treball. Així ho sento. Potser perquè així ho necessito també.                                       Tissanes, infusions i  tallats amb llet natural després de dinar per fer-la petar al carrer de Sant Ferran amb valencians que fan bona música i que inspiren joves a seguir amb la ideologia activista.

A l’estació, cada maleta arrossega un drama. Dissabte de matí, no les he pogut comptar totes, però he sentit molts fragments de conversa per telèfon. També em veig la tensió , els nervis i la incertesa de no saber si en qualsevol moment s’espatlla del tot este moment d’estació en què  tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
Són moments on el món s’atura mentre  repasso bitllets, escric missatges i faig l’última trucada. El tren arrenca i al davant tenim centenars de quilòmetres que recòrrer este cap de setmana perfecte. Potser alguns plans es desintegren en un escenari de tristesa col·lectiva com ho és d’on han florit les veus de la primavera valenciana. Exhalo tot l’aire que em permeten els meus pulmons d’anys i panys d’abús del poder. I sentencio que vull un país amb capacitat d’improvisació. Carrego una mica contra tot i semblo sentir-me una mica millor. Potser sí que sóc una torracollons, sí.

Despertar en trending topic

dimarts , 21/02/2012

Em reconec fidel seguidora de tertúlies, televisives i radiofòniques. I sempre he envejat els tertulians que tenen claríssim què pensen de tots els fets que passen, i ser capaços de transmetre-ho en poc menys de seixanta segons. Esta enveja que sento cap a ells té la seua base en la temor que tinc a que les meues opinions resumides en cent quaranta caràcters semblen sentències.

Però les veus dels joves estudiants ahir als carrers sols tenen una possible valoració absoluta. Tothom a la xarxa, des d’ahir, pot llegir molt i veure encara molt més sobre el que ha passat a València. Cadascú troba un matís i es pot estar parlant cent hores, però que la gent es moga i diga prou està molt bé.

I molts dels qui ens trobem lluny, sols físicament, del IES Lluís Vives i de la Facultat de Geografia i Història de València hem deixat de banda el ja més que descolorit “aquí no es queixa mai ningú” i l’hem renovat per “aquí es comença a moure alguna cosa”.

Des de fa vint-i-quatre hores en qualsevol indret del País Valencià es parla més del compte de política i economia. I com si es tractés d’un bar més, la xarxa s’omple de piulades sobre problemes, solucions, decepcions, de canvis, realisme i utopies.

I enmig d’això, sense saber-me’n capaç, escric cent-nou caràcters, faig clic a enviar i reparteixo una piulada, abans de passar una nit polonesa amb la poeta Szymborska.

En despertar, el principal neguit que m’assetja és la sensació de no entendre. Per això, a diferència de la Sra. Paula Sánchez de León, els estudiants continuarem preguntant. Perquè quan preguntem som conscients d’allò que no sabem, volem saber-ho i reconeixem la nostra ignorància.
El que al cap i a la fi, ara al País Valencià té a veure amb un cert grau de valentia.