Arxiu de la categoria ‘Política’

La sabata esquerra ( sandàlia sense escumalls galileus, en realitat), la sandàlia esquerra.

diumenge, 2/09/2012

Aigua i sabó per escatar la sentor del desinfectant hospitalari.

Sues, doncs existeixes. O insisteixes. O herboritzes. O escrius. O ensumes la ferum humida de les tragèdies. O esperes una radiografia inquietant. No en fas cas del dolor i poses a prova l’equilibri.

Resol aspre. Sues, doncs camines amb crosses. Algú recorda on anàvem?

Resol agut. Sues, doncs encara no ets marbre. Hores davant de la pantalla. Les portes de París, en fotos emmarcades, callen. La gossa em llepa el peu trencat (potser també li agraden els llibres). Dos piles de volums amenacen d’estimbar-se (Newton ho va desxifrar). Passo la vida amb estes cuinetes de paper. Hi ha obligacions pitjors.

Resol amb teranyines. Sues, doncs pateixes. Em dedico a amoïnar-me pels propers apunts que són en visites mèdiques. He heretat un patir per tot, encara que pel gest no ho parega. Les processons van per dins, sota cobert, mentre els exteriors aguanten la pedregada d’intempèries, les fuetades dels atzars.

Atemorit, el periodisme afegeix angoixa a l’angoixa, temor a la temor, es recrea en el pitjor encara. Els ocults motors anversos persisteixen en l’individualisme, en la divisió social, en la criminalització dels moviments que han decidit treure el cap de sota l’ala i reclamar dignitats verament democràtiques.

Quan des de Madrid anuncien harmonitzacions territorials, un triomf diàfan de l’intent de cop del 1981, ja sabem que el concepte d’harmonia castellana és excloure tota diferència. Ara persisteixen en la jugada, judicatura, forces dominants de l’espectre, i un exèrcit darrera, empenten amb embranzida renovada.

“La cultura és el primer recurs econòmic europeu”, va dir Bauam, el pensador polonès. Una cosa pareguda li vaig dir no fa molt a un dels pesos pesants de la gestió política local, i em va mirar amb un gest de menyspreu compadit, que volia dir: “tu no hi toques”.

Hi ha qui oculta les seues incompetències amb un orgull local elevat a la màxima potència. El color local sempre ha tapat moltes vergonyes i maniobres potser no del tot netes.

3, 2, 1: Foc i Rescat!

dilluns, 23/07/2012

Ha passat una plàcida tarda d’estiu quan cap indici ni ningú s’ha atrevit a presagiar una imminent fuga de la normalitat.

Els incendis ens recorden excel·lentment que vivim en el regne de les absències, gràcies al qual hem aprés a encaixar a la perfecció entre l’oblit i el dolor.

S’acomiaden els pins de la infantesa, s’acomiaden les cigales que passen llista.

La carretera es fa estreta, tant que sols hi caben les flames, fins on baixa el foc de les muntanyes.

Pagesos emmudeixen davant les anades i vingudes dels bombers. S’estimen els boscos perquè ho són tot en la seua vida, per això ara ells també estan a punt d’ajudar els qui venen de fora a tancar el pas del foc i espantar les flames que s’ho volen emportar tot. Aixequen la vista i no són núvols el que s’aixeca com si la mar i el cel s’ajuntaren. S’encenen les espigues i la gent del poble s’afanya a pujar a la muntanya corrent. Però no tots poden. Ja és tard.

Després, res més que una estesa de flames, fum i cendres i el bosc ha desaparegut. Les flames compleixen amb obstinat determini i impecable pulcritud la seua tasca, deixant darrere seu un desolador paisatge de mort, cendra i destrucció i impossibilitant qualsevol via d’escapatòria, que no fóra la mar.

La calma, senyors governants, té una insana tendència a la traïdoria i els incendis del País Valencià i Catalunya han estat un magnífic exemple. Queden advertits.

