Arxiu de la categoria ‘País Valencià’

3, 2, 1: Foc i Rescat!

dilluns, 23/07/2012

Ha passat una plàcida tarda d’estiu quan cap indici ni ningú s’ha atrevit a presagiar una imminent fuga de la normalitat.

Els incendis ens recorden excel·lentment que vivim en el regne de les absències, gràcies al qual hem aprés a encaixar a la perfecció entre l’oblit i el dolor.

S’acomiaden els pins de la infantesa, s’acomiaden les cigales que passen llista.

La carretera es fa estreta, tant que sols hi caben les flames, fins on baixa el foc de les muntanyes.

Pagesos emmudeixen davant les anades i vingudes dels bombers. S’estimen els boscos perquè ho són tot en la seua vida, per això ara ells també estan a punt d’ajudar els qui venen de fora a tancar el pas del foc i espantar les flames que s’ho volen emportar tot. Aixequen la vista i no són núvols el que s’aixeca com si la mar i el cel s’ajuntaren. S’encenen les espigues i la gent del poble s’afanya a pujar a la muntanya corrent. Però no tots poden. Ja és tard.

Després, res més que una estesa de flames, fum i cendres i el bosc ha desaparegut. Les flames compleixen amb obstinat determini i impecable pulcritud la seua tasca, deixant darrere seu un desolador paisatge de mort, cendra i destrucció i impossibilitant qualsevol via d’escapatòria, que no fóra la mar.

La calma, senyors governants, té una insana tendència a la traïdoria i els incendis del País Valencià i Catalunya han estat un magnífic exemple. Queden advertits.

S’han produït incendis aterradors que han portat la mort al nostre país. No més provocació. No més arrogància. No més desordre. No més mutisme. Miren els rostres desencaixats i expressions terroritzades dels nostres bombers i reaccionen!

Accepten amb fermesa i valentia la derrota contra la irreprimible força de les flames. Prou de pensar en el seu propi benestar i pensen en el nostre incert futur, bàsicament perquè el futur s’aclarirà de tal manera que no admetrà ja cap mena de dubte. Centren els seus esforços en el que més ens interessa a tots: salvar la vida del nostre país.

Senyors governants, el rescat exigeix velocitat en la seua execució i seguretat en totes les accions, incloent-hi les més ínfimes i sovint infravalorades per vostès, com ho són les dels nostres bombers.

#maimés

#gràciesbombers

Alzamora, Teixidor i Fuster

divendres, 22/06/2012

Benvolgut Sebastià Alzamora,

hi ha qui diu que és una malaltia agonitzant el no valorar mai en positiu cap enriquidora diferència. D’exemples d’este tipus de malalts, n’hi ha molts. Un dels qui la pateix de fa anys és el PSOE-PSPV. Els socialistes no sols actuaren covardament ajornant permanentment l’aprovació de la ley de las lenguas de l’Aragó, sino que també són culpables de les incoherències balears i valencianes. Queda vist que ells ho tenen molt clar. La mala llet que gasten és immensa.

No sé si també li passa, però jo he arribat al moment en el que em resulten tan poc creïbles els missatges institucionals, que desconfio de tots. És evident que la classe política fa poc cas de les veus crítiques, molt especialment de les que s’entonen des de la literatura. I si algú emprenya massa determinades jugades i interessos, no dubten en fer-li el clàssic buit d’ostracismes del país. Malauradament, el cas del desaparegut Teixidor, n’ha estat un clar exemple.

Sort tinc del Visca el sistema, especialment el del diumenge 17 de juny. Sembla ser que la reacció esquerrana el segueix molestant a vegades, però jo des de la meua posició de lectora intento fer-li costat en les seues inacabables resistències. Sebastià Alzamora, vosté inquieta als qui fan o desfan, o millor dit, als qui voldrien fer i desfer; i tot perquè és un escriptor d’insubornable esperit lliure.

La descoberta del prolífic literat mallorquí que m’ha permès l’Ara, em fa situar-lo a tocant dels desheretats. I més encara després del Doncs mira, en Duran té raó. M’agrada perquè com tot, això també ho ha fet a pit descobert, posant-hi la ronyonada i el pulmó, a contravent. I Sebastià, ja se sap que anar contra la Tramuntana, és de valents. Valents com tots els mallorquins que es depleguen amb més grapa que mai davant la matança de l’escassa normalització lingüística que vol legislar el govern balear del PP.

