Arxiu de la categoria ‘Llunambulades’

Començar de nou

dilluns, 21/05/2012

Dissabte passat ens vam trobar, a la seu de l’Ateneu Cultural de Benicarló, una quinzena de persones per assistir a la presentació del llibre: Començar de nou, de Ferran Casas i Joan Rusiñol.

La presentació del llibre va anar a càrrec dels dos autors, periodistes del diari ARA, que van fer una reflexió sobre la situació actual i l’enfocament del llibre, destacant que precisament fent créixer la idea de que només amb un estat propi ens en sortirem.
Amb un llenguatge entenedor, amb exemples actuals i conjunturals ens van explicar els vincles entre la política de caire econòmic i fiscal i el nostre dia a dia, però també del moment polític actual, posant en contradicció algunes polítiques que fan els governs amb les retallades.
El llibre està farcit de testimonis que posen en evidència la manca de practicitat de l’organització territorial a la que ens sotmet l’estat espanyol i com amb un altre model, Catalunya podria afrontar millor els reptes que hi ha sobre la taula.
Escoltar i aprendre de les experiències que van compartir els periodistes amb els assistents, per mi va ser com quan veus sobre un escenari que ha cobrat vida un concert, acte o conferència que ha nascut del teu cap i li has donat forma teclejant en un ordinador. La satisfacció que et produeix sols és comparable a la del guionista que veu la seua història plasmada a un còmic, pel·lícula o obrra de teatre.

Però dissabte no em vaig sentir útil pel meu poble, ni el meu poble em va fer sentir orgullosa d’ell. Hi poses tot l’interès, li dediques totes les hores necessàries per ajudar a que la vida cultural del teu entorn millore, i el teu poble no et respon. Ja no sols el poble, així en general, sinó que aquelles associacions i entitats culturals que s’omplen la boca amb paraules auto-afalagadores respecte la seua tasca cultural, tampoc et responen.

M’enrabio amb la meua vocació de ser activista cultural. Ajudar a que la vida cultural del meu poble evolucione, bé formant part d’una comissió fallera o bé organitzant concerts. Tant és. Vull que esta siga la meua manera de contribuir a la millora del meu poble. Per poder contribuir penso que s’ha de compartir sense límits. I per això, a vegades comparteixo treball, altres coneixement, i d’altres contactes. Es tracta d’un nou paper que he descobert: ser connectora, aprofitar el meu lloc d’observadora i consumidora de cultura i la societat benicarlanda per establir ponts entre persones i projectes que no es coneixen perquè treballen junts i siguen més forts que per separat. És un paper que m’encanta. Però tindre esta visibilitat també té un altre risc: estic exposada a filies, fòbies i opinions de persones que no conec ni em coneixen.

Però si l’alternativa és no fer res, no recomanar res, no llançar actes diferents, com el de dissabte, per temor al què diran, llavors assumiré el risc. Tot i que em costa pair encara que no es pot acontentar a tot el món. El fals amiguisme, la supèrbia, la falta de compromís i d’ètica em segueixen fent mal per injustes. Però, poc a poc, vaig adonar-me’n que són el preu a pagar si una decideix moure’s en serio i públicament per millorar el seu entorn.

Foto: Iulian Zambrean

 

Temps de maduixes

dimarts , 1/05/2012

El meu cos no s’acostuma als dies de festa. Porto dos dies amb un mal d’esquena considerable.

Sembla que la primavera s’apodera del temps i li aporta esta inestabilitat tan palpable a la manifestació del 25 d’abril de dissabte a València.

Dissabte nit tot i les precarietats tècniques i les rareses de l’entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de @MRElectrique i de la seua candidesa. Totalment digne de barnús per part meua. No puc evitar, entre cigarreta i cançó, pensar en demanar-li de casar-nos, animada per la ginebra i el bon ambient. Esta variabilitat atmosfèrica es combina perfectament amb l’humor de @lucreciadeborja. Confiança i complicitat a tres bandes. Xalo d’estos moments de la nit que m’emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l’espècie humana.

Quasi a la matinada marxo a la tranquil·litat de la Serra d’Espadà. Em costa llevar-me perquè vull retenir l’extraordinària nit passada. La llum entrant per la finestra, mitja volta i un Cesk Montllorià a l’i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son.

Ja vestida exploro les possibilitats del terme no fer res. Segueixo cabussant-me en l’esplèndida escriptura de García-Márquez. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars a la carretera, pensaments i records encara d’alguna de les confessions surrealistes durant la nit valenciana.

