Arxiu de la categoria ‘Joves’

Temps de maduixes

dimarts , 1/05/2012

El meu cos no s’acostuma als dies de festa. Porto dos dies amb un mal d’esquena considerable.

Sembla que la primavera s’apodera del temps i li aporta esta inestabilitat tan palpable a la manifestació del 25 d’abril de dissabte a València.

Dissabte nit tot i les precarietats tècniques i les rareses de l’entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de @MRElectrique i de la seua candidesa. Totalment digne de barnús per part meua. No puc evitar, entre cigarreta i cançó, pensar en demanar-li de casar-nos, animada per la ginebra i el bon ambient. Esta variabilitat atmosfèrica es combina perfectament amb l’humor de @lucreciadeborja. Confiança i complicitat a tres bandes. Xalo d’estos moments de la nit que m’emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l’espècie humana.

Quasi a la matinada marxo a la tranquil·litat de la Serra d’Espadà. Em costa llevar-me perquè vull retenir l’extraordinària nit passada. La llum entrant per la finestra, mitja volta i un Cesk Montllorià a l’i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son.

Ja vestida exploro les possibilitats del terme no fer res. Segueixo cabussant-me en l’esplèndida escriptura de García-Márquez. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars a la carretera, pensaments i records encara d’alguna de les confessions surrealistes durant la nit valenciana.

Dilluns segueix la festa per trastocar la rutina. @duesotrescoses presenta la seua obra al café literari del poble. Enmig d’un sopar extremadament divertit, de sobte anuncio que he renunciat a la maternitat, potser fruit de la meua negativa a pensar en el futur. Al voltant cares de sorpresa. Alguna cella obliqua temporalment. Però ràpidament apareix la mà cobrint el genoll. Ens creuem mirades del jo ja t’entenc i saps que em tens aquí. Venen els vins i els musclos rapitencs.

Al matí em convenço de que quan les racionalitats marxen de viatge sense data de tornada no espero ni postals ni un trist sms. Un comiat forçat amb un va sí, que anirà bé.

Sabem que vindran camins de baixada que fan pujada. Però que vols què fem? Seguirem mirant l’horitzó.

Foto: Iulian Zambrean

Baixes o puges?

dimarts , 6/03/2012

L’ésser humà en el mateix instant de néixer és obsequiat amb la llibertat. Un do que romandrà en la persona si conviu amb respecte i raonament. Sense  imposar mai la seua voluntat a la força als altres. Dialogant sempre.

Malauradament m’adono sovint que hi ha llenguatges caracteritzats per la manca de diàlegs. Són estos llenguatges els que m’he cansat d’escoltar. Els llenguatges buits, pura façana i mentida.

Els valencians estem farts d’escoltar paraules farcides de gestos pomposos per impressionar el poble. Paraules que han patrocinat una falsetat que no es mereix la nostra terra. S’ha posat en dubte la fidelitat dels valencians al seu país. I així, una vegada i una altra, ens hem deixat utilitzar com contenidors on abocar el solatge espés. S’ha parlat i es parla de les idees, com qui escampa cortines de fum, que empudeguen esta pacient i, malgrat que pese, indiferent terra.

Fins ara se’ns ha dogmatitzat i adoctrinat a veure brillar ombres de sospita, corrupció i prevaricació.

I jo, m’autoconfesso, també he estat alliçonada a escoltar, veure i callar. Sempre amb el rere fons de per què parlar quan ja ens està bé així.

Sóc sabedora de que faig tard. Però no em vull avergonyir d’afirmar que és en este moment quan tinc la necessitat vital de despertar-me i reclamar per exigir que es parle de les persones. Des del respecte i confiança que s’obté amb els anys i els gestos de solidaritat, compromís i defensa, si cal. De paraules que hi ha rere la cultura, de les tradicions que ens fan còmplices amb els veïns, de la nostra pròpia naturalesa de ser i comportar-nos.

Sí,  ho sé, arribo quan la major part de la feina ja l’heu feta qui porteu anys patint i pagant molt car el pensar diferent. Però és ara quan, més que mai, molts valencians ens trobem amb la necessitat de passar comptes. Repassem els camins recorreguts i  escoltem els batecs del camp i de la mar que ens fan sentir vius.

Ells, després de tot, passaran per haver estés uns vestits bruts, tacats per l’engany. Jo, nosaltres, i molts de vosaltres, en canvi, hem trobat el lloc des d’on escriure els somnis dels éssers que volen ser lliures.

I tu lector, baixes o puges?

 

Despertar en trending topic

dimarts , 21/02/2012

Em reconec fidel seguidora de tertúlies, televisives i radiofòniques. I sempre he envejat els tertulians que tenen claríssim què pensen de tots els fets que passen, i ser capaços de transmetre-ho en poc menys de seixanta segons. Esta enveja que sento cap a ells té la seua base en la temor que tinc a que les meues opinions resumides en cent quaranta caràcters semblen sentències.

Però les veus dels joves estudiants ahir als carrers sols tenen una possible valoració absoluta. Tothom a la xarxa, des d’ahir, pot llegir molt i veure encara molt més sobre el que ha passat a València. Cadascú troba un matís i es pot estar parlant cent hores, però que la gent es moga i diga prou està molt bé.

I molts dels qui ens trobem lluny, sols físicament, del IES Lluís Vives i de la Facultat de Geografia i Història de València hem deixat de banda el ja més que descolorit “aquí no es queixa mai ningú” i l’hem renovat per “aquí es comença a moure alguna cosa”.

Des de fa vint-i-quatre hores en qualsevol indret del País Valencià es parla més del compte de política i economia. I com si es tractés d’un bar més, la xarxa s’omple de piulades sobre problemes, solucions, decepcions, de canvis, realisme i utopies.

I enmig d’això, sense saber-me’n capaç, escric cent-nou caràcters, faig clic a enviar i reparteixo una piulada, abans de passar una nit polonesa amb la poeta Szymborska.

En despertar, el principal neguit que m’assetja és la sensació de no entendre. Per això, a diferència de la Sra. Paula Sánchez de León, els estudiants continuarem preguntant. Perquè quan preguntem som conscients d’allò que no sabem, volem saber-ho i reconeixem la nostra ignorància.
El que al cap i a la fi, ara al País Valencià té a veure amb un cert grau de valentia.