Des de l’altra costa mediterrània, com si d’un missatge en una botella es tractés, li escric que al meu País Valencià els queden ja sols quatre ovelles per esquilar. Les gegants passes en confondre i criminalitzar s’acceleren diàriament. Tres-cents anys sense cap nervi protector potent no es poden aguantar sense perdre bous i esquelles.

Pot dormir ben tranquil si no acaba d’ocupar el lloc que mereix, a d’altres gegants també els hi ha passat. A més, tinc molts dubtes respecte el suposat privilegi de seure tocant dels qui amb discursos nacionalistes, i ara em refereixo al Mario Vargas Llosa (escriptoràs), ataquen el catalanisme una vegada més.
Este sí que és un forat molt significatiu, per a un suposat liberal que esgrimeix el pacte democràtic per sobre de tot. Nega a una cultura i a uns pobles el que exigeix per a la seua. Tothom té dret a la contradicció, per descomptat, però esta resulta molt esgarrifosa i fa pensar que sí, que d’algun ressentiment personal es tracta. Diu que ser peruà és un manera de ser espanyol. Obvia qualsevol matís indigenista i es queda més ample que llarg.

S’imagina a vostè dient una cosa idèntica en un mitjà estatal? Ser mallorquí és una manera de ser… ( ja ho escrigué Fuster i altres). El soroll seria l’habitual: compota d’espart.

Un grapat de batecs ben cordials,

sara.

Començar de nou

dilluns, 21/05/2012

Dissabte passat ens vam trobar, a la seu de l’Ateneu Cultural de Benicarló, una quinzena de persones per assistir a la presentació del llibre: Començar de nou, de Ferran Casas i Joan Rusiñol.

La presentació del llibre va anar a càrrec dels dos autors, periodistes del diari ARA, que van fer una reflexió sobre la situació actual i l’enfocament del llibre, destacant que precisament fent créixer la idea de que només amb un estat propi ens en sortirem.
Amb un llenguatge entenedor, amb exemples actuals i conjunturals ens van explicar els vincles entre la política de caire econòmic i fiscal i el nostre dia a dia, però també del moment polític actual, posant en contradicció algunes polítiques que fan els governs amb les retallades.
El llibre està farcit de testimonis que posen en evidència la manca de practicitat de l’organització territorial a la que ens sotmet l’estat espanyol i com amb un altre model, Catalunya podria afrontar millor els reptes que hi ha sobre la taula.
Escoltar i aprendre de les experiències que van compartir els periodistes amb els assistents, per mi va ser com quan veus sobre un escenari que ha cobrat vida un concert, acte o conferència que ha nascut del teu cap i li has donat forma teclejant en un ordinador. La satisfacció que et produeix sols és comparable a la del guionista que veu la seua història plasmada a un còmic, pel·lícula o obrra de teatre.

Però dissabte no em vaig sentir útil pel meu poble, ni el meu poble em va fer sentir orgullosa d’ell. Hi poses tot l’interès, li dediques totes les hores necessàries per ajudar a que la vida cultural del teu entorn millore, i el teu poble no et respon. Ja no sols el poble, així en general, sinó que aquelles associacions i entitats culturals que s’omplen la boca amb paraules auto-afalagadores respecte la seua tasca cultural, tampoc et responen.

M’enrabio amb la meua vocació de ser activista cultural. Ajudar a que la vida cultural del meu poble evolucione, bé formant part d’una comissió fallera o bé organitzant concerts. Tant és. Vull que esta siga la meua manera de contribuir a la millora del meu poble. Per poder contribuir penso que s’ha de compartir sense límits. I per això, a vegades comparteixo treball, altres coneixement, i d’altres contactes. Es tracta d’un nou paper que he descobert: ser connectora, aprofitar el meu lloc d’observadora i consumidora de cultura i la societat benicarlanda per establir ponts entre persones i projectes que no es coneixen perquè treballen junts i siguen més forts que per separat. És un paper que m’encanta. Però tindre esta visibilitat també té un altre risc: estic exposada a filies, fòbies i opinions de persones que no conec ni em coneixen.

Però si l’alternativa és no fer res, no recomanar res, no llançar actes diferents, com el de dissabte, per temor al què diran, llavors assumiré el risc. Tot i que em costa pair encara que no es pot acontentar a tot el món. El fals amiguisme, la supèrbia, la falta de compromís i d’ètica em segueixen fent mal per injustes. Però, poc a poc, vaig adonar-me’n que són el preu a pagar si una decideix moure’s en serio i públicament per millorar el seu entorn.

