Arxiu de la categoria ‘Països Catalans’

La sabata esquerra ( sandàlia sense escumalls galileus, en realitat), la sandàlia esquerra.

diumenge, 2/09/2012

Aigua i sabó per escatar la sentor del desinfectant hospitalari.

Sues, doncs existeixes. O insisteixes. O herboritzes. O escrius. O ensumes la ferum humida de les tragèdies. O esperes una radiografia inquietant. No en fas cas del dolor i poses a prova l’equilibri.

Resol aspre. Sues, doncs camines amb crosses. Algú recorda on anàvem?

Resol agut. Sues, doncs encara no ets marbre. Hores davant de la pantalla. Les portes de París, en fotos emmarcades, callen. La gossa em llepa el peu trencat (potser també li agraden els llibres). Dos piles de volums amenacen d’estimbar-se (Newton ho va desxifrar). Passo la vida amb estes cuinetes de paper. Hi ha obligacions pitjors.

Resol amb teranyines. Sues, doncs pateixes. Em dedico a amoïnar-me pels propers apunts que són en visites mèdiques. He heretat un patir per tot, encara que pel gest no ho parega. Les processons van per dins, sota cobert, mentre els exteriors aguanten la pedregada d’intempèries, les fuetades dels atzars.

Atemorit, el periodisme afegeix angoixa a l’angoixa, temor a la temor, es recrea en el pitjor encara. Els ocults motors anversos persisteixen en l’individualisme, en la divisió social, en la criminalització dels moviments que han decidit treure el cap de sota l’ala i reclamar dignitats verament democràtiques.

Quan des de Madrid anuncien harmonitzacions territorials, un triomf diàfan de l’intent de cop del 1981, ja sabem que el concepte d’harmonia castellana és excloure tota diferència. Ara persisteixen en la jugada, judicatura, forces dominants de l’espectre, i un exèrcit darrera, empenten amb embranzida renovada.

“La cultura és el primer recurs econòmic europeu”, va dir Bauam, el pensador polonès. Una cosa pareguda li vaig dir no fa molt a un dels pesos pesants de la gestió política local, i em va mirar amb un gest de menyspreu compadit, que volia dir: “tu no hi toques”.

Hi ha qui oculta les seues incompetències amb un orgull local elevat a la màxima potència. El color local sempre ha tapat moltes vergonyes i maniobres potser no del tot netes.

Alzamora, Teixidor i Fuster

divendres, 22/06/2012

Benvolgut Sebastià Alzamora,

hi ha qui diu que és una malaltia agonitzant el no valorar mai en positiu cap enriquidora diferència. D’exemples d’este tipus de malalts, n’hi ha molts. Un dels qui la pateix de fa anys és el PSOE-PSPV. Els socialistes no sols actuaren covardament ajornant permanentment l’aprovació de la ley de las lenguas de l’Aragó, sino que també són culpables de les incoherències balears i valencianes. Queda vist que ells ho tenen molt clar. La mala llet que gasten és immensa.

No sé si també li passa, però jo he arribat al moment en el que em resulten tan poc creïbles els missatges institucionals, que desconfio de tots. És evident que la classe política fa poc cas de les veus crítiques, molt especialment de les que s’entonen des de la literatura. I si algú emprenya massa determinades jugades i interessos, no dubten en fer-li el clàssic buit d’ostracismes del país. Malauradament, el cas del desaparegut Teixidor, n’ha estat un clar exemple.

Sort tinc del Visca el sistema, especialment el del diumenge 17 de juny. Sembla ser que la reacció esquerrana el segueix molestant a vegades, però jo des de la meua posició de lectora intento fer-li costat en les seues inacabables resistències. Sebastià Alzamora, vosté inquieta als qui fan o desfan, o millor dit, als qui voldrien fer i desfer; i tot perquè és un escriptor d’insubornable esperit lliure.

La descoberta del prolífic literat mallorquí que m’ha permès l’Ara, em fa situar-lo a tocant dels desheretats. I més encara després del Doncs mira, en Duran té raó. M’agrada perquè com tot, això també ho ha fet a pit descobert, posant-hi la ronyonada i el pulmó, a contravent. I Sebastià, ja se sap que anar contra la Tramuntana, és de valents. Valents com tots els mallorquins que es depleguen amb més grapa que mai davant la matança de l’escassa normalització lingüística que vol legislar el govern balear del PP.

Des de l’altra costa mediterrània, com si d’un missatge en una botella es tractés, li escric que al meu País Valencià els queden ja sols quatre ovelles per esquilar. Les gegants passes en confondre i criminalitzar s’acceleren diàriament. Tres-cents anys sense cap nervi protector potent no es poden aguantar sense perdre bous i esquelles.

Pot dormir ben tranquil si no acaba d’ocupar el lloc que mereix, a d’altres gegants també els hi ha passat. A més, tinc molts dubtes respecte el suposat privilegi de seure tocant dels qui amb discursos nacionalistes, i ara em refereixo al Mario Vargas Llosa (escriptoràs), ataquen el catalanisme una vegada més.
Este sí que és un forat molt significatiu, per a un suposat liberal que esgrimeix el pacte democràtic per sobre de tot. Nega a una cultura i a uns pobles el que exigeix per a la seua. Tothom té dret a la contradicció, per descomptat, però esta resulta molt esgarrifosa i fa pensar que sí, que d’algun ressentiment personal es tracta. Diu que ser peruà és un manera de ser espanyol. Obvia qualsevol matís indigenista i es queda més ample que llarg.

S’imagina a vostè dient una cosa idèntica en un mitjà estatal? Ser mallorquí és una manera de ser… ( ja ho escrigué Fuster i altres). El soroll seria l’habitual: compota d’espart.

Un grapat de batecs ben cordials,

sara.

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…

Em sent de poble

dimecres, 11/04/2012

Sempre he dit que m’agraden els dies de festa. Xicotets regals que t’exporten fora de la rutina.

Quan hi ha retrobada és dia de festa per mi. Jornada d’incontrolada passió i celebració sentimental per aquells que no en gaudim dia rere dia. Ja fa anys que vaig decidir viure al poble, al meu, però segueixo traient l’esperit cosmopolita quan se’m presenta l’ocasió. En esta, he gaudit d’una passejada per la Ciutadella, amb fred i sol. El parc és un autèntic viatge en el temps, penso. Em sobra certa tendència gratuïta al ‘guirisme’, però em quedo amb els sons que m’arriben de les bèsties properes i el soroll de les trepitjades a l’ avançar. Converso reparadorament fins l’hora del dinar. Llegeixo diaris de diumenge, com quan els passo al poble. Descobreixo la Història que s’amaga sota la terra que trepitjo. Veïns del barri de la Ribera, els primers plànols i traçats de Josep Fontseré, burgesos industrials barcelonins. Visualitzo visitants amunt i avall de l’Exposició Universal de 1888 i escolto les inèdites veus dels qui se sorprenien amb el primat albí. Sempre m’ha embadalit imaginar, fins aconseguir veure, escenes quotidianes d’anys passats, de segles passats. A punt de ser atropellada pel Mihari d’una novell conductora davant del Parlament, sento que per tornar al passat tot es redueix a reviure sensacions: recordar certa olor, retastar certs gustos, recitar certes veus, recuperar certes textures i repassar la vista cap enrere.

Tanco els ulls, ho revisc i torno al meu origen. A la gran ciutat també em trobo el poble.

Foto: Iulian Zambrean

 

 

Ximo Puig: un triomf fàcil, ràpid i barat.

dimarts , 3/04/2012

El triomf de Ximo Puig en el 12è Congrés Nacional del Partit Socialista del País Valencià ha estat com un bitllet de cinc euros a terra. Te’l trobes i l’agraïxes. Potser no el necessitaves, però estes coses mai estan de més. El gaudeixes durant unes hores. En el cas del morellà, fins que anuncia la seua executiva. Un triomf fàcil, ràpid i barat.

Ximo Puig té un discurs regat amb els comentaris del socialisme de pacotilla tan propi del nostre país, i que en cada Ple escalfa el cul als seients de l’hemicicle de Les Corts.

Foto: Iulian Zambrean 

 Este que odio i que s’omple la boca amb un valencianisme de cassalla i porró i deixen anar paraules com català amb cert deix reprovable. Em fot escoltar el nou líder del PSPV a la tele i trobar-me renegant del tercermundisme en el que vivim. Tampoc amb Ximo Puig s’arreglaran les goteres d’este país.

No és ambició de la que escriu semblar una líder convençuda del que diu i convencent als qui la llegeixen. Però tampoc amago les meues preferències. Algú em va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me’l creia. I ho segueixo fent. Això si, menys intensament. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l’espectre ideològic.

Un altre congrés celebrat i acabat amb notícies generalistes. Poques novetats en la foscor generalitzada del panorama. Perspectives de canvi tantes com probabilitats que neve esta tarde. Batejo este 12è congrés de poca calada explicativa, però de complexa conjugació circumstancial. I que em fa veure que a vegades l’estructura s’aguanta amb banalitats relatives.

Continuo aferrant-me a a elements quotidians per no perdre la distància amb cert sentit necessari de la realitat. Em refugio de la realitat política valenciana en un cap de setmana de marc pasquer i calor d’intensitat notable a migdia.

 

La contracrònica

diumenge, 26/02/2012

Dijous amb tarde de divendres. Sabates de talons i abric nou que lluir. Lentament la tarde cau i el sol marxa. L’ambient gèlid s’instal·la premonitori al cotxe que m’hi porta. Riure distés i intens. Cert cansament i ganes de poc. Certa curiositat i ganes de molt. Rostres pendents de ser identificats, esperant el seu moment. Conversa al bar amb l’editor de capçalera per veure les cares de signatures conegudes. Sonen expressions i temps verbals característics del Baix Maestrat, la Plana, el Camp de Morvedre, la Ribera, l’Horta, de la Marina i altres punts del País Valencià. Una nit allargada fins la matinada que s’ha fet curta. Són hores de xarrades infinites que se tanquen amb moltes abraçades, com ha de ser.

Un sol generós de febrer ens apropa fins el carrer Cavallers. Dos cavallers ens esperen. Una cruïlla de passadissos fins la trobada amb el tercer dels cavallers. Ens reconeixem afectuosament. I tornem a riure en saber-nos torracollons. Ell és de qui l’escriptor de Sedaví ha dit: Si en cinc minuts ha fet un bon discurs, és d’esperar que en quatre anys faça un bon treball. Així ho sento. Potser perquè així ho necessito també.                                       Tissanes, infusions i  tallats amb llet natural després de dinar per fer-la petar al carrer de Sant Ferran amb valencians que fan bona música i que inspiren joves a seguir amb la ideologia activista.

A l’estació, cada maleta arrossega un drama. Dissabte de matí, no les he pogut comptar totes, però he sentit molts fragments de conversa per telèfon. També em veig la tensió , els nervis i la incertesa de no saber si en qualsevol moment s’espatlla del tot este moment d’estació en què  tot és fàcil i fins i tot de felicitat senzilla.
Són moments on el món s’atura mentre  repasso bitllets, escric missatges i faig l’última trucada. El tren arrenca i al davant tenim centenars de quilòmetres que recòrrer este cap de setmana perfecte. Potser alguns plans es desintegren en un escenari de tristesa col·lectiva com ho és d’on han florit les veus de la primavera valenciana. Exhalo tot l’aire que em permeten els meus pulmons d’anys i panys d’abús del poder. I sentencio que vull un país amb capacitat d’improvisació. Carrego una mica contra tot i semblo sentir-me una mica millor. Potser sí que sóc una torracollons, sí.