Dilluns segueix la festa per trastocar la rutina. @duesotrescoses presenta la seua obra al café literari del poble. Enmig d’un sopar extremadament divertit, de sobte anuncio que he renunciat a la maternitat, potser fruit de la meua negativa a pensar en el futur. Al voltant cares de sorpresa. Alguna cella obliqua temporalment. Però ràpidament apareix la mà cobrint el genoll. Ens creuem mirades del jo ja t’entenc i saps que em tens aquí. Venen els vins i els musclos rapitencs.

Al matí em convenço de que quan les racionalitats marxen de viatge sense data de tornada no espero ni postals ni un trist sms. Un comiat forçat amb un va sí, que anirà bé.

Sabem que vindran camins de baixada que fan pujada. Però que vols què fem? Seguirem mirant l’horitzó.

Foto: Iulian Zambrean

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…

És divendres

divendres, 13/04/2012

Una altra setmana. De sumes i restes amb una agenda entre les mans. Les butxaques amb alguna moneda menys i plenes de coses intangibles. Coses petites per anar sumant i arribar al divendres amb el pensament despistat pel cansament. M’entristeixo per la marxa de la meva companya de feina. Penso en el futur i recaic constantment en un passat recent. Passejo per carrers que abans sovintejava. De nou tornar a casa, sense ganes de conversa. Com sovint últimament. Migdiada anestèsica i poc més. Penso en anades i vingudes, de llocs on arribar. I sento que no em costaria gaire plorar. Sovint com les poques ganes de parlar.

Llavors m’aturo en preguntes relacionades amb la funcionalitat d’escriure, en la complexitat d’expressar certs sentiments i en la reserva, cada cop major, que se’m planteja al parlar de pensaments privats. Igual aquí també arriben les reformes. És la història de sempre. La d’obrir finestres i deixar que passe l’aire una mica més gèlid renovador de partícules. No penso en tancar ni en deixar d’escriure aquí, de moment. Però a vegades costa veure que res no funciona de la millor manera.

Contradictòriament, me n’adono que sempre tinc algun lloc on anar. Alguna cosa a fer. Cites i hores apuntades en paper i en mentalitat. És divendres, per fi! I tinc ganes de desconnectar i ser capaç d’exercitar el pensament només de forma voluntària. Vespre de divendres mirant fotografies.

Foto: Iulian Zambrean

És ara quan em sento una mica poderosa i m’agradaria poder sentir esta sensació tots els dies. Fer perdurables les sensacions. Voler allargar els migdies de divendres i robar-ne l’essència. Bon cap de setmana!

Em sent de poble

dimecres, 11/04/2012

Sempre he dit que m’agraden els dies de festa. Xicotets regals que t’exporten fora de la rutina.

Quan hi ha retrobada és dia de festa per mi. Jornada d’incontrolada passió i celebració sentimental per aquells que no en gaudim dia rere dia. Ja fa anys que vaig decidir viure al poble, al meu, però segueixo traient l’esperit cosmopolita quan se’m presenta l’ocasió. En esta, he gaudit d’una passejada per la Ciutadella, amb fred i sol. El parc és un autèntic viatge en el temps, penso. Em sobra certa tendència gratuïta al ‘guirisme’, però em quedo amb els sons que m’arriben de les bèsties properes i el soroll de les trepitjades a l’ avançar. Converso reparadorament fins l’hora del dinar. Llegeixo diaris de diumenge, com quan els passo al poble. Descobreixo la Història que s’amaga sota la terra que trepitjo. Veïns del barri de la Ribera, els primers plànols i traçats de Josep Fontseré, burgesos industrials barcelonins. Visualitzo visitants amunt i avall de l’Exposició Universal de 1888 i escolto les inèdites veus dels qui se sorprenien amb el primat albí. Sempre m’ha embadalit imaginar, fins aconseguir veure, escenes quotidianes d’anys passats, de segles passats. A punt de ser atropellada pel Mihari d’una novell conductora davant del Parlament, sento que per tornar al passat tot es redueix a reviure sensacions: recordar certa olor, retastar certs gustos, recitar certes veus, recuperar certes textures i repassar la vista cap enrere.

Tanco els ulls, ho revisc i torno al meu origen. A la gran ciutat també em trobo el poble.

Foto: Iulian Zambrean

 

 

Solitud

diumenge, 18/03/2012

Feia temps que no gaudia de la meua condició de persona normal i corrent. Jo sola, immersa en les meues tasques. He deixat d’invertir hores en afers absurds, farcits de falses importàncies. De coses que ens venen com imprescindibles però que, a poc a poc, van menjant-me la moral. Des del dia quinze que gaudeixo de la meua mortalitat. De la discreció que atorga la benedicció de la indiferència, al apartar-me del corrent de la festa. Avui sóc jo mateixa, lliscant complaguda, amb el meu propi ritme, pel corrent de les coses. Alleugerida i deixant-me enlairar, voltant per la natura solitària.

Foto: Iulian Zambrean

He passat moltes hores pensant que podria redreçar petites coses. Ara vull ser la que sóc: la persona que camina set quilòmetres sense més objecte que comprar el diari per a després, sola a casa, desestimar el gruix de les notícies i gaudir-ne dels suplements; la clienta del bar que comparteix converses sense transcendència, i fa ús del seu bon humor, per deixar-se després a l’esquena una petita alegria compartida; l’alumna, que redreça llibres i apunts; l’amiga, farta de ser segon plat per culpa de totes les batalles perdudes que gaudeix dels silencis… I una cosa curiosa, ha saltat el tap que m’impedia agafar-me al tren de fer el que vull.

Per alguna raó tinc una capacitat il·limitada d’assumir responsabilitats, així que demane que a partir d’ara no m’aclapareu amb encomandes que reclamen una resolució immediata. Res d’accelerades, ni precipitacions. Vull encalçar-me la vida a poc a poc. Treballar no és una situació d’emergència. És un procés que cal afrontar amb certa meticulositat. Així que ficaré les exigències en un contenidor d’espera. Gaudiré de la breu llibertat que em queda abans no comence a capbussar-me en la voràgine. I ho adverteixo: si després de tot res no casa, no casa. Mai més em barallaré contra la convinença.

Camí de dilluns

diumenge, 4/03/2012

Després de recórrer  el plaent camí del cap de setmana, descobreixo el munt de tasques que no he pogut ni encetar i en què ha quedat el  projecte de redreçament dels espais, llibres i apunts. Constato que reprendre el ritme després del cap setmana em fa molta mandra. I què he fet per evitar-ho? Obviar completament tot allò relacionat amb obligació i compromís. No m’excuso, però hagués pogut ser pitjor. Podria haver-me compromès a coses més transcendents, com ara omplir la nevera (cosa que no he fet mai, fer la compra en cap de setmana dic), practicar listening (cosa que sí he fet fins que la capacitat auditiva de la llengua anglesa ha dit prou), o fer estiraments d’abductors i d’isquiotibials (i per què patir dolor?).

En canvi, tot i ser diumenge respecto el ritual d’alçar-me a les set i agrair la brisa generosa des de la terrassa vora el mar . El sol es desperta amenaçant, però les palmeres es deixen acaronar per un vent tímid. Unes hores més tard camino acompanyada, sempre, per enraonar  tot el trajecte. Caminar, respirar, és una feina perfectament automatitzada i compatible amb una conversa enriquidora.

Una vegada conquerit el diari del dia, el fullegem a una de les taules del bar que porta per nom el meu cognom. Ens barrem el pas entre cadires i seiem procurant no tacar de suor els encenalls. Els cambrers parlen animadament i poc a poc comença el moment de fer negoci i ja s’acomboien al coincidir amb rostres coneguts, des de molts estius enrere.

La conversa és més àgil a la tornada, la cocacola amb gel ens fa efecte, quan tot l’alè és nostre. Com avui és diumenge, tot el passeig va ple de famílies amb criatures, no pas llunàmbules, almenys encara no. Ens acomiadem al meu carrer. Demà repetirem la matinada. A casa, bec mig litre d’aigua, directament de l’ampolla. Al morro, com en diem.  Dutxa ràpida i em deixo eixugar els cabells pel sol que compleix la seua amenaça matinera.

Uns raigs de sol em besen parpelles adormides i cames cansades. Per un moment tinc la intenció d’entrar i posar-me amb el projecte de cap de setmana. Però és una temptació que només em dura uns segons, esvaïda ràpidament pel meu desig de sobreviure a una imatge que em resulta incapaç de pair, més tard.

Més tard, ara, quan la pluja enterboleix les últimes hores del diumenge i defineix en una escala de grisos el fi del cap de setmana. Dilluns arriba amb la treva i puc eixugar els records, estendre els pensaments mullats i reprendre els compromisos i obligacions d’entre setmana. Començar el camí, un altre cop.

Foto: Iulian ZambreanFoto: Iulian Zambrean