Foto: Iulian Zambrean

 

Temps de maduixes

dimarts , 1/05/2012

El meu cos no s’acostuma als dies de festa. Porto dos dies amb un mal d’esquena considerable.

Sembla que la primavera s’apodera del temps i li aporta esta inestabilitat tan palpable a la manifestació del 25 d’abril de dissabte a València.

Dissabte nit tot i les precarietats tècniques i les rareses de l’entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de @MRElectrique i de la seua candidesa. Totalment digne de barnús per part meua. No puc evitar, entre cigarreta i cançó, pensar en demanar-li de casar-nos, animada per la ginebra i el bon ambient. Esta variabilitat atmosfèrica es combina perfectament amb l’humor de @lucreciadeborja. Confiança i complicitat a tres bandes. Xalo d’estos moments de la nit que m’emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l’espècie humana.

Quasi a la matinada marxo a la tranquil·litat de la Serra d’Espadà. Em costa llevar-me perquè vull retenir l’extraordinària nit passada. La llum entrant per la finestra, mitja volta i un Cesk Montllorià a l’i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son.

Ja vestida exploro les possibilitats del terme no fer res. Segueixo cabussant-me en l’esplèndida escriptura de García-Márquez. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars a la carretera, pensaments i records encara d’alguna de les confessions surrealistes durant la nit valenciana.

Dilluns segueix la festa per trastocar la rutina. @duesotrescoses presenta la seua obra al café literari del poble. Enmig d’un sopar extremadament divertit, de sobte anuncio que he renunciat a la maternitat, potser fruit de la meua negativa a pensar en el futur. Al voltant cares de sorpresa. Alguna cella obliqua temporalment. Però ràpidament apareix la mà cobrint el genoll. Ens creuem mirades del jo ja t’entenc i saps que em tens aquí. Venen els vins i els musclos rapitencs.

Al matí em convenço de que quan les racionalitats marxen de viatge sense data de tornada no espero ni postals ni un trist sms. Un comiat forçat amb un va sí, que anirà bé.

Sabem que vindran camins de baixada que fan pujada. Però que vols què fem? Seguirem mirant l’horitzó.

Foto: Iulian Zambrean

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…

Ximo Puig: un triomf fàcil, ràpid i barat.

dimarts , 3/04/2012

El triomf de Ximo Puig en el 12è Congrés Nacional del Partit Socialista del País Valencià ha estat com un bitllet de cinc euros a terra. Te’l trobes i l’agraïxes. Potser no el necessitaves, però estes coses mai estan de més. El gaudeixes durant unes hores. En el cas del morellà, fins que anuncia la seua executiva. Un triomf fàcil, ràpid i barat.

Ximo Puig té un discurs regat amb els comentaris del socialisme de pacotilla tan propi del nostre país, i que en cada Ple escalfa el cul als seients de l’hemicicle de Les Corts.

Foto: Iulian Zambrean 

 Este que odio i que s’omple la boca amb un valencianisme de cassalla i porró i deixen anar paraules com català amb cert deix reprovable. Em fot escoltar el nou líder del PSPV a la tele i trobar-me renegant del tercermundisme en el que vivim. Tampoc amb Ximo Puig s’arreglaran les goteres d’este país.

No és ambició de la que escriu semblar una líder convençuda del que diu i convencent als qui la llegeixen. Però tampoc amago les meues preferències. Algú em va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me’l creia. I ho segueixo fent. Això si, menys intensament. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l’espectre ideològic.

Un altre congrés celebrat i acabat amb notícies generalistes. Poques novetats en la foscor generalitzada del panorama. Perspectives de canvi tantes com probabilitats que neve esta tarde. Batejo este 12è congrés de poca calada explicativa, però de complexa conjugació circumstancial. I que em fa veure que a vegades l’estructura s’aguanta amb banalitats relatives.

Continuo aferrant-me a a elements quotidians per no perdre la distància amb cert sentit necessari de la realitat. Em refugio de la realitat política valenciana en un cap de setmana de marc pasquer i calor d’intensitat notable a migdia.

 

Baixes o puges?

dimarts , 6/03/2012

L’ésser humà en el mateix instant de néixer és obsequiat amb la llibertat. Un do que romandrà en la persona si conviu amb respecte i raonament. Sense  imposar mai la seua voluntat a la força als altres. Dialogant sempre.

Malauradament m’adono sovint que hi ha llenguatges caracteritzats per la manca de diàlegs. Són estos llenguatges els que m’he cansat d’escoltar. Els llenguatges buits, pura façana i mentida.

Els valencians estem farts d’escoltar paraules farcides de gestos pomposos per impressionar el poble. Paraules que han patrocinat una falsetat que no es mereix la nostra terra. S’ha posat en dubte la fidelitat dels valencians al seu país. I així, una vegada i una altra, ens hem deixat utilitzar com contenidors on abocar el solatge espés. S’ha parlat i es parla de les idees, com qui escampa cortines de fum, que empudeguen esta pacient i, malgrat que pese, indiferent terra.

Fins ara se’ns ha dogmatitzat i adoctrinat a veure brillar ombres de sospita, corrupció i prevaricació.

I jo, m’autoconfesso, també he estat alliçonada a escoltar, veure i callar. Sempre amb el rere fons de per què parlar quan ja ens està bé així.

Sóc sabedora de que faig tard. Però no em vull avergonyir d’afirmar que és en este moment quan tinc la necessitat vital de despertar-me i reclamar per exigir que es parle de les persones. Des del respecte i confiança que s’obté amb els anys i els gestos de solidaritat, compromís i defensa, si cal. De paraules que hi ha rere la cultura, de les tradicions que ens fan còmplices amb els veïns, de la nostra pròpia naturalesa de ser i comportar-nos.

Sí,  ho sé, arribo quan la major part de la feina ja l’heu feta qui porteu anys patint i pagant molt car el pensar diferent. Però és ara quan, més que mai, molts valencians ens trobem amb la necessitat de passar comptes. Repassem els camins recorreguts i  escoltem els batecs del camp i de la mar que ens fan sentir vius.

Ells, després de tot, passaran per haver estés uns vestits bruts, tacats per l’engany. Jo, nosaltres, i molts de vosaltres, en canvi, hem trobat el lloc des d’on escriure els somnis dels éssers que volen ser lliures.

I tu lector, baixes o puges?

 

Comencem a conèixer, a construir.

dimarts , 28/02/2012

Avui, el comentari del dia és la publicació d’un enllaç a un article on es diu que el català va nàixer dos segles després de la conquesta de València, per part de Trini Miró.
Això no és res més que una més del que en la política valenciana es coneix com campades, que vindria a ser una ficada de pota per part de l’areny de càrrecs polítics afins a Paco Camps. Tanmateix, estes ficades de pota prenen consideracions molt més àmplies, quan la seua autora és l’exconsellera de Cultura.
Personalment, penso que nomenar una consellera que comet faltes d’ortografia quan escriu en valencià no és el millor que podia fer el President de la Generalitat Valenciana l’any 2007. Sembla clar, però, que tot i que per opositar a qualsevol lloc de l’Administració necessites conèixer el valencià, per opositar a consellera, sols necessites conèixer a algun valencià.
També penso que no és la millor solució la presa per l’Executiu després del 22 de maig de 2011 al posar la conselleria en mans de la que, primer afirma “com que sóc negra, em cauen tots els marrons” i, després no sent vergonya al ser trending topic per confondre l’autor de Tirant lo Blanc.

És per tot això que crec important que tots els valencians coneguem els seus errors, i els de dreta en este govern n’han estat molts, segurament masses, però el d’un govern format per polítics que es dediquen a mutilar la nostra llengua ha de ser l’última de les campades en cometre’s. El pitjor és que no veig tant difícil que es puga tornar a repetir veient com estan anant les coses al País Valencià.

Dijous passat amb motiu de la presentació del diari Ara a València compartia conversa i sopar amb el politòleg de la casa, Jordi Muñoz. D’ell vaig aprendre que la seua professió dóna per saber una mica més del que t’agrada, desconèixer falsos mites sobre la política i saber coses de dubtosa/relativa utilitat. Entre moltes altres, els conceptes mítics referents a la teoria política i de la democràcia. Tots dos fan referència a com en el s.XIX les comunitats anaven conformant-se en nacions, i d’altres, en ens organitzats que anomenaven Estats. En fi, són processos de construcció. Començar a perfilar conceptes. Donar forma a idees i construccions, fins al moment, mentals. I justament este és el sabor que se’m queda a la boca després de compartir poliols amb Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Miquel Gil. Tres dels grans. No sols de la música valenciana. Tres grans de la Cultura. Sí, així. En majúscula.