S’han produït incendis aterradors que han portat la mort al nostre país. No més provocació. No més arrogància. No més desordre. No més mutisme. Miren els rostres desencaixats i expressions terroritzades dels nostres bombers i reaccionen!

Accepten amb fermesa i valentia la derrota contra la irreprimible força de les flames. Prou de pensar en el seu propi benestar i pensen en el nostre incert futur, bàsicament perquè el futur s’aclarirà de tal manera que no admetrà ja cap mena de dubte. Centren els seus esforços en el que més ens interessa a tots: salvar la vida del nostre país.

Senyors governants, el rescat exigeix velocitat en la seua execució i seguretat en totes les accions, incloent-hi les més ínfimes i sovint infravalorades per vostès, com ho són les dels nostres bombers.

#maimés

#gràciesbombers

Alzamora, Teixidor i Fuster

divendres, 22/06/2012

Benvolgut Sebastià Alzamora,

hi ha qui diu que és una malaltia agonitzant el no valorar mai en positiu cap enriquidora diferència. D’exemples d’este tipus de malalts, n’hi ha molts. Un dels qui la pateix de fa anys és el PSOE-PSPV. Els socialistes no sols actuaren covardament ajornant permanentment l’aprovació de la ley de las lenguas de l’Aragó, sino que també són culpables de les incoherències balears i valencianes. Queda vist que ells ho tenen molt clar. La mala llet que gasten és immensa.

No sé si també li passa, però jo he arribat al moment en el que em resulten tan poc creïbles els missatges institucionals, que desconfio de tots. És evident que la classe política fa poc cas de les veus crítiques, molt especialment de les que s’entonen des de la literatura. I si algú emprenya massa determinades jugades i interessos, no dubten en fer-li el clàssic buit d’ostracismes del país. Malauradament, el cas del desaparegut Teixidor, n’ha estat un clar exemple.

Sort tinc del Visca el sistema, especialment el del diumenge 17 de juny. Sembla ser que la reacció esquerrana el segueix molestant a vegades, però jo des de la meua posició de lectora intento fer-li costat en les seues inacabables resistències. Sebastià Alzamora, vosté inquieta als qui fan o desfan, o millor dit, als qui voldrien fer i desfer; i tot perquè és un escriptor d’insubornable esperit lliure.

La descoberta del prolífic literat mallorquí que m’ha permès l’Ara, em fa situar-lo a tocant dels desheretats. I més encara després del Doncs mira, en Duran té raó. M’agrada perquè com tot, això també ho ha fet a pit descobert, posant-hi la ronyonada i el pulmó, a contravent. I Sebastià, ja se sap que anar contra la Tramuntana, és de valents. Valents com tots els mallorquins que es depleguen amb més grapa que mai davant la matança de l’escassa normalització lingüística que vol legislar el govern balear del PP.

Des de l’altra costa mediterrània, com si d’un missatge en una botella es tractés, li escric que al meu País Valencià els queden ja sols quatre ovelles per esquilar. Les gegants passes en confondre i criminalitzar s’acceleren diàriament. Tres-cents anys sense cap nervi protector potent no es poden aguantar sense perdre bous i esquelles.

Pot dormir ben tranquil si no acaba d’ocupar el lloc que mereix, a d’altres gegants també els hi ha passat. A més, tinc molts dubtes respecte el suposat privilegi de seure tocant dels qui amb discursos nacionalistes, i ara em refereixo al Mario Vargas Llosa (escriptoràs), ataquen el catalanisme una vegada més.
Este sí que és un forat molt significatiu, per a un suposat liberal que esgrimeix el pacte democràtic per sobre de tot. Nega a una cultura i a uns pobles el que exigeix per a la seua. Tothom té dret a la contradicció, per descomptat, però esta resulta molt esgarrifosa i fa pensar que sí, que d’algun ressentiment personal es tracta. Diu que ser peruà és un manera de ser espanyol. Obvia qualsevol matís indigenista i es queda més ample que llarg.

S’imagina a vostè dient una cosa idèntica en un mitjà estatal? Ser mallorquí és una manera de ser… ( ja ho escrigué Fuster i altres). El soroll seria l’habitual: compota d’espart.

Un grapat de batecs ben cordials,

sara.

Diagnòstic del govern de Rajoy: extremadament dèbil

dilluns, 11/06/2012

 

Com és possible que un govern que va arribar al poder fa menys de sis mesos, acaparant el major poder central, autonòmic i local, que mai un partit havia aconseguit en la nostra democràcia, patisca d’una extrema debilitat? Com pot estar en les cordes un govern recolzat per una enorme majoria absoluta enfrontat a una oposició quasi inexistent?

La resposta està en la manca de legitimitat per fer el que està fent. Per descomptat que gaudeix de legalitat, i que és el govern de tots els espanyols resultat d’unes eleccions lliures. Estes constitueixen una raresa en la història d’Espanya, per la qual cosa cal defensar-les amb totes les nostres forces. En canvi, únicament el 30% dels espanyols amb dret a votar va recolzar el Partit Popular, motiu pel qual el no ens representen està bastant fonamentat.

Però a més, el govern ha incomplert totes i cadascuna de les promeses amb les que s’alçà amb el triomf electoral, destruint el pacte amb els ciutadans que suposa la democràcia. La base d’esta és que la sobirania resideix en el poble, però el govern l’ha enganyat des del principi, per tant, el mandat que li donaren s’ha trencat en mil bocins. Les promeses de centrar la legislatura en la lluita contra l’atur i en la defensa del model social, se les han passades totalment pel folre dels vestits que no paguen, des de el mateix moment que el govern va prendre possessió.

Per últim, la raó per la que s’ha actuat d’esta manera s’ha esfumat este cap de setmana, quan hem passat a estar intervinguts. El suposat saber fer que anava a impedir la intervenció havia estat l’excusa que havia emparat prendre decisions que els ciutadans no compartíem, però que suposadament era precís prendre. Però resulte que també això ha resultat ser mentida. Totes eixes decisions doloroses i que ningú volia ni acceptava no han servit per mantenir la nostra sobirania, i la intervenció ha desautoritzat totalment a este govern, que ha fet de la mentida una pràctica habitual.

Tot això explica l’extrema debilitat del govern. El govern sap que no té cap legitimitat per fer el que fa i que els ciutadans, de qui va rebre el poder per governar, no vol que prenga les decisions que està adoptant. El govern sap perfectament que tot i que la legislatura acaba de començar, pren d’un fil perquè està subvertint el sistema democràtic, amb les conseqüències que això comportarà.

Començar de nou

dilluns, 21/05/2012

Dissabte passat ens vam trobar, a la seu de l’Ateneu Cultural de Benicarló, una quinzena de persones per assistir a la presentació del llibre: Començar de nou, de Ferran Casas i Joan Rusiñol.

La presentació del llibre va anar a càrrec dels dos autors, periodistes del diari ARA, que van fer una reflexió sobre la situació actual i l’enfocament del llibre, destacant que precisament fent créixer la idea de que només amb un estat propi ens en sortirem.
Amb un llenguatge entenedor, amb exemples actuals i conjunturals ens van explicar els vincles entre la política de caire econòmic i fiscal i el nostre dia a dia, però també del moment polític actual, posant en contradicció algunes polítiques que fan els governs amb les retallades.
El llibre està farcit de testimonis que posen en evidència la manca de practicitat de l’organització territorial a la que ens sotmet l’estat espanyol i com amb un altre model, Catalunya podria afrontar millor els reptes que hi ha sobre la taula.
Escoltar i aprendre de les experiències que van compartir els periodistes amb els assistents, per mi va ser com quan veus sobre un escenari que ha cobrat vida un concert, acte o conferència que ha nascut del teu cap i li has donat forma teclejant en un ordinador. La satisfacció que et produeix sols és comparable a la del guionista que veu la seua història plasmada a un còmic, pel·lícula o obrra de teatre.

Però dissabte no em vaig sentir útil pel meu poble, ni el meu poble em va fer sentir orgullosa d’ell. Hi poses tot l’interès, li dediques totes les hores necessàries per ajudar a que la vida cultural del teu entorn millore, i el teu poble no et respon. Ja no sols el poble, així en general, sinó que aquelles associacions i entitats culturals que s’omplen la boca amb paraules auto-afalagadores respecte la seua tasca cultural, tampoc et responen.

M’enrabio amb la meua vocació de ser activista cultural. Ajudar a que la vida cultural del meu poble evolucione, bé formant part d’una comissió fallera o bé organitzant concerts. Tant és. Vull que esta siga la meua manera de contribuir a la millora del meu poble. Per poder contribuir penso que s’ha de compartir sense límits. I per això, a vegades comparteixo treball, altres coneixement, i d’altres contactes. Es tracta d’un nou paper que he descobert: ser connectora, aprofitar el meu lloc d’observadora i consumidora de cultura i la societat benicarlanda per establir ponts entre persones i projectes que no es coneixen perquè treballen junts i siguen més forts que per separat. És un paper que m’encanta. Però tindre esta visibilitat també té un altre risc: estic exposada a filies, fòbies i opinions de persones que no conec ni em coneixen.

Però si l’alternativa és no fer res, no recomanar res, no llançar actes diferents, com el de dissabte, per temor al què diran, llavors assumiré el risc. Tot i que em costa pair encara que no es pot acontentar a tot el món. El fals amiguisme, la supèrbia, la falta de compromís i d’ètica em segueixen fent mal per injustes. Però, poc a poc, vaig adonar-me’n que són el preu a pagar si una decideix moure’s en serio i públicament per millorar el seu entorn.

Foto: Iulian Zambrean

 

Bona diada!

divendres, 20/04/2012

Tornar aprendre a passar-s’ho bé és complicat quan has estat submergida en una gran merda personal. Passar del món que no et fa bé i riure i riure és l’única solució. En això estic. En això i en oblidar a les persones que es dediquen a fotre’t el dit en la ferida quan et veuen ressuscitar.

Com quan els responc a ‘què tal?’ amb un ‘bé’, amb fermesa. Tot va bé, de moment, per aquí. Seguint amb la línia més o menys estable, que es teixeix en el seguit dels dies dels últims temps. Segueixo gaudint de les petites coses que sumen i a mi em fan el pes. Segueix lluint el sol aquí.

Que sí, que sí, que el temps ha tornat a donar pluja, que sí, que ho sé, que el barça guanyarà dissabte i que el rei ha demanat perdó. El govern argentí ha expropiat YPF a la petroliera espanyola Repsol, i la Generalitat Valenciana està en bancarrota.

Que en menys de dos setmanes tinc exàmens i després m’espera un projecte del màster que arrossego de fa ja massa anys. Els medicaments que prenen els meus pares, jubilats, ara seran més cars pel copagament en funció de la renda, que avui aprova el consell de ministres i l’increment de les taxes universitàries no assegura el dret a l’educació per tots i totes.

Però durant els pròxims tres dies res de tot això influirà en mi. Quan el rellotge marque les quinze hores seré immune a qualsevol noticia es tracte de l’àmbit que es tracte. Les pròximes setanta-dos hores estaré en la meua bombolla d’aire, que cada cop té menys oxigen. Per això necessito aires nous. Vestir de blanc i blau marí. Menjar paella valenciana en territori comtal. Fer cua durant una estona llarga esperant un minut d’atenció a canvi d’una firma ràpida. Estrenar el sol d’abril. Buscar hores per escapar-se al centre. Jo quasi ja estic sortint.

Foto: Iulian Zambrean

 Si tu sabessis una cosa que jo sé que a tu t’agradaria saber i aleshores no sabessis si dir-ho perquè saps que…

De la monarquia a la república: un pas a donar

dilluns, 16/04/2012

Encara no m’he refet de la impressió de veure que quan es tracta de la imposició dels mercats -ingerències estrangeres-, els polítics corren a reformar la constitució a tota castanya; però quan es tracta d’eliminar la remor que és la inviolabilitat de la immunitat reial, llavors per això mai hi ha temps. Fotre’t.

El meu descontent amb els Borbons ja fa temps que va en augment. Els fets ocorreguts en els darrers mesos no fan més que accentuar els meus pensaments de que la monarquia ha de començar a posar fi als seus dies. A mi de poc, o millor dit, de res, ja em serveixen les mesures estètiques que puguen prendre per callar les crítiques. Qui pot encara dubtar de que a la monarquia no li queda molt més temps? Una mostra més que evident és que ara la reivindicació de la República, tot i que històricament ha estat patrimoni de l’esquerra, sembla que ara també arriba en mans dels grups de pressió i mitjans de comunicació de la dreta, que se sumen a la caça i captura de la institució monàrquica.

Sembla ser que és ara quan la curta història d’esta dinastia s’erosiona a ritmes imparables. Sí, curta. Perquè la corona d’este Borbó no troba les seues arrels en la tradició dinàstica històrica borbònica. Juan Carlos és rei d’Espanya perquè ho va decidir el dictador Francisco Franco i així es va concretar l’any 1975. Si aleshores molts tancaren els ulls per la necessitat de passar de la dictadura a la democràcia, és ara quan tots els hem de tornar a obrir. I és que els anys han passat. I avui aquelles circumstàncies ja no existeixen.

L’escàndol d’Urdangarin, i d’altres com l’últim a Botswana demostren que ja no té cap sentit la monarquia de Juan Carlos. Penso que pot ser hereditària i m’entren calfreds. És una institució anacrònica. Gràcies pels serveis prestats, per cert més que degudament pagats. Però ara és l’hora de que cadascú se les apanye com puga.

Per un costat, la corona, privada i que ha de ser pagada per qui vol mantenir-la al cap de qui siga. I per l’altre, la república que és l’única forma d’Estat desitjable i legítima al país democràtic d’avui en dia.


Foto: Iulian Zambrean

Passar d’un costat a un altre sols és qüestió de donar un pas. Jo, per si de cas, ja m’estic cordant les sabates.

Ximo Puig: un triomf fàcil, ràpid i barat.

dimarts , 3/04/2012

El triomf de Ximo Puig en el 12è Congrés Nacional del Partit Socialista del País Valencià ha estat com un bitllet de cinc euros a terra. Te’l trobes i l’agraïxes. Potser no el necessitaves, però estes coses mai estan de més. El gaudeixes durant unes hores. En el cas del morellà, fins que anuncia la seua executiva. Un triomf fàcil, ràpid i barat.

Ximo Puig té un discurs regat amb els comentaris del socialisme de pacotilla tan propi del nostre país, i que en cada Ple escalfa el cul als seients de l’hemicicle de Les Corts.

Foto: Iulian Zambrean 

 Este que odio i que s’omple la boca amb un valencianisme de cassalla i porró i deixen anar paraules com català amb cert deix reprovable. Em fot escoltar el nou líder del PSPV a la tele i trobar-me renegant del tercermundisme en el que vivim. Tampoc amb Ximo Puig s’arreglaran les goteres d’este país.

No és ambició de la que escriu semblar una líder convençuda del que diu i convencent als qui la llegeixen. Però tampoc amago les meues preferències. Algú em va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me’l creia. I ho segueixo fent. Això si, menys intensament. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l’espectre ideològic.

Un altre congrés celebrat i acabat amb notícies generalistes. Poques novetats en la foscor generalitzada del panorama. Perspectives de canvi tantes com probabilitats que neve esta tarde. Batejo este 12è congrés de poca calada explicativa, però de complexa conjugació circumstancial. I que em fa veure que a vegades l’estructura s’aguanta amb banalitats relatives.

Continuo aferrant-me a a elements quotidians per no perdre la distància amb cert sentit necessari de la realitat. Em refugio de la realitat política valenciana en un cap de setmana de marc pasquer i calor d’intensitat notable a migdia.

 

I després del #29M, què?

dimarts , 27/03/2012

Després de dijous tot continuarà d’alguna manera o altra, i la majoria tindrà por dels canvis, i molts pocs no en tindrem, simplement. De fet, no ho sé.

El que sí sé és que dijous caldria començar de zero. Una reforma laboral tan injusta pels treballadors com ho és la que ens han imposat és més que suficient per començar a decidir quines són les guies que vol seguir una nació en matèria estatal.

Guiar el camí com a resultat d’un exercici democràtic no agrada a tots, cadascú ha de decidir si això és bo o dolent. Però al País Valencià comença a despertar-se-li la gana d’assistir a un exercici de maduresa política i democràtica. I els valencians, hem de ser capaços d’analitzar els fets com es mereixen i no témer a que un dia torne a sortir el sol.

Foto: Iulian Zambrean

Tan de bo algun dia, tot es col·lapse perquè els transportistes segueixen fent vaga i els diaris no arriben. Un dia on ningú puga conduir ni menjar peix del dia, per exemple. Aleshores sí que tot canviarà i la gent s’espantarà perquè parlaran de la reforma laboral i de la crisi de l’euro i del petroli barrejat amb el canvi climàtic.

Això sí, alguns sempre seguiran pendents només de la champions i d’animar l’equip ix.

 

Comencem a conèixer, a construir.

dimarts , 28/02/2012

Avui, el comentari del dia és la publicació d’un enllaç a un article on es diu que el català va nàixer dos segles després de la conquesta de València, per part de Trini Miró.
Això no és res més que una més del que en la política valenciana es coneix com campades, que vindria a ser una ficada de pota per part de l’areny de càrrecs polítics afins a Paco Camps. Tanmateix, estes ficades de pota prenen consideracions molt més àmplies, quan la seua autora és l’exconsellera de Cultura.
Personalment, penso que nomenar una consellera que comet faltes d’ortografia quan escriu en valencià no és el millor que podia fer el President de la Generalitat Valenciana l’any 2007. Sembla clar, però, que tot i que per opositar a qualsevol lloc de l’Administració necessites conèixer el valencià, per opositar a consellera, sols necessites conèixer a algun valencià.
També penso que no és la millor solució la presa per l’Executiu després del 22 de maig de 2011 al posar la conselleria en mans de la que, primer afirma “com que sóc negra, em cauen tots els marrons” i, després no sent vergonya al ser trending topic per confondre l’autor de Tirant lo Blanc.

És per tot això que crec important que tots els valencians coneguem els seus errors, i els de dreta en este govern n’han estat molts, segurament masses, però el d’un govern format per polítics que es dediquen a mutilar la nostra llengua ha de ser l’última de les campades en cometre’s. El pitjor és que no veig tant difícil que es puga tornar a repetir veient com estan anant les coses al País Valencià.

Dijous passat amb motiu de la presentació del diari Ara a València compartia conversa i sopar amb el politòleg de la casa, Jordi Muñoz. D’ell vaig aprendre que la seua professió dóna per saber una mica més del que t’agrada, desconèixer falsos mites sobre la política i saber coses de dubtosa/relativa utilitat. Entre moltes altres, els conceptes mítics referents a la teoria política i de la democràcia. Tots dos fan referència a com en el s.XIX les comunitats anaven conformant-se en nacions, i d’altres, en ens organitzats que anomenaven Estats. En fi, són processos de construcció. Començar a perfilar conceptes. Donar forma a idees i construccions, fins al moment, mentals. I justament este és el sabor que se’m queda a la boca després de compartir poliols amb Xavi Sarrià, Feliu Ventura i Miquel Gil. Tres dels grans. No sols de la música valenciana. Tres grans de la Cultura. Sí, així. En majúscula.