La contracrònica

diumenge, 26/02/2012

Dijous amb tarde de divendres. Sabates de talons i abric nou que lluir. Lentament la tarde cau i el sol marxa. L’ambient gèlid s’instal·la premonitori al cotxe que m’hi porta. Riure distés i intens. Cert cansament i ganes de poc. Certa curiositat i ganes de molt. Rostres pendents de ser identificats, esperant el seu moment. Conversa al bar amb l’editor de capçalera per veure les cares de signatures conegudes. Sonen expressions i temps verbals característics del Baix Maestrat, la Plana, el Camp de Morvedre, la Ribera, l’Horta, de la Marina i altres punts del País Valencià. Una nit allargada fins la matinada que s’ha fet curta. Són hores de xarrades infinites que se tanquen amb moltes abraçades, com ha de ser.

Un sol generós de febrer ens apropa fins el carrer Cavallers. Dos cavallers ens esperen. Una cruïlla de passadissos fins la trobada amb el tercer dels cavallers. Ens reconeixem afectuosament. I tornem a riure en saber-nos torracollons. Ell és de qui l’escriptor de Sedaví ha dit: Si en cinc minuts ha fet un bon discurs, és d’esperar que en quatre anys faça un bon treball. Així ho sento. Potser perquè així ho necessito també.                                       Tissanes, infusions i  tallats amb llet natural després de dinar per fer-la petar al carrer de Sant Ferran amb valencians que fan bona música i que inspiren joves a seguir amb la ideologia activista.

A l’estació, cada maleta arrossega un drama. Dissabte de matí, no les he pogut comptar totes, però he sentit molts fragments de conversa per telèfon. També em veig la tensió , els nervis i la incertesa de no saber si en qualsevol moment s’espatlla del tot este moment d’estació en què  tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
Són moments on el món s’atura mentre  repasso bitllets, escric missatges i faig l’última trucada. El tren arrenca i al davant tenim centenars de quilòmetres que recòrrer este cap de setmana perfecte. Potser alguns plans es desintegren en un escenari de tristesa col·lectiva com ho és d’on han florit les veus de la primavera valenciana. Exhalo tot l’aire que em permeten els meus pulmons d’anys i panys d’abús del poder. I sentencio que vull un país amb capacitat d’improvisació. Carrego una mica contra tot i semblo sentir-me una mica millor. Potser sí que sóc una torracollons, sí.

Despertar en trending topic

dimarts , 21/02/2012

Em reconec fidel seguidora de tertúlies, televisives i radiofòniques. I sempre he envejat els tertulians que tenen claríssim què pensen de tots els fets que passen, i ser capaços de transmetre-ho en poc menys de seixanta segons. Esta enveja que sento cap a ells té la seua base en la temor que tinc a que les meues opinions resumides en cent quaranta caràcters semblen sentències.

Però les veus dels joves estudiants ahir als carrers sols tenen una possible valoració absoluta. Tothom a la xarxa, des d’ahir, pot llegir molt i veure encara molt més sobre el que ha passat a València. Cadascú troba un matís i es pot estar parlant cent hores, però que la gent es moga i diga prou està molt bé.

I molts dels qui ens trobem lluny, sols físicament, del IES Lluís Vives i de la Facultat de Geografia i Història de València hem deixat de banda el ja més que descolorit “aquí no es queixa mai ningú” i l’hem renovat per “aquí es comença a moure alguna cosa”.

Des de fa vint-i-quatre hores en qualsevol indret del País Valencià es parla més del compte de política i economia. I com si es tractés d’un bar més, la xarxa s’omple de piulades sobre problemes, solucions, decepcions, de canvis, realisme i utopies.

I enmig d’això, sense saber-me’n capaç, escric cent-nou caràcters, faig clic a enviar i reparteixo una piulada, abans de passar una nit polonesa amb la poeta Szymborska.

En despertar, el principal neguit que m’assetja és la sensació de no entendre. Per això, a diferència de la Sra. Paula Sánchez de León, els estudiants continuarem preguntant. Perquè quan preguntem som conscients d’allò que no sabem, volem saber-ho i reconeixem la nostra ignorància.
El que al cap i a la fi, ara al País Valencià té a veure amb un cert grau de